domingo, 31 de agosto de 2008

6. Dades molt preocupants sobre la mortalitat causada indirectament per la diabetis


Aquest agost he estat de vacances a Anglaterra. Entre altres indrets, he estat a Birmingham, on tinc vincles familiars que ara no fan al cas. En aquesta ciutat em va caure a les mans una notícia (de fet, per deformació professional quan viatjo acostumo a devorar la premsa dels llocs on sóc) molt escaient per ser comentada en aquest bloc.

El titular és rotund: "Diabetes link to one in eight deaths across West Midlands". És a dir: "La diabetis està relacionada amb una de cada vuit morts a West Midlands". Si voleu llegir la noticía publicada al diari The Birmingham Post (està en anglès) podeu clicar aquí. Per situar geogràficament al lector West Midlands és una regió del centre d'Anglaterra, amb uns dos milions i mig d'habitants, que té com a capital a Birmingham i inclou altres ciutats importants com Wolverhamptom o Coventry, només per citar les més conegudes.

Però anem al moll de l'os de la qüestió. Una de cada vuit morts que es produeixen en aquesta regió estan relacionades amb la diabetis. Són dades d'una recerca efectuada per l'ong Diabetes UK (punxeu aquí per visitar la seva web) que ens recorda una dada fonamental: la diabetis no mata, si més no de forma directa, però ho fa mitjançant les múltiples complicacions que pot originar.

Els autors del treball recorden que la diabetis pot matar indirectament en forma d'atacs de cor, accidents cerebrovasculars i fallades renals. I aporten un argument per a la reflexió. Als certificats de defunció es fa constar únicament la causa directa de la mort i, per això, el nombre de defuncions atribuïbles a la diabetis està subestimat. De fet, els investigadors han hagut de combinar les seves indagacions en casos concrets amb dades generals de mortalitat i percentatges d'afectats de diabetis sobre la població general. Lògicament, el resultat obtingut és aproximat i no exacte, però sí bastant aproximat.

La investigació dóna alguns resultats curiosos. Per exemple, aquest càlcul de mortalitat atribuïble a la diabetis a West Midlands és superior al que seria la mitjana d'Anglaterra, que se situa en una defunció de cada deu. Tenen uns hàbits de vida menys saludables els habitants de Birmigham i rodalies? Es tracta d'un factor genètic? Em permetreu que faci una aportació acientífica, però fonamentada. Tinc la sospita que es tracta d'un efecte estadístic de la multiculturalitat de Birmingham.

La població de raça negra o d'origen asiàtic té un major risc de patir diabetis de tipus 2 i n'hi ha prou de fer un tomb pels carrers de Birmingham per adonar-se'n del pes demogràfic d'aquestes dues comunitats. Segons el padró d'habitants de 2001, vora un 30% de la població d'aquesta ciutat provenia d'aquests orígens geogràfics. En molts casos es tracta d'immigrants de segona i fins i tot de tercera generació. I en no poques ocasions, el grau d'assimiliació a la cultura i la forma de vida britànica és total. Però els gens (o si més no la tendència) continua allí.

És més, la investigació confirma els riscos afegits que les dones pateixen en relació a la diabetis. Era conegut que aquesta malaltia pot afectar per igual a homes que a dones, però s'havia constatat un increment dels casos femenins. La recerca de Diabetes UK conclou que el risc de mort atribuïble indirectament a la diabetes és més alt en les dones.

Però hi ha una dada que preocupa de debó, fins i tot més que les exposades fins ara. Hi ha una part més que significativa de malalts de diabetis que no ho saben. La investigació apunta que a West Midlands hi ha 250.000 afectats diagnosticats, però unes 50.000 persones que són diabètiques i no ho saben. En el conjunt del Regne Unit, hi ha 2,3 milions de persones diagnòsticades i s'estima que aproximadament mig milió estan a la lluna de València.

Potser per això, els autors d'aquesta investigació conclouen que per millorar la situació cal augmentar l'atenció mèdica (tot facilitant un accès més senzill als especialistes) i fomentar la vida saludable, però sobretot procurar l' "awareness", és a dir el coneixement, és a dir que tothom que tingui diabetis no en sigui ignorant. Aquesta és una de les dues o tres idees matrius que motiven i donen sentit a aquest bloc i, per això, he volgut recollir aquesta informació.


Demano disculpes si les meves traduccions no són el súmmum de la perfecció, ja que es tracta de traduccions d'aficionat. A més, confio que també em disculpareu si no afino al 100% en alguna qüestió científica, ja que jo no sóc especialista. És més, si alguna part del que escric no és perfecta també es deu en part al fet que intento explicar les coses de forma que les entengui tothom.

martes, 26 de agosto de 2008

5. És negatiu, o contradictori, explicar que tens una malaltia?

Tinc un amic que llegeix el que explico a aquest i a altres blocs que escric, però que té una curiosa mania: mai em deixa comentaris, ja que el que m'ha de dir ho fa de viva veu. Tot i estar d'acord en el valor que té una conversa personal a l'estil clàssic, encara que sigui per telèfon, em sembla un fenomen curiós aquest amic, una mena de mescla (no sé si al 50% o en alguna altra proporció) entre vida digital i analògica.

El cas és que avui s'ha posat en contacte amb mi per fer-me la "crítica" d'aquest nou bloc, que dedico a explicar la meva nova vida de diabètic. L'amic en qüestió em fa sovint d'advocat del diable i de corcó i avui m'ha "apretat" bastant, tot diagnosticant alguns mals en el plantejament que faig en aquest humil racó d'Internet. I m'ha fet dues aportacions que no estan malament, però que també es poden contestar, ni que sigui per aproximació.

Em planteja, en primer lloc, perquè he d'explicar que tinc una malaltia. En segon lloc, si explicar-ho no és contradictori amb l'objectiu que jo mateix m'he posat de reivindicar que les persones que tenim una malaltia crònica no som necessàriament uns malalts. L'argumentació és clara i correcta: la millor mostra de "normalitat" no seria que no ho sabés ningú?

I té raó, però no tota la raó. En el primer comentari d'aquest bloc ja vaig explicar que moltíssimes persones pateixen diabetis i no en són conscients. És un absurd considerable, si tenim en compte que, ben portada, una diabetis no és res de l'altre dijous, però, si no, pot tenir repercussions molt greus. Per tant, cal molta divulgació i informació perquè, com deia llavors, no hi ha pitjor malaltia, petita o gran, que la que no es diagnostica a temps. I la realitat de la diabetis és que falten molts mans.

Però hi ha una altra raó fonamental per explicar aquestes coses. Hi ha molts terrenys en què, pel que estic descobrint ara, les persones que tenim diabetis estem discriminades. No dic en el terreny laboral, però sí en altres, com per exemple el de les assegurances. Visiteu, clicant aquí, la web de la Fundación para la Diabetes, i veureu quina pel·lícula de por pot arribar a ser contractar una assegurança de salut o de vida per a una persona diabètica.

I consti que no tinc arguments per criticar a les asseguradores, que al capdavall són negocis i no obres de beneficiència. Tot i que també podríem dir, és clar, que hi ha moltes formes d'exercir la responsabilitat social, a més de finançar llibres o exposicions, oi?

Per coses com aquestes (i també per actituds benintencionades, però que poden ser perjudicials a llarg termini) cal dir certes coses i escriure textos com aquest. Certament, hi ha una contradicció intrínseca, i inevitable, en tot plegat. Però què no és contradictori en aquesta vida? En tot cas, tot i el bon humor i el sentit positiu amb què m'he agafat la qüestió, què més voldria jo que estar sa com un all.

jueves, 21 de agosto de 2008

4. I ara, a fer exercici cada dia

Acabo d'arribar de caminar durant una hora. Fer exercici és ara pràcticament una obligació. Sobretot desprès de la bronca que m'ha clavat la meva infermera pel meu presumpte relaxament durant les dues setmanes de vacances que he passat a Anglaterra i Irlanda.

M'he fet un tip de caminar, tant a ciutat com al camp, i de caminar a ritme ben intens, no passejar. I he seguit la dieta que em van prescriure, tot i que ha estat molt difícil, perquè com més tires cap al nord més costa entrar a un restaurant i poder demanar una amanida (i tantes altres coses) com les d'aquí. Però no obstant m'he engreixat prop de dos quilos.

El meu metabolisme i jo no hem anat mai a una. A més, fins ara he estat sempre una persona que podia mantenir durant molt temps un ritme molt intens de treball i a la qual li sortia tot el cansament de cop quan s'aturava. Aquest any no ha estat exactament així i calculo que una part de la cosa es deu als hàbits més saludables de vida que he començat i a la medicació per la diabetis, que m'ha reajustat una mica el cos.

De fet, he notat altres canvis també curiosos. Sense haver estat tampoc tant i tant de temps fent règim, m'he aprimat visiblement. Els que em coneixen, fins i tot els que em veuen cada dia, m'ho han comentat. En realitat, he perdut relativament pocs quilos i, a sobre, n'he recuperat una part durant les vacances. Però em noto com a "desinflat". Són processos que si comento és per la curiositat que em desperten.

Tornant al fil inicial, havia previst començar a fer exercici seriosament de cara al setembre. Les calorades de l'estiu no conviden precisament a posar-s'hi. De fet, si durant les vacances he caminat a base de bé és perquè com més septentrional és la latitud més agradable resulta la temperatura. Amb màximes de 17, de 16 o de 15 graus (i algun dia per sota i tot), l'exercici és fins i tot plaent.

Però a l'estiu una bona hora per sortir a caminar és a darrera hora del dia. O a primera hora de la nit. És el que vaig començar a fer ahir dimecres i he continuat avui, dijous. Havent sopat, el termòmetre deu estar encara per damunt de 20 graus, però la cosa es tolera molt bé. Fins i tot s'aixeca en alguns moments un airet molt agradable.

I el que són les coses: aquest setembre farà dotze anys que visc a Calafell i, per motius de feina, m'he fet un tip de tombar-hi. Em pensava que em sabia el meu poble de memòria. I resulta que no. Més ben dit, resulta que me'l sabia de memòria en cotxe. Només fa dos vespres que surto a caminar i puc dir que he fet un munt de nous "descobriments". Les coses descobertes han estat allà sempre... Ves també qui ho hauria de dir.

miércoles, 20 de agosto de 2008

3. No sugar baby, efectivament

No sugar baby, efectivament. A mi que m'agradava tant el dolç, se m'han acabat els pastissos, els gelats, els dos terrossos o sobres de sucre al café..., i una colla de coses més que he de confessar que em donaven alegria. No he pogut evitar recordar a Hitler: quan tenia la moral baixa, li injectaven una dosi de glucosa i el posaven més content que un gínjol.

No estic posant com a exemple ni al personatge ni al mètode per alegrar-lo. Només constato que, els primers dies de la "diabetis oficial" a mitja tarda, m'anava quedant apagat. Em faltava energia. Un dels canvis d'hàbits que t'obliga a fer la diabetis és a elevar a la categoria de norma aquella recomanació de repartir la ingesta diària d'aliments en cinc o sis cops. Des que ho practico (no sempre és fàcil, també s'ha de dir) he millorat bastant el meu to vital, sobretot a darrera hora del dia.

Saber que hi ha pastissos, torrons o gelats per diabètics et compensa una mica. Part de la "compensació" se'n va bastant en orris quan descobreixes que localitzar aquests productes al mercat no és tan fàcil. Però amb una mica de paciència i d'actitud positiva te n'adones que pots viure perfectament sense tant de dolç. És més, estic retrobant molts sabors que quedaven amagats sota la dolçor. Per exemple, jo sóc molt cafeter i ara, tot i que el metge m'ha reduït la dosi diària de café, el prenc sense cap edulcorant. He arribat a la conclusió que prefereixo l'amargor natural que l'artificial de la sacarina. I me n'he adonat que el café està molt més bo sense "interferències".

No obstant, tot i que encara em costa passar per davant d'una pastisseria sense mirar l'aparador (amb una mescla d'enveja insana i de resignació), també he descobert que em compensa molt més trobar-me bastant millor.

2. Perquè aquest títol

Amb la salut no se n'ha de fer de broma. Però el títol que he posat al bloc no fa befa de res ni de ningú, sinó que reflecteix l'humor positiu amb què he volgut encarar la situació. No és manca de respecte cap als diabètics. En absolut, ja que em faltaria al respecte a mi mateix en primer lloc. Jo no m'hauria atrevit a fer aquest joc de paraules si no fos, jo mateix, diabètic. Confio que el títol se'm permetrà, si més no com a llicència literària.

1. Perquè aquest bloc

El motiu inicial és tan senzill com el que s'explica a la capçalera. M'han diagnosticat una diabetis de tipus 2. Els canvis que això em representa a la vida potser no li interessen a ningú. Però l'experiència m'ha fet paleses unes quantes coses que crec que val la pena compartir.

N'hi ha dues de fonamentals. La primera és que la diabetis és una malaltia que pot tenir conseqüències greus i, per això, no pot ser tinguda en poca cosa. Però a la vegada es pot portar una vida perfectament normal. És una malaltia, sí, i per a tota la vida per més senyes. Cal canviar certs hàbits de vida i prendre una medicació. Però, com també dic a la capçalera, em resisteixo a conceptuar-me com a malalt. No és tan sols una qüestió d'agafar-se les coses positivament (al capdavall el que tinc no és una cosa tan i tan greu), sinó de dir que jo no sóc una persona diferent desprès del diagnòstic. La reacció d'alguns amics al conèixer la qüestió m'ha fet veure que també cal reivindicar molt aquest extrem: tenir diabetis, com moltes malalties cròniques, no vol dir ser invàlid ni res semblant. En una entrada posterior explicaré amb més detall aquest extrem.

La segona cosa fonamental que m'ha animat a començar aquest bloc és la facilitat amb què podem estar patint una malaltia amb possibles repercussions greus, sense ser-ne conscients. I sense que el sistema sanitari ho detecti fàcilment, també cal dir-ho. No es tracta de donar les culpes a ningú. Més aviat, d'insistir en la necessitat d'informació i educació.

Jo no puc tenir més clara aquesta necessitat. Un cop fetes totes les proves pertinents i establert el diagnòstic, resulta que patia tots i cadascun dels símptomes de la diabetis de tipus 2. El repertori al complet, per entendre'ns. Equivocadament, com sé ara, o no donava importància a aquests símptomes, que atribuïa a un cert malestar o a molèsties bastant indefinides, o no els identificava amb una diabetis. Tampoc és que les persones normals i corrents ho haguem de saber, és clar, però si m'ha passat a mi, que sóc una persona bastant llegida tot i pertànyer a la categoria dels pèssims malalts, pot passar-li a qualsevol. No cal recordar que, important o petita, no hi ha pitjor malaltia que la que no es diagnostica a temps.

Hi ha moltes reflexions al voltant de la confiança, de vegades excessiva, que tenim en la medicina moderna, que és obvi dir que no ho resol absolutament tot. Tinc també algunes coses a dir, que aniré desgranant de mica en mica. També és l'educació sanitària que hem rebut. La de veritat, vull dir, la del dia a dia. La que hem "mamat" al nostre sistema sanitari, segons la qual anem al metge, ens recepten alguna cosa i el problema es cura. I resulta que no, que el tractament resol la molèstia, si més no durant un temps. Però la causa profunda no es detecta.

M'ha preocupat molt comprovar que, havent anat al metge en dos o tres ocasions, pels diferents malestars que la diabetis em provocava, en cap moment es lliguessin caps i es relacionessin els símptomes. I això que a mi, com he explicat abans, no me'n faltava cap.

No sé si és que no hi ha un protocol (paraula màgica del sistema sanitari) o tot plegat es deu a que cada vegada em vaig trobar un metge diferent. També podria ser.

En definitiva, hi ha moltes coses que tinc ganes d'explicar i possiblement tot plegat serà en perjudici d'altres aventures digitals que tantes alegries em donen i bones estones em fan passar. Però crec que val la pena. No pretenc arreglar el món, però si el relat de la meva experiència personal pot ajudar alguna altra persona em donaré per satisfet.