18. Massa sucre als cereals

Demasiado azúcar en los cereales de los niños

• La OMS quiere crear un código de comercialización internacional de productos para niños

Uno de los productos más consumidos por los niños son los cereales. Los regalos y juegos que ofrecen en los envases, las formas de dibujos animados que presentan y los apetecibles sabores, como el del chocolate, ayudan a que sean el desayuno preferido para muchos. Pero ¿son tan saludables como los pinta la publicidad? Un nuevo informe de la Organización de Consumidores y Usuarios (OCU), señala que estos productos contienen más cantidad de azúcar de la recomendada.

La OCU ha analizado 10 productos internacionales (de Kellogg's y Nestlé) -para poder hacer la comparación entre países- y 11 cereales con mucha presencia en el mercado español (Weetabix, Pascual y nueve marcas blancas o de distribución). Y han encontrado que todos ellos sobrepasan los límites de azúcar recomendables. "El azúcar sobra por todos lados. Todos los productos superan con creces la barrera del 12,5%, el límite aceptable, y la mayoría pasa del 30%", señalan desde la Organización. También sobran otros añadidos como la miel o el chocolate.

Los Smacks, los Frosties, los chocos y los Choco Krispies Coco Rocks de Kellogg's y los Chocapic, los Cheerios, las Estrellitas y los Nesquik de Nestlé son los que más azúcar contienen de las marcas que sirvieron para la comparación internacional.

En Europa, la media de azúcar que presentan los cereales es del 32,9%, por debajo de lo que contienen en EEUU (37,1%), América del Sur (37,8%), Asia y Oceanía (ambas con el 35%) y por encima de África, en donde este ingrediente no supera el 27,3%.

Pero si con el azúcar los cereales pecan de exceso, con la fibra ocurre lo contrario y se quedan cortos. Según el análisis, la fibra es escasa en la mayoría de los productos, principalmente "porque se elaboran con harinas refinadas, lo que hace que se pierda la fibra que contiene la cáscara del cereal". Los productos que peor nota sacan por su contenido en fibra son: Kellogg's Rice Krispies, Kellogg's Frosties y Pascual Ñampa Zampa.

Sin embargo, no todo es negativo. El estudio también revela que los niveles de sal y grasas no son excesivos en casi ningún producto y, aquel que presenta más sal es porque contiene menos azúcar. "La forma de complacer al consumidor de este tipo de alimentos es a través del sabor y eso se logra con la sal o el azúcar", explica la OCU. Los resultados del análisis han sido enviados a la Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición y al Instituto Nacional de Consumo.

En cuanto a la información nutricional que facilitan las diferentes marcas, el informe concluye que el listado de ingredientes es correcto. El principal problema es que las informaciones sobre nutrientes por ración y día, aunque están presentes, se refieren a raciones de adultos y no de niños.

Además de los productos ya nombrados, las otras marcas analizadas han sido: Little Man Choco Moons y Bellona choco Rice de Lidl; Weetabix Weetos chocolate; El Corte Inglés Maxi Kids; Arroz Inflado y bolas de maíz de Carrefour; Choco Bills y Bagies de Eroski; Chops Choc y Choky Choc de Dia.

Junto a los regalos que ofrecen los envases, la publicidad es el otro recurso para captar consumidores. Durante una semana (del 7 al 13 de abril), la OCU contabilizó 168 anuncios de cereales para niños en las seis principales cadenas de ámbito nacional. La hora más cargada de este tipo de anuncios es de 9 a 10 de la mañana y son los fines de semana cuando las marcas prefieren aparecer.

La obesidad infantil es un problema en aumento en casi todo el mundo y que cada vez afecta a niños más pequeños. Para ponerle freno, la Organización Mundial de la Salud (OMS) ha puesto en marcha un estudio internacional para analizar todos los aspectos relacionados con los alimentos que se dirigen a los niños, desde el marketing hasta los ingredientes.

El análisis de la OCU, como miembro de Consumers International, junto a otras 220 organizaciones de consumidores, forma parte de esta iniciativa de la OMS, cuyo objetivo final es crear un código de comercialización internacional de alimentos para niños para que cada Gobierno lo aplique a través de su legislación.

La OMS, a través de su campaña 'Junk Food Generation' (Generación de la comida basura), pide: prohibir la emisión de anuncios de alimentos poco saludables entre las 6 de la mañana y las 21 horas en radio y televisión, no promocionar estos alimentos mediante los nuevos medios de comunicación, no incluir regalos ni permitir el uso de personajes famosos.

17. Diabetis i Ramadà (2)

La imatge és del sopar d'ahir a la nit.


Ahir al vespre vaig assistir a un acte que es feia a Calafell, organitzat per uns quants joves de la comunitat islàmica local per donar a conèixer la tradició del Ramadà. Ja hi havia estat l'any passat, quan la jornada de divulgació es va fer per primer cop. Llavors, jo no era "oficialment" diabètic (és a dir, ho era, però el diagnòstic continuava a la lluna de València) i ni se m'acudia fer-me plantejaments com el de l'entrada anterior.

Enguany anava preparat per fer una pregunta sobre la diabetis i el Ramadà als ponents de la taula rodona que es va fer. Els volia demanar el seu parer sobre les persones diabètiques musulmanes que, no obstant estar exceptuats d'observar el dejuni, insisteixen a fer-lo. Però no ha calgut, se m'han avançat. La presidenta d'una de les associacions culturals islàmiques que hi ha al Vendrell ha explicat qui està obligat a seguir el dejuni i qui no. I ha especificat clarament que les persones diabètiques no l'han de fer.

En línies generals, ella i la resta de ponents han assenyalat que el criteri general és que el dejuni del Ramadà l'han de fer les persones que gaudeixin de bona salut. Però m'ha agradat constatar el sentit "modern" (per anomenar-lo d'alguna forma) amb què alguns musulmans joves aborden les seves tradicions. No és una "modernitat" irrespectuosa. Tot el contrari.

Per posar un exemple que no té res a veure amb la diabetis: quan algú els ha preguntat si les persones que no seguien el dejuni eren mal vistes, ens han contestat que sí, però no per cap tradicionalisme ancestral, sinó perquè no és lògic que si t'omples la boca amb la teva condició de creient després no compleixis les obligacions mínimes d'aquesta condició. És a dir, no és una qüestió social, sinó de coherència personal. En darrera instància, ha comentat un dels ponents, és un afer entre tu i el teu Déu.

I és més: ens han recordat que el Ramadà no es limita al dejuni, sinó que és una època de retrobament amb la família, de record i solidaritat cap als que tenen menys i, bàsicament, de fidelitat a la pròpia religió. Jo potser afegiria que la cosa té un component de purificació semblant al de la Quaresma cristiana. I no em sembla malament la idea d'un cert període d'humilitat que ens baixi a tots plegats els fums. No tinc creences religioses i en aquestes qüestions tinc tendència a pensar que aquesta mena de "demostracions" són sovint pretextos per tranquil·litzar-nos la consciència. Però que cadascú faci el que vulgui per la via que cregui millor, si amb això es fa una mica més bona persona, que no anem tan sobrats de bondat en aquest món.

En acabar la xerrada, s'ha fet un sopar típic d'aquestes dates, amb els aliments característics que els creients musulmans consumeixen quan trenquen el dejuni en posar-se el sol. És curiós comprovar com el programa feia constar que el sopar seria a les 19.40. Vull dir que els actes s'acostumen a fer a hores rodones. De fet, la xerrada ha començat a les 18.30, que si anem a mirar no és una hora excessivament bona per a un acte pensat per a persones d'aquí (era un acte de divulgació). Sí que era dissabte, però penseu que Calafell és un poble turístic i el cap de setmana, quan ha acabat l'estiu, són els dies de més feina.

Però tot plegat té explicacions. N'hi ha hagut prou de veure com han anat de ràpid a menjar els organitzadors de l'activitat. Alguns assistents no musulmans potser s'havien aixecat de taula a les 5 de la tarda. Però els que segueixen el dejuni no havien ingerit cap aliment ni beguda des d'abans de les 5 de la matinada. És més, com que el Ramadà no té data fixa, ja que es basa en un calendari lunar, va rotant, cada any de 10 a 12 dies abans que l'any anterior. Com més coincideix amb l'estiu, més "dur" és de fer. En definitiva, les 19.40 hores era el primer moment en què es podia considerar oficialment que havia acabat el dia.

Jo, enguany, he pogut tastar relativament poques coses del sopar. Com he explicat en l'entrada anterior, en els dos àpats que es fan durant el Ramadà es compensa el dejuni amb aliments molt energètics. És a dir, carregats de sucre i d'hidrats de carboni d'absorció ràpida, que els diabètics hauríem d'evitar. M'he pres una sopa i una espècie d'empanades de formatge. La pastisseria àrab m'agradava molt, però aquest gust és un dels que he hagut d'abandonar, fora d'alguna excepció que ha de ser molt puntual.

He aprofitat la degustació per parlar una estona amb la Safiya, la presidenta de l'associació vendrellenca que he esmentat abans. Reprenent el fil inicial d'aquesta entrada, li he preguntat què passava amb les persones que, tot i no estar obligades per ser diabètiques, volen seguir el Ramadà. Hem coincidint amb què la diabetis de tipus 1 (la insulinodependent) la cosa és realment difícil. No obstant, si visiteu aquest enllaç veureu que pot ser viable modificar el tractament amb insulina per atenuar riscos.

La diabetis de tipus 2 dóna una mica més de marge al musulmà diabètic que vulgui seguir el precepte. Però també cal ajustar la medicació. Com hem comentat en l'entrada anterior, com que el tractament s'acostuma a prendre amb les puntes hiperglucèmiques del dia (per entendre'ns, desprès de l'àpat principal), cal traslladar la medicació de la mateixa forma que es traslladen els menjars.

Però la Safiya m'ha dit dues coses més molt importants. La primera, que els diabètics que vulguin observar el dejuni ho han de fer sota estricte control mèdic. M'ha agradat molt escoltar una resposta de les que abans qualificava de modernes: la religió està per a aportar coses a la vida, no per a perjudicar-la. Hi podem estar d'acord fins i tot els descreguts sense remei com qui subscriu. La segona important, el dejuni és només una part del Ramadà i ser diabètic no impedeix fer la resta d'activitats preceptuades per a aquests dies.

Hem acabat comentant com ho fan alguns esportistes professionals de fe islàmica. Alguns segueixen el dejuni i han de fer mans i mànigues per conservar l'alt rendiment físic que s'espera d'ells. Sense anar més lluny, tres jugadors del Barça, Abidal, Keita i Touré Yaya, són musulmans i observen el dejuni. Però també són professionals excepcionalment ben pagats que no poden minvar els seus resultats. Per això, cadascun opta per una "fórmula" personal per complir la norma de la seva religió el més estrictament que els permeti no fallar en la seva professió. Per no fer-ho llarg explicant-ho jo, podeu llegir-ho en aquesta notícia d'El Periódico de Catalunya.

16. Diabetis i Ramadà

Fins al 30 de setembre, els fidels musulmans observen el Ramadà. El precepte islàmic estipula que, en aquest període, no es pot menjar ni beure res durant les hores de llum solar. De fet, tampoc es poden prendre medicaments. Sovint es parla de les dificultats que pot produir l'observància estricta del Ramadà entre les persones que treballen. Però per als musulmans diabètics, la cosa es complica encara més.

Compteu que el primer que es recomana a una persona diabètica és que reparteixi la ingesta diària d'aliments en cinc o sis cops, per evitar que la glucèmia es dispari cap amunt o cap avall. En canvi, durant el Ramadà, només es fan dos grans àpats, un al caure el dia i l'altre abans que torni a sortir el sol. A més, per compensar la falta de menjars durant el dia, en aquests dos àpats es prenen aliments molt energètics, que tampoc són el més recomanable per a una persona diabètica. Una part del problema és que alguns d'aquests aliments tenen un component ritual, a més del fet, és clar, que el Ramadà no és un element accessori de l'islam, sinó un dels seus pilars. No poder prendre medicaments, que és una norma que jo desconeixia, no ajuda precisament a evitar els possibles problemes.

Però en sentit estricte, una persona malalta, o una que tingui una malaltia crònica, estan exceptuats de seguir el Ramadà. Metges i professionals de la mediació cultural recorden sovint que l'Alcorà estableix aquesta excepció. I per a intentar convèncer els reacis argumenten, molt raonablement per cert, que la religió potser no és per a facilitar la vida, però segur que no és per a empitjorar-la. Per la informació que m'arriba, de vegades la intervenció de l'imam soluciona les coses.

No obstant, hi ha musulmans als quals els costa no seguir el dejuni, per molts consells que rebin i per molt autoritzats que estiguin. Llavors no queda altre remei que controlar el dejuni i prendre un seguit de mesures mínimes. Això en el cas de la diabetis tipus 2: prendre la medicació a la nit, cosa lògica si considerem que sempre ha de coincidir amb un àpat una mica més ferm, i extremar les precaucions amb allò que es menja. En la de tipus 1, o insulinodependent, la cosa és bastant més complicada de quadrar i sospito que, en la pràctica, és inviable.

Recomano visitar aquest racó digital, que dóna alguns consells per minimitzar riscos a aquells musulmans que, malgrat tot, insisteixin a observar el Ramadà.

15. La primera "baixada" oficial

Una de les paradoxes de la diabetis que jo no entenia era que persones amb la glucèmia disparada (per això sóm diabètics, és clar) patissin hipoglucèmies. És a dir, baixades per sota dels nivells que es consideren normals. La hipoglucèmia es pot produir en persones sanes per un prolongat dejuni, per algun problema hepàtic o per consum excessiu d'alcohol. És més rar que es produeixi desprès d'un exercici físic important. En el cas dels diabètics sí. Si fem un exercici intens sense haver ingerit prous aliments, ens pot donar el "telele".

Com deia, per als diabètics "principiants" com jo és una paradoxa. Però és qüestió d'entendre que la diabetis ens "descompensa" (per dir-ho en un terme acientífic) molt el cos. La descompensació queda més acreditada que mai quan la medicació et torna a posar el cos al seu lloc. És un fet conegut que la simple medicació t'aprima. Puc donar-ne fe. Em van posar el tractament per a la diabetis de tipus 2 abans que la dieta, i en l'interval vaig perdre uns quilos. No gaires, però suficient per adonar-se'n. I és més, ja vaig explicar aquí mateix que havia experimentat una mena de "desinflament": no havia perdut al principi més enllà d'un quilo o dos, que ja m'havia hagut d'estrényer més el cinturó.

Tornant al tema de la hipoglucèmia, en tot cas és qüestió d'acostumar-s'hi. És un fenomen que no passa cada dia, però sí de tant en tant, per molt que et cuidis i controlis. Dimecres de la setmana passada, vaig tenir la primera "baixada" oficial. Vull dir, la primera que m'agafava desprès del diagnòstic. Ara sé que abans en tenia, però no les identificava com a tals. Ara ja sé perquè m'agafaven uns atacs de sudoració impressionants, que van ser el "problema" que va acabar propiciant el diagnòstic de diabetis.

Entre els símptomes d'una hipoglucèmia, hi ha suor freda, gana, confusió, visió borrosa, possibles tremolors, cansament, desorientació... I no sé si un cert grau de nerviosisme o d'angoixa es pot considerar símptoma o una conseqüència, però la veritat és que mentre dura no es passa gaire bé.

L'únic aspecte positiu de la hipoglucèmia és que s'hi pot posar remei molt ràpid. S'ha de fer una ingesta d'hidrats de carboni d'absorció ràpida: sucre, sucs de fruita... La idea del diabètic que porta un sobre de sucre a la butxaca, per si de cas, és del tot correcta. Una teoria molt estesa entre els diabètics és que el millor remei per a la hipoglucèmia és la Coca-Cola. Hi ha professionals sanitaris (no tots) que s'esgarrifen en sentir-ho. Però com que es tracta de donar-te un "chute" instantani de glucosa...

És més, el remei és rapidíssim en l'absoluta literalitat del terme. En uns segons et recuperes i et tornes a trobar bé. És possible que t'hagis de canviar la camisa per la suada o que estiguis cansat, però et trobes com a reviscolat instantàniament.

Jo vaig tenir bona i mala sort a la vegada. No he aconseguit agafar l'hàbit de portar un caramel a la butxaca i ho hauré de fer perquè no pots estar a expenses de tenir a prop un bar o una botiga per entrar a comprar alguna cosa. Per això, dimecres passat vaig tenir la bona sort d'estar a una recepció en què se servia un apertiu. La mala sort va ser que la hipoglucèmia em va agafar de ple al principi de l'acte i us puc assegurar que els discursos se'm van fer més llargs que mai. En aquell moment, vaig pensar que era de pèssima educació anar a la taula a picar alguna cosa. És una rucada, és clar, no val la pena jugar-se un disgust (o passar una estona molt dolenta). Però la solució és una altra. Això sí, allà mateix dos gots de suc i un grapat d'avellanes em van posar un altre cop en òrbita.

Haureu sentit a dir que els diabètics hem de distribuir els menjars diaris en cinc o fins i tot sis vegades. I que hem d'observar horaris de regularitat prussiana. L'objectiu de tot plegat és mantenir el més estable possible el nivell de glucèmia a la sang. I en un doble sentit: que no ens pugui massa desprès d'un àpat fort, o que no ens baixi en excès (provocant l'hipoglucèmia) si separem molt els menjars. Suposo que allò ideal seria dividir la dieta diària en sis porcions iguals. Però això és molt difícil, i potser per motius culturals més que no pràctics (que també). En tot cas, allò de prendre alguna cosa a mig matí (alguna cosa sòlida, no un simple café) i berenar, és el mínim imprescindible.

A banda, també hem de vigilar la pròpia medicació que ens prenem: com que és una medicació pensada per a baixar la glucèmica, cal prendre-la coincidint amb un àpat mínimament consistent (el dinar, per exemple), que de totes formes ja fa pujar el nivell de glucèmia. Prendre's la pastilla amb un esmorzar consistent en un café és prou arriscat. De fet, la vida sana que hauria de portar un diabètic ja exclou un esmorzar consistent en un café.

14. Quatre quilos i mig, ja veus quina victòria

Avui tenia hora amb la meva infermera, per tal de fer-me un control de glucèmia. Ja posats a fer, en la mateixa operació em pesen i em prenen la tensió arterial. Bé, ja posats a fer, no exactament. La diabetis va en el mateix paquet que l'obesitat o la hipertensió (o el colesterol). Són coses que van les unes amb les altres.

La meva sorpresa no ha estat haver perdut quatre quilos i mig en un mes, sinó l'alegria que ha experimentat la meva infermera. Admeto ser un bitxo rar, un individu molt fred que només expressa emocions quan se'n recorda, i de vegades ni així... És evident que la notícia no és dolenta, fins i tot considerada aïlladament, en comptes de com a part d'un procés. Però d'aquí a donar salts d'alegria...

És clar que així es comença. I si pugués mantenir aquest ritme de pèrdua de pes seria fantàstic. Sé que estic embarcat en una cursa de llarg recorregut, en la qual no hi haurà victòria final (la diabetis és per a sempre). I se suposa que m'hauria d'alegrar amb aquestes petites victòries, ja que seran les úniques que tindré. I és més, encara que poc, la meva salut i el meu benestar ja ho va notant gradualment.

Però deu ser que jo m'emociono amb altres coses. O que la meva infermera és més entusiasta que jo (això segur). Tot i entendre que sigui positiu insuflar ànims a situacions que tenen un component implícit de mal rollo (qui hagi fet alguna vegada dieta, sabrà que no sempre és fàcil, per dir-ho d'alguna forma), jo sempre sóc partidari de cert grau de mesura i de no portar les expansions més lluny del que és raonable.

13. Sóc diabètic, no invàlid

Aquest bloc l'he començat a escriure desprès d'una experiència personal amb la salut que m'ha fet reflexionar molt. He descobert que moltíssimes persones tenim diabetis i no ho sabem (bé, jo ara, ja sí), amb la qual cosa podem observar hàbits saludables en general, però no les atencions i cures específiques que necessitem. I com no em cansaré de repetir, com més temps passa sense que ho sapiguem, més risc tenim de patir les greus conseqüències que pot comportar la diabetis.

Però aquest bloc també va néixer arrel d'una empipada grossíssima, un dia que algú, amb les millors intencions (això no ho dubto), em va tractar com si fos un invàlid. La persona en qüestió no n'havia de fer res amb la meva diabetis, però si ho sabia era per alguna de les anècdotes que et passen quan estan canviat els teus hàbits de vida desprès del diagnòstic.

Al principi, si em prenia un café al bar hi afegia el sucre de forma inconscient. Em va passar tres o quatre vegades, sobretot si estava parlant amb algú altre, quan la maniobra del sucre la fem pràcticament sense mirar. Al fer el primer glop i detectar la dolçor, parava i em demanava un altre café. I davant la insistència del cambrer, o de la persona amb qui estaves, acabaves dient que al café no li passava res, però que no te'l podies prendre amb sucre. En alguna ocasió, lligaven caps i se'n feien el càrrec automàticament. Altres vegades, la sol·licitud arribava a l'extrem que havies de dir que eres diabètic perquè callessin d'una bona vegada.

Això em va passar amb un amic meu de molts anys. I va ser tot d'una que s'assabentés que era diabètic perquè canviés la seva actitud cap a mi. Em va començar a tractar millor: ho dic així perquè l'amic en qüestió és un tros d'animal, tot i que en el fons bastant bona persona. Jo ja anava amb la mosca darrera l'orella, quan un dia es va donar la situació en què em vaig haver de plantar.

Tots dos ens dediquem a la fotografia, d'una forma més professional que aficionada. El dia de marres vam coincidir a un acte públic que havíem de retratar . Jo em vaig voler enfilar a un petit entarimat que hi havia per allí per agafar un millor camp de visió. I el company no va tenir millor pensada que intentar ajudar-me. Consti que l'entarimat no aixecava ni mig metre de terra i que tal maniobra, o semblant, l'havia fet en desenes d'ocasions, si no centenars, en presència del company que en aquell moment havia passat a considerar que era incapaç de fer-la sol.

Vaig esperar al final de l'acte per no liar-ne una a la vista de tothom. Però en acabar, no em vaig voler estar de preguntar-li de què anava tot allò. I la resposta és la que tots vostès es poden imaginar: com que jo era diabètic m'havia volgut donar un cop de mà. Com que em vaig imaginar que ho feia de bona fe, em vaig privar de clavar-li una garrotada allà mateix. En canvi, vaig soltar-li un discurset improvisat sobre el fet que jo podia tenir una malaltia crònica, però no em considerava un malalt. I que tenir diabetis no vol dir ser invàlid, incapacitat o inútil.

Certament, vaig haver de reconèixer-li que la diabetis pot provocar situacions (una hipoglucèmia, per exemple) en què et calgui algun ajut. Però també vaig afegir que si tals situacions es donaven o ja es veurien a simple vista o l'ajut ja el demanaria jo.

Qui hagi llegit les primeres entrades d'aquest bloc, les que vaig dedicar a explicar perquè el començava, haurà reconegut aquí frases i arguments pràcticament idèntics. I així és. Aquest bloc també l'escric perquè les persones amb diabetis no siguem mirats com a bitxos rars.

Em diran que això ja no passa, que hi pot haver desinformació, però no discriminació. Però no és veritat. Si algú de vostès és diabètic, sobretot si ho és de tipus 1 (insulinodependent), que provi de presentar-se a les oposicions per a segons quins llocs de treball públic i ja ens ho explicarà. O provi de contractar una assegurança de salut i de vida i ja veuran la mala estona que li tocarà passar, per dir-ho de forma elegant. O si algú de vostès és xòfer professional i diabètic, ja sabrà que molt probablement li tocarà renovar-se el permís cada any, en comptes de cada quatre o deu (segons l'edat).

És més, hi ha coses que es poden racionalitzar, però no generalitzar. És possible que un diabètic insulinodependent no pugui ser policia o bomber. Ho he d'admetre. El risc de tenir una "baixada" és remot si la malaltia està ben controlada. Però puc entendre (per la via de racionalitzar, que no sempre és la d'entendre o compartir) que la "baixada" pugui ser un risc si ocorre en un moment "delicat" de la feina que fan policies i bombers.

No obstant, tot això, racionalitzat bastant a contracor, no hauria de ser ni de passar per mera comoditat de l'Estat. És més fàcil fer una exclusió general que analitzar cas per cas per veure si la diabetis, o qualsevol altra afecció, pot perjudicar o no l'exercici professional. És més fàcil, per entendre's, amagar-se darrera d'un problema potencial que, en realitat, tant podria produir-se com no.

En particular, la diabetis no hauria de ser causa d'exclusió genèrica per accedir a la funció pública. Estic segur que a la policia o als bombers hi ha moltes funcions que poden exercir (i que de fet deuen exercir) persones amb algun grau de discapacitat, que potser els impedeix treballar al carrer, però no en altres comeses. I aquest mateix criteri el crec ampliable a la pràctica totalitat dels àmbits professionals i laborals.

És més, tot i que jo tinc pensat demanar cap pensió per ser diabètic i vull continuar vivint del meu treball, trobo una contradicció que l'Estat determini que certes malalties incapaciten per treballar i, a la vegada, no les reconegui com a causa de minusvalia. Tot i que vivim en un país on la gent ens repengem una mica massa en l'Estat, també cal dir que contradiccions com aquestes s'haurien d'anar resolent.

12. La meitat dels casos de diabetis podria prevenir-se amb hàbits saludables

Recomano la lectura d'aquesta informació, que pot veure's clicant aquí. La proliferació de xifres, estadístiques i estudis arriba a marejar de vegades. Però, ni que sigui de tant en tant, sorgeixen titulars per a la reflexió. És el d'aquesta informació.

Jo no sé si la meitat dels casos de diabetis es previndrien o no amb hàbits de vida saludable. És evident que tals hàbits ajuden molt a la salut en general, però no sé valorar l'aspecte quantitatiu. En el pitjor dels casos, arguments d'aquesta mena ens recorden que malalties com la diabetis proliferen (amb una progressió d'autèntica epidèmia) per un cert estil de vida. Desprès es podrà discutir si mengem més o menys o si és simplement que no fem gens d'exercici. O les dues coses.

Però que la dieta és manifestament millorable i que agafem el cotxe fins i tot per anar a la cantonada són dues evidències que no hauríem d'oblidar. Podríem discutir també si els horaris que fem són els millors per estar bé, o si més no per trobar temps per fer exercici. Tal com està la vida no és fàcil treballar menys. Potser ens podríem preguntar si no vivim amb moltes coses superflues i que, per tant, amb una mica menys ja en tindríem prou. No obstant, també cal pensar que passem una mitjana de tres hores diàries apalancats davant de la televisió. Podríem estar-hi només dues hores i dedicar la tercera a fer algun exercici. En realitat, com que l'exercici el podem fer a casa, si a algú li dóna per aquí, pot fer bicicleta fixa davant de la tele...

No, si dic que no tenim perdó de Déu és perquè patim pel que mengem a un indret on tenim (bé, on teníem) la dieta més saludable del món. Jo tinc familiars anglesos que sovint em lloen la dieta mediterrània, com si fos una mena d'oracle. Abans els explicava que tal dieta no tenia res de particular, ja que era la forma de menjar normal i corrent. Ja no els ho puc explicar. Com que viatjar cada dia és més barat, els tals familiars venen molt sovint per aquí, veuen el que veuen i no entenen res. Fa uns dies vaig penjar una entrada que parlava de la diabetis com una epidèmia "occidental". Potser caldria precisar que l'"occidentalització" dels hàbits de vida respon a uns paràmetres més aviat "nòrdics" o anglosaxons. O això o és que aquí no som Occident, que també podria ser.

Una cosa sí que em preocupa d'aquesta notícia que us he recomanat, desprès de la meva experiència personal, amb una diabetis que el sistema sanitari no va saber diagnosticar, tot i l'abundància de símptomes. Un expert ens diu que la diabetis té "pitjor pronòstic del que la gent creu". Què m'han d'explicar a mi! Però que la diabetis sigui una malaltia de diagnòstic difícil no hauria de voler dir que la cosa fos impossible. Parla un profà que potser lliga caps que no toquen. Tanmateix, no puc evitar pensar (per experiència en carn pròpia) que les coses poden funcionar una miqueeeeeeeeta millor també en aquest terreny.

11. Atenció a la retinopatia diabètica

La diabetis pot comportar una colla de complicacions greus. Com hem dit anteriorment altres vegades aquí mateix, una diabetis ben portada, i sobretot detectada a temps, permet evitar en gran mesura els mals majors. No obstant, la malaltia sempre deixa alguna emprempta. Sembla inevitable, pel que diu la informació que avui ha publicat la premsa de Xile (reprodueixo aquí la de "La Segunda"; cliqueu aquí per anar a la pàgina original). Però perquè l'emprempta sigui el més petita possible no hi ha res com agafar-ho, si no a temps, sí el més aviat possible. Desprès de la meva experiència personal sobre tenir diabetis sense saber-ho, no pot alarmar-me més llegir que, a més, algunes formes de retinopatia diabètica no tenen símptomes. Un titular com "El silencioso ataque de la retinopatía diabética" pot semblar humorístic, ja que ens recorda fàcilment el títol d'alguna pel·lícula de ciència ficció de sèrie B. Però faríem bé de no prendre'ns a broma una qüestió tan seriosa. El silencioso ataque de la Retinopatía diabética: la principal causa de ceguera en diabéticos La enfermedad, que compromete la retina y de no ser tratada a tiempo puede provocar ceguera, afecta a un 26,78% de la población diabética nacional. Después de 20 años de diabetes, casi el 99% de los pacientes tipo 1 y el 60% de los tipo 2 tendrán algún grado de retinopatía diabética.

Manchas en el campo visual, dolor y presión en los ojos y visión borrosa, son los principales síntomas de la retinopatía diabética, una de las enfermedades visuales más comunes derivadas de la diabetes y que de no ser tratada a tiempo puede ocasionar ceguera. “Estos síntomas, lamentablemente sólo lo sienten la minoría de los afectados. En la mayoría de los casos la retinopatía diabética es asintomático, por esta razón, cuando llegan los pacientes ya es demasiado tarde y no es mucho lo que se puede hacer”, explica el doctor Sergio Morales, presidente de la Sociedad Chilena de Oftalmología Lamentablemente la gran mayoría de los casos Dicha afección compromete a la retina, órgano responsable de nuestra visión y de acuerdo a un estudio de la Universidad de Chile, afecta a un 26.78 por ciento de la población diabética nacional. La diabetes se presenta cuando la glucosa que tenemos en la sangre no se introduce en las células para ser utilizada, por lo que se empieza a acumular. Los órganos dañados más frecuentemente por esta enfermedad son los riñones, el corazón, el cerebro y la retina. Es aquí donde esta patología se relaciona con nuestra visión. La retinopatía diabética se caracteriza porque se filtra líquido fuera de los vasos sanguíneos de la retina, lo que provoca que nuestros ojos se inflamen y así comprometan nuestra visión. Se divide en cuatro etapas, de las cuales dos son las más graves: la retinopatía diabética no proliferativa severa y retinopatía diabética proliferativa. “La primera se presenta cuando los vasos que corren por la retina se bloquean, haciendo que ésta deje de recibir sangre. Es por eso que se crean nuevos vasos para que pase la sangre y como éstos son muy débiles se hinchan y nublan nuestra visión haciendo que el paciente vea imágenes borrosas y con poco enfoque (lo que se denomina retinopatía diabética proliferativa”, explica el doctor Morales. Es por eso que los pacientes diabéticos deben controlarse constantemente para mantener sus niveles de azúcar en la sangre lo más normales posibles y chequearse tanto la presión arterial como la de sus ojos, por lo menos una vez al año. Cabe destacar que los fumadores deben dejar el cigarro lo antes posible, pues uno de los factores por los cuales sube la presión es precisamente fumar. Tratamiento Si bien el tratamiento no revierte el daño ocasionado en la retina, evita que la enfermedad empeore. Las técnicas más utilizadas son la fotocoagulación focal y la panfotocoagulación, las cuales consisten en disparos láser en el ojo afectado. Éstos se distribuyen en forma homogénea cubriendo toda la zona de la retina y deben aplicarse en un plazo máximo de tres meses. Finalmente, es importante mencionar que los grupos de riesgo que pueden desarrollar la retinopatía diabética son aquellos que se encuentran en los grupos 1 y 2 de diabetes, es decir, los insulino y no insulinodependientes.

10. La diabetis, una epidèmia "occidental"

Una notícia publicada a la premsa mexicana.

Se triplica incidencia de la Diabetes

por la “Occidentalización”

Boletín/Proyecto 5

La occidentalización de la conducta humana ha triplicado prácticamente la incidencia de la Diabetes Mellitus tipo dos entre la población de México y el mundo, aseguró María del Carmen Sánchez Guillén, Profesora Investigadora de la Facultad de Medicina de la Benemérita Universidad Autónoma de Puebla y del Instituto Mexicano del Seguro Social.

“Esta cifra se ha triplicado en 40 años; está muy bien documentado en la literatura internacional que el incremento de la Diabetes está asociado con la introducción de bebidas como la Coca Cola, comida rápida como Mc Donalds y la gran distribución de estos productos, que están al alcance de todos”, afirmó.

En su conferencia, “Diabetes: Pandemia del Siglo XXI”, dentro de la Cátedra Nacional de Medicina Ignacio Chávez, que organiza la BUAP como integrante del Consorcio de Universidades Mexicanas (CUMEX) Sánchez Guillén, presentó cifras que sustentan su afirmación.

De acuerdo a las estadísticas, la adopción de patrones occidentales ha ocasionado que los chinos radicados en Estados Unidos presenten un 15 por ciento de prevalencia de Diabetes, cuando en su país sólo alcanzan el 2.2 por ciento; lo mismo sucede con los mexico-americanos, que allá alcanzan cifras del 18 por ciento y en México, tan sólo de 7.8 por ciento.

La Investigadora expresó el problema que estas cifras representan para el mexicano que emigra, pues regresa enfermo y lamentó que la presencia de esta enfermedad haya llegado a todas las regiones, pues prácticamente no existe diferenciación entre la conducta rural y urbana.

Otra cifra que alarma, dijo, es el control inadecuado de enfermos de Diabetes, que en Puebla llega a un 97 por ciento, lo que representa para las instituciones de salud no sólo el compromiso de atender las complicaciones sino un gasto de atención por día que puede llegar a los 700 dólares en promedio

Reconoció que las estrategias para combatir esta enfermedad que es la primera causa de mortalidad en el mundo, no han sido suficientes, por lo que el grupo de trabajo al que pertenece estudia la importancia de detectarla en la etapa más temprana posible y reducir indicadores.

“El compromiso es mayor, pues en EU las estadísticas de falta de control de la enfermedad a pesar de las acciones emprendidas, aumentaron en un año de 55.5 a 64.2 por ciento”, indicó.

Afirmó que contar con políticas regulatorias a nivel nacional, apoyadas por los organismos que correspondan, permitirán lograr un cambio epidemiológico y dejar de aparecer entre los 10 primeros lugares de los países con el mayor número de casos.

9. No mengem més, és que fem molt menys exercici ( i 2)

I per completar la reflexió que feia en l'entrada anterior, copio aquí la informació de l'agència Europa Press a la qual m'estava referint.


El director del Departamento de Biología Molecular e Ingeniería Bioquímica de la Universidad Pablo de Olavide (UPO), Francisco Manuel Martín Bermudo, aseguró hoy en Carmona (Sevilla), en el marco del curso de verano de la UPO sobre 'Gastronomía, Turismo y Salud', que el aumento de los caso de obesidad y diabetes tipo II se ha producido por la falta de actividad física y no porque se coma más, pues "ingerimos menos calorías que hace 30 años", apostilló el experto.

Durante el transcurso de su conferencia sobre la 'Nutrición en la actividad física', Francisco Manuel Martín Bermudo señaló que la práctica de ejercicio físico ha disminuido en torno a un 30 y 40 por ciento en las últimos tiempos. Como explicó el experto, hoy día las labores domésticas, de ocio o trabajo implican menos movimiento, menos esfuerzo, y en definitiva, menos actividad física que décadas atrás y "es aquí donde surgen los problemas". Problemas que afectan al sistema cardiovascular, metabólico, inmunológico y psicológico. Pues, como insistió Bermudo, la actividad física moderada y rutinaria mejora la salud a todos esos niveles.

El ejercicio físico acelera el metabolismo basal -- responsable del gasto de calorías del organismo para mantener sus funciones vitales -- hasta en un diez o 15 por ciento, ayuda a metabolizar el azúcar y disminuye la resistencia a la insulina. Referente al sistema cardiovascular, la práctica deportiva moderada mejora el ritmo cardíaco y disminuye la presión arterial hasta en tres unidades durante un período de 24 a 30 horas tras realizar el ejercicio. Asimismo, la actividad deportiva contribuye a la formación de masa muscular en personas menores de 30 años, "pues a partir de esa edad el ser humano empieza a perder masa ósea y ya el ejercicio físico no puede impedir esa pérdida natural. De ahí, la importancia adquirir durante la infancia y juventud buena reserva de masa ósea", aseguró el experto.

A nivel del sistema inmunológico, Martín Bermudo destacó que se han realizado estudios epidemiológicos que demuestran que la práctica de actividad física moderada y realizada de forma continuada protege frente al cáncer mientras que el ejercicio intenso deprime el sistema inmune. En este sentido, el experto señalo que "un deportista de elite si no sigue una alimentación adecuada a su ejercicio y no respeta sus períodos de descanso tiene mayor riesgo de desarrollar tumores". Además, el ejercicio moderado --aquel en el que la persona mientras realiza la actividad no sobrepasa las 115 pulsaciones por minuto-- mejora la calidad de vida de las personas con alzheimer y denuncia senil ya que permite la oxigenación de las células.

Por el contrario, todos estos beneficios que tiene la actividad física cuando se realiza de forma moderada y se practica regularmente se vuelven contraproducentes cuando se realiza de forma muy intensa. Lo mismo ocurre con la alimentación que tienen que seguir los deportistas de elite. "La nutrición de un deportista profesional para mantener el ritmo de sus entrenamientos y competiciones no es saludable y a la larga esas personas desarrollan en un futuro problemas físicos", concluyó Bermudo.

8. No mengem més, és que fem molt menys exercici

Jo estava convençut que problemes de salut com l'obesitat o la diabetis s'estaven agreujant perquè menjàvem molt més i perquè fèiem menys activitat física. El tema del menjar es podia matisar en el sentit que potser no menjàvem més sinó que menjàvem pitjor, tot i que en no pocs casos coincidien ambdues circumstàncies. Però resulta que no, que segons alguns experts l'autèntic problema és que fem menys exercici, perquè la ingesta calòrica és inferior a la de la generació dels nostres pares.

És una afirmació que s'ha fet en uns cursos d'estiu, que també s'ha de dir que són molt propicis per a afirmacions rotundes potser més pensades per al titular de premsa. No dic ni insinuo que les investigacions científiques estiguin inventades. Per descomptat que no. Només dic, i amb cert coneixement de causa per experiència profeessional, que hi ha científics amb molta habilitat per sortir als mitjans de comunicació i que saben com presentar el seu treball per aconseguir-ho. Jo, que ara no treballo com a periodista sinó com a consultor de comunicació, tinc claríssim que als periodistes si els dones el titular fet, doncs millor.

Si dic això és perquè també he llegit investigacions no menys respectables, tant de les "mediàtiques" com de les que no, que diuen coses diferents. En realitat, no es tracta de plantejaments radicalment oposats o contradictoris, i fins i tot un profà se n'adona que no n'hi ha cap d'incorrecte, encara que semblin blanc o negre. Si de cas, són diferents cares de la mateixa realitat. Una altra cosa és que uns investigadors tenen més gràcia que altres per donar el titular fet. Si a algú li pot interessar, ara fa un any vaig escriure una entrada al meu bloc principal que ho explica amb cert grau d'humor.

Continuaré aquest tema en una entrada posterior...

7. Un petit caprici que ens podem donar de tant en tant

Avui he fet anys i he anat a sopar fora en família. No sempre és fàcil, quan es menja fora de casa, observar estrictament la dieta que hauria de fer una persona diabètica. Però tampoc és tan complicat, sobretot si estem dins del domini d'això que anomenem dieta mediterrània. Aquest agost, de vacances a Anglaterra i a Irlanda, va ser molt més complicat. La gastronomia d'aquests països no és que sigui dolenta, tot i que a molta gent d'aquí no li acaba de fer el pes. Jo hi estic acostumat i l'hi he acabat trobant el gust. El que no és fàcil és entrar a un restaurant i demanar-te una amanida i un peix a la planxa.

Bé, al que anàvem. Aquesta nit he sopat saníssim. D'una forma repugnantment sana, fins i tot. Però en acabar m'he donat un petit caprici. M'he menjat un gelat. No pas un gelat per a diabètics, ja que no n'hi ha a tot arreu. Sóc conscient que haurà de passar una bona temporada abans no pugui reincidir. Però la meva infermera, que no sense dificultats hercúlies em dirigeix la dieta, m'ha permés algun caprici d'aquests de tant en tant. Certament, si és de tant en tant no té una repercussió major en la salut. I és una alegria que et compensa altres penes. Ja saben, en el fons la cosa no és més que teràpia conductista, i l'ocasional gelat o tall de pastís, l'os davant del qual babegem, com el gos de l'experiment de Pavlov.

Això sí: el dolç a mi m'agradava moltíssim, però com vaig comentar en una entrada anterior, he descobert que puc viure perfectament sense i que em compensa molt més el fet de trobar-me força millor. No obstant, una trapelleria continua sent una trapelleria, tot i que ja tinguem una edat.

Aprofito per fer un agraïment públic a la meva infermera, perquè la dona necessitarà una paciència infinita (la necessita ja, de fet) per tractar amb mi. I això que aquest és el primer cop a la vida en què estic sent un pacient disciplinat. Deu ser que hauré vist la llum i totes les idees i pensaments que expresso aquí, fins i tot la resignació i l'humor amb què m'agafo tot plegat, van de debò i no són un mer recurs retòric. Però com que els quilos no marxen ni a trets (tot i que se'm veu més prim), la meva fabulosa infermera (que ho és de debò) no es creu que segueixi la dieta ni que em mati a caminar. Suposo que és una creu que he de portar per haver estat durant anys un pèssim pacient.