39. Un pes que m'he tret de sobre

Avui m'he fet un fons d'ulls que esperava des de feia temps, gràcies a un increïble periple burocràtic (periple és una forma extraordinàriament amable i generosa de referir-s'hi) amb la sanitat pública. Me l'he fet a la sanitat privada, desprès que, entre unes coses i altres, a la sanitat que pago amb els meus impostos em trigaven fins a 11 mesos entre la sol·licitud de la prova i la seva realització. Els 90 euros que m'ha costat la visita han estat una despesa utilíssima, perquè m'he tret un pes de sobre que, si no es viu en persona, potser és difícil d'entendre.

La prova ha sortit bé. No s'aprecia cap lesió ni indici de problemes provocats per la diabetis. Caldrà continuar vigilant-ho, és clar. Quan ets diabètic t'has de fer un fons d'ull a l'any. Això com a rutina. Com que, a més, m'han trobat la pressió sanguínia ocular una mica "justeta" (per usar l'adjectiu de l'oftalmòleg), no m'hauria de saltar cap revisió anual. Però en tot cas les notícies són positives i aquesta cua relativament negativa entra dins del que es podia esperar.

Si dic que em trec un pes de sobre és perquè, vulguem o no, la vista és una cosa que ens fa respecte. A la meva adolescència vaig passar una miopia progressiva, que es va poder controlar, però que em va fer passar d'una a sis diòptries en deu mesos. Des de llavors, sempre he tingut molta cura amb la vista, simplement perquè li has vist les orelles al llop, ni que sigui de lluny. Considerant, a més, que tinc antecedents familiars de diabetis amb alguns problemes relacionats amb la visió, no les tenia totes abans d'aquesta prova.

Un factor afegit important és que entre les complicacions més greus que pot tenir una diabetis hi ha precisament les que afecten a la vista. Avui tenim el consol que hi ha tractaments eficaços, que, no obstant, no ho resolen tot, i que són eficaços si la cosa s'agafa a temps. En el millor dels casos, el que s'hagi perdut rarament es recupera. També per coses com aquestes, una espera de molts mesos produeix força neguit. Imagineu-vos que avui haguessin estat males notícies. Ara m'estaria lamentant del temps perdut miserablement per la incompetència, per no dir les martingales, del sistema sanitari.

Per a un defensor a ultrança dels sistemes públics de salut, avui era un cert tràngol tirar de la medicina privada. No m'he sentit còmode, també ho he de dir. No és un problema de qualitat assistencial, sinó d'opcions. En realitat, la meva incomoditat no venia pel tracte excel·lent del professional que m'ha atés (quina diferència amb el "capital humà" que m'ha tocat en sort, o en desgràcia, a la Seguretat Social), sinó del contrasentit conceptual que era per mi comprar-me amb diners la tranquil·litat.

Just abans de marxar cap a la visita, a la tele que tinc al despatx on treballo he vist una promoció del reportatge que el "30 minuts" de TV3 oferirà aquest diumenge. Versarà sobre la sanitat a Estats Units. Un dels ganxos del documental és l'esfereïdora xifra que al país més pròsper del món, al país de les esperances i de les oportunitats, moren cada any 24.000 persones per no poder-se pagar una assegurança mèdica. Quina coincidència! A qui se li acut engegar la tele a aquelles hores... He sortit de casa molt "mosca". Però què voleu que us digui. He pagat de gust els 90 euros. I més que n'hauria pagat si fos el cas. Quan ens hi va la salut...

L'experiència, doncs, també m'ha servit per posar en certa perspectiva les meves idees sobre aquesta qüestió. Continuo pensant que és tristíssim que la medicina privada no reflecteixi una opció voluntària, sinó poc menys que una obligació davant les insuficiències del servei públic. Però avui he constatat que és molt fàcil demanar actituds heroïques quan les han de fer els altres.