sábado, 11 de abril de 2009

46. Que tindrà la gasosa?

El diagnòstic de diabetis m'ha fet abandonar el consum de certs productes que abans m'agradaven molt o que, sense agradar-me a morir, prenia amb alguna freqüència. La gasosa? Sí. A l'estiu, mesclada amb cervesa o amb vi. Fins i tot, quan viatjava a Anglaterra em prenia una "shandy": la gasosa d'allà té molt menys gas que la d'aquí, però combina d'una forma especial amb la cervesa d'allà, que també és bastant diferent.

Això de la gasosa s'ha acabat. I no perquè no es pugui fer una excepció de tant en tant. És que recentment, he fet un parell d'excepcions amb la gasosa (amb un got de vi de taula) i he notat que no se'm posava bé al cos. El que més m'està sorprenent de la diabetis és la quantitat de sensacions noves i insospitades que estic tenint. Ja vaig comentar que li havia redescobert el sabor al café, en prendre'l sense sucre. Ara, he constatat que beure gasosa em fa sentir, d'una forma gairebé física, que em puja la glucèmia. És com notar un pessigolleig, com si el gas et corrés per la sang. És una sensació rara i difícil de descriure.

És possible que la cosa sigui psicològica. Podria ser, ja que fa unes setmanes vaig tenir una pujada que em va deixar planxat i que em va tocar molt la moral, perquè fins llavors tenia la diabetis molt ben controlada.

Però també he de dir que ara que estic diagnosticat i segueixo un tractament (amb antiglucemiants orals, ja que tinc diabetis de tipus 2), noto coses que abans no notava. Per exemple, algunes baixades que tingut des del diagnòstic eren molt més contundents que les que tenia quan no estava diagnosticat (i que llavors no identificava com a hipoglucèmies). Em costava entendre que puguis patir per una baixada de glucosa a la sang quan el sucre et surt per les orelles. Però que tenint la diabetis bastant regulada, les hipoglucèmies fossin més "dures" se m'escapava per complet.

Em vaig arribar a pensar que la baixada tirava més avall perquè, tenint la glucèmia dins dels límits normals gràcies a la medicació, començava des de més avall. La realitat és que els antidiabètics orals com la glimepirida, que és el que em prenc, tenen certa tendència a provocar hipoglucèmies. Baixen la glucèmia per la via bèstia i d'aquí a aquest efecte. De fet, la pastilla diària te l'has de prendre al migdia amb el dinar, perquè coincideixi amb la pujada natural de glucosa a la sang que es produeix després de menjar. Ningú s'enganya sobre la necessitat que sigui a l'hora de dinar: tot i que haguem de repartir el menjar en cinc ingestes diàries, és molt difícil aconseguir que totes cinc siguin idèntiques i ja se sap quina és la més important en quantitat, encara que sigui per motius socials.

He tingut alguna mala experiència amb la glimepirida que m'ha convençut de com funciona tot plegat. Un dia em vaig prendre la pastilla i just en aquell moment em va arribar una trucada telefònica que no podia desatendre. El pesat que em trucava em va tenir mitja hora al telèfon sense deixar-me començar a dinar. Els últims minuts no ho vaig passar gaire bé. I l'estiu passat a Londres, per no portar els medicaments a sobre tota la tarda, em vaig prendre la pastilla a l'hotel confiant dinar a un pub del costat. Van trigar bastant a servir-me i em vaig arribar a tirar coll avall dos o tres sobrets de ketchup (no hi havia gaire més a mà) per mirar de matar la baixada. El ketchup va carregadet de sucre i aquell dia ho vaig agrair.

A aquesta categoria de sensacions pertany l'experiència recent amb la gasosa. Potser per l'experiència amb la pujada de fa unes setmanes... Potser perquè el cos detecta coses a les quals abans no donava importància... No ho sé, però com que em dóna cert malestar, o més ben dit certa inquietud, n'hauré de prescindir.

Em direu que hi ha gasoses sense sucre. És veritat. Però no tots els edulcorants són apropiats per a les persones que som diabètiques, com s'ha explicat aquí en altres ocasions. Moltes gasoses estan edulcorades amb fructosa, que és "menys dolça" que el sucre, però que no resulta neutra en absolut. Avui m'he assabentat, a més, que hi ha molts fabricants de gasosa, sobretot al continent americà, que usen fructosa en comptes de sucre natural, però no per cap consideració de salut, sinó perquè és més barata. Però també he sabut que prendre "gasoses dietètiques" no representa menys risc per a la salut, perquè el consum de gasoses en general està associat amb hàbits alimentaris perjudicials (menjar ràpid, abús de fregits...).

En definitiva, són temes per pensar-hi.

2 comentarios:

Daniel dijo...

Hola,

Al darrer número de la revista "Diabetes" hi una entrevista amb el psiquiatre Luis Rojas Marcos, on parla, fonamentalmente, que cal encara la malatia amb optimisme per poder tirar endavant de la millor manera possible.
No sé si ja l'has llegit. Si no ho has fet, pots consultar-la a l'adreça http://www.revistadiabetes.com/revistas/18/08-13%20Rojas%20Marcos.pdf

Fins aviat!

Toni Gallardo dijo...

Moltes gràcies. M'ha semblat interessant l'entrevista. No passa gaire de quatre tòpics sobre la felicitat, però com que venen emparats per una gran autoritat, semblarem rucs si continuem per aquest camí.

Em quedo amb la idea que el pacient no pot sortir de la consulta amb sensació de fracàs. I he de dir que a mi el que em posa de mal humor és la m... de sistema sanitari que tenim. A sobre, he tingut una especial mala sort amb els professionals que m'han tocat (amb alguns, no tots, que consti).

En realitat, els que fracassen són ells, però el que es queda amb el malestar som nosaltres. Sort que hi anem perquè ens curin, o si més no ens ajudin a aconseguir-ho.

La llista de cabronades que m'ha fet passar en els darrers mesos el sistema és llarga i no sé si m'ha fet malbé el bon humor amb què vaig encarar la diabetis. Era el bon humor amb què vaig començar a escriure aquest bloc. Em sembla que he acabat escribint més del desastre rera desastre que m'he trobat a la sanitat que paguem tots amb els nostres impostos.

Tinc pendent d'escriure com ha acabat el famós fons d'ulls a la sanitat pública. Torna a ser per llogar-hi cadires. Per caure de cul. I un ja no sap què hauria de fer. Queixar-se no serveix de res. Però és l'única forma de treure la ràbia que acumules. Si més no, no quedar-te-la dins tu. Que qui ho paga no són ells, sinó la teva salut. I la teva felicitat.