lunes, 24 de noviembre de 2008

33. Fins a la gorra del sistema sanitari

Avui ja no puc més. Estic literalment fins a la gorra del sistema sanitari. Les continues visites que m'he hagut de fer en els darrers set o vuit mesos han superat qualsevol quota esperable de malentesos i conflictes diversos. No és perquè jo sigui molt conflictiu, que va. És simplement perquè jo no me les callo ni penso que l'actitud correcta d'un usuari sigui la de parar l'altra galta. Com a mínim, no per sistema.

Tinc una metgessa de capçalera que em va esbroncar (i de quina forma) perquè havia trigat massa temps en anar a la "visita de resultats" d'unes anàlisis. Li vaig haver de respondre que estava allí el dia i hora que m'havien donat i que, per gust, ja hi hauria fet cap abans. La resposta és d'aquelles que no saps perquè no presentes una queixa oficial o directament demanes canviar de metge: el malalt era jo i era a mi a qui li interessava basquejar-se.

Avui, però, he viscut una experiència que ho supera. Tenia hora per anar a fer-me un fons d'ulls. És una prova per determinar si he pogut desenvolupar una retinopatia diabètica. És una de les pitjors complicacions que pot tenir la diabetis, i tot i la meva serenitat en temes de salut, que no sempre tinc en altres facetes de la vida, no les tenia totes amb mi. Suposo que és una qüestió psicològica i potser la simple necessitat de fer-te ulleres noves (perquè amb l'edat et baixa la miopia o et puja l'astigmatisme) tendeixes a interpretar-la com el que no és. Sense donar-li tampoc més importància de la que té, els cinc mesos que he hagut d'esperar no han estat necessàriament agradables.

Arribat el cas, ha resultat que no m'he visitat. Em van donar hora a la 1 del migdia. A l'hospital del Vendrell els constava que la visita era a les 11 del matí. És un evident malentès, que en bona part es deu a què no et donen hora immediatament quan el metge de capçalera et fa el volant, sinó que et truquen més endavant quan hi ha dates disponibles. El telèfon no és com un paper escrit i, en tot cas, permet despistar bastant si hi ha un problema, com ha estat el cas. Certament és difícil saber qui en té la culpa (potser sóc jo que no ho vaig entendre bé), però el que si és cert és que les conseqüències, si n'hi ha, sí que seran per a mi.

Perquè, entre altres poderosos motius, m'han tornat a donar hora per d'aquí a sis mesos. Mig any més de no saber si hi veus clar o no, de "menjar-te el tarro", com es diu ara, perquè als humans ens fan por relativament poques coses, però la possibilitat de perdre la vista, per remota que sigui, ens posa dels nervis. No crec que n'hi hagi per a tant i és possible que algú es pregunti si no estic exagerant. Jo potser hauria pensat això fins ara d'algú altre, però és evident que la percepció de les coses varia quan et toca a tu i l'interès no és merament acadèmic.

No obstant, la cosa podia ser pitjor i ho ha estat. Hi ha coses que no ens hauríem de sentir ningú, encara que l'error fos nostre. Perquè ha passat el que es poden imaginar. Quan he demanat que, atès que es tractava d'un manifest malentés (i molt probablement més error seu que meu), miressin alguna altra alternativa, la resposta no ha estat la de dir que no hi podien fer res, perquè no hi havia més hores disponibles, que si es diu amablement encara cola i tot. És que m'han contestat amb aquella filosofia que es resumeix amb el lema "Es lo que hay" i si no vol, només cal que digui que no.

La immediata gestió davant del meu CAP no ha tingut un resultat gaire més encoratjador. Se n'han rentat les mans. Única solució? Tornar a demanar hora al metge de capçalera i si aquest creu que és urgent, ja ho reclamarà així. Com era de preveure, tot i la meva alarma i la cara i la veu de preocupació que feia, no m'han donat hora ni per avui ni per demà, sinó per d'aquí a deu dies. També és el que hi havia. Davant meu, un simple encostipat ha aconseguit visita per a aquesta mateixa tarda. Deu ser que els que tenim una malaltia crònica, com que és per tota la vida, no tenim pressa.

O potser és el que el departament de Salut de la Generalitat va proclamant als quatre vents com la gran aportació catalana a la sanitat mundial: el model d'alta resolució. Em pensava que això volia dir que quan anaves al metge sorties amb el problema resolt sense que et maregessin amunt i avall. Sembla ser que, en realitat, es tracta de donar prioritat als casos lleus, que es poden despatxar ràpidament, per buidar les llistes des d'un punt de vista merament quantitatiu. Potser no és així i també és probable que l'empipament que porto a sobre m'ennuvoli el criteri. Però ja he avisat al principi que n'estic literalment fins a la gorra. I, en tot cas, estic disposat a deixar-me convèncer del meu error si m'ho expliquen molt ben explicat.

Encara sort que al CAP no m'han repetit que la vida me l'havia de buscar jo, perquè en aquella fase la cosa potser hauria acabat a comissaria i ara no estaria escrivint aquesta entrada.

Sembla que no hi ha altra solució que tirar de la sanitat privada, confiant no enganxar cap mútua o assegurança de les que funcionen com si fossin la Seguretat Social. Però em subleva aquesta opció. No pel cost, ja que a ningú ens importa un euro quan ens hi va la salut. Em subleva perquè aquesta sanitat a la qual li hem d'aguantar tantes coses amb la teoria que és gratuïta, l'estem pagant entre tots. Si no ens volen tractar com a persones, i ja que no ens rebaixaran ni un euro de les cotitzacions i dels impostos encara que optem pel "copagament" real de la privada, que ens tractin si més no com els propietaris que som de la barraca.

Ah, si el sistema no dóna més de sí, si més no que no haguem d'aguantar mals professionals que ens tracten com a ramat amb una fatxenderia impròpia i absolutament impresentable. Jo ja tinc els meus propis problemes i no em dóna la gana haver d'aguantar els que fan pagar els seus a la resta de gent. Una cosa és aguantar inútils i una altra, aguantar a sobre maleducats. Que això passi en institucions dedicades a la cura i a l'atenció a les persones, no és una ironia, sinó una immensa burla.

domingo, 16 de noviembre de 2008

32. Dades molt preocupants sobre la diabetis

El Dia Mundial de la Diabetis acostuma a ser una ocasió perquè es publiquin tot d'estadístiques i dades sobre l'evolució de la malaltia. No cal dir que, tractant-se d'una malaltia que gaudeix d'una "excel·lent salut", si em permeteu el joc de paraules, la informació és molt preocupant. D'una banda, la xifra dels diabètics que no saben que ho són és espaordidora. I, de l'altra, la propagació entre nens i adolescents no pot ser més alarmant: això fins al punt que el Dia Mundial, que cada any està especialitzat en alguna faceta de la diabetis, ha repetit enguany aquest tema com a leit-motiv.

Anem per parts. Segons el ministeri de Sanitat, a l'Estat espanyol hi ha un milió de persones que tenen diabetis i no ho saben. No és que no sigui important que hi hagi tres milions de diabètics diagnosticats: és gravíssim, ja que la'afectació de la diabetis se'n va disparada de cara al 10% de la població, quan al llarg de la història molt rarament havia passat de l'1 o del 2%. I que la cosa té magnitud d'epidèmia ho demostra com tiba al llarg del temps: cada any hi ha un 3% més de diagnòstics.

És que la diabetes no diagnosticada és una font de complicacions i de perills, amb alguns efectes que són irreversibles encara que s'hi posi tractament, com els provocats per la retinopatia diabètica, que només pot aturar-se, però no fer marxa enrera. I que els no diagnosticats siguin una tercera part dels diagnosticats no és per llençar les campanes al vol, ja que el promig a Europa occidental és aproximadament d'un 20%.

Pel que als nens i adolescents, la dada alarmant és com s'ha escampant entre aquest segment d'edat la diabetis de tipus 2. Tothom donava per fet que les persones més joves tenien molta més tendència a patir diabetis de tipus 1, la insulinodependent, mentre que la de tipus 2 apareixia a l'edat adulta, a partir dels 30 i sobretot dels 40 anys. Dit d'una forma molt acientífica, la diabetis de tipus 2 està més associada a la mala vida (pèssima alimentació, sedentarisme...) i diguem que la canalla no és que no patís d'aquests mals, sinó que no havia tingut temps de patir-ne els efectes.

Però ara sabem, també dades del ministeri de Sanitat espanyol, que hi ha 120.000 casos de diabètics entre persones menors de 15 anys, dels quals 18.000 tenen diabetis de tipus 1. Això vol dir que més de 100.000 la tenen de tipus 2. Sis vegades més. Segons el ministre del ram, Bernat Sòria, l'explicació és clara: obesitat i sedentarisme ja no són exclusiva dels adults a partir de certa edat. És més, les persones més joves encara s'alimenten pitjor que la generació que els precedeix, amb un abús d'aliments amb força greix, sucre i sal i, sobretot, consumint molt poques fruites i verdures.

És més, amb motiu del Dia Mundial, també s'han facilitat dades molt alarmants de l'increment de la diabetis de tipus 1, de la qual no acostumo a escriure tant ja que jo la pateixo de tipus 2. La diabetis insulinodependent s'està disparant entre els nens menors de cinc anys. I com que la diabetis de tipus 1 genera uns anticossos, la cosa es veu a venir amb antelació: cada cop més es detecten criatures de menys d'un any amb aquests anticossos. Les dates provenen de la unitat de diabetis pediàtrica de l'hospital Ramón y Cajal, de Madrid.

Les causes genètiques que ja es coneixen no han canviat i el fenòmen s'explica per l'alimentació excessivament calòrica, per factors mediambientals i per la relativament escassa lactància materna. Això darrer suposo que cridarà l'atenció i no és que sigui així exactament: el problema seria la matinera introducció en la dieta dels infants de les proteïnes de la llet de vaca.

sábado, 15 de noviembre de 2008

31. Un gest mediàtic, però menys és res


Ahir, el Dia Mundial de la Diabetis va portar també la seva collita de fotos i fets més o menys mediàtics. Com que es feien controls de glucèmia gratuïts a molts indrets, en alguns casos fins i tot al carrer, alguns polítics no van perdre l'oportunitat de fer-s'hi una foto. És com quan TV3 organitza la Marató o se celebra aquesta campanya de remullar-se a una piscina per l'esclerosi múltiple. M'he fet un tip d'explicar que aquestes campanyes no tan sols són ineficaces, ja que només serveixen perquè molta gent li faci un "reset" a la consciència un cop l'any, sinó profundament perilloses perquè hi ha qui creu (sovint aquestes mateixes persones) que tals accions ja resolen el problema.

No obstant, també he repetit per activa i per passiva que resulta difícil rebutjar un suport o un ajut quan mai no n'hi ha prou. En una entrada anterior, ho he intentat explicar gràficament: quan una paret està caient i falten mans per aguantar-la es fa difícil dir que no a cap mà que s'ofereixi.

Per això penjo aquí una foto d'Artur Mas, el president de CiU, fent-se un control de glucèmia. Va ser ahir a Girona i puc posar la imatge gràcies a Carles Puigdemont, candidat a l'alcaldia gironina i diputat de CiU. Ah, i periodista (reconvertit a polític) dels que van posar en marxa els primers mitjans de comunicació íntegrament digitals de Catalunya. Va ser, per exemple, el primer director de l'Agència Catalana de Notícies. Bé, tampoc és que li calguin elogis, ho dic únicament per situar.

Com he pogut saber que el Carles tenia aquesta foto i com li he pogut demanar si em deixava publicar-la? Tan fàcil com que el Carles i un servidor compartim contacte al Facebook, un gran invent de comunicació que permet coses com aquestes. El Carles va fer-li la foto al Mas amb el telèfon mòbil i, des d'allà mateix, la va penjar al seu espai de Twitxr. La "maniobra" va rebotar-se al Facebook, on me'n vaig assabentar jo..., et voilà. Tot plegat es deu també al fet que el Carles Puigdemont és molt més ciutadà 2.0 que un servidor, ja que dubto que hi hagi eina digital que no tingui apamada, mentre que jo continuo picant per aquí i per allà paint el meu llast analògic.

En tot cas aquí queda. L'Artur Mas fa cara de tenir bona salut i no em consta que sigui diabètic. No obstant se li ha d'agrair que, ni que fos per la foto, ahir participés en la campanya. Tampoc és que sigui una aportació fonamental i definitiva, però mira, com deia al títol de l'entrada, menys és res. I si algú té alguna foto d'algun altre polític "punxant-se el dit", que me la faci arribar o que em digui on es pot trobar, que també la penjaré. No fos cosa que algú es molestés, és clar.

viernes, 14 de noviembre de 2008

30. Enllaços Dia Mundial de la Diabetis

Generalitat de Catalunya. (notícia en català)

Dia Mundial de la Diabetis
. Campanya de la Federació Internacional de la Diabetis (en anglès)

Organització Mundial de la Salut (en espanyol)

Fundación para la diabetes
(en espanyol)

Informació molt útil del departament de Salut de la Generalitat (en català)

American Diabetes Association
(en anglès)

Associació de Diabètics de Catalunya
(en català)

Diabetic Gourmet
(en anglès)

Children with diabetes (en anglès)

29. I un gran sarcasme

No vull ser negatiu, però tampoc puc ignorar situacions que freguen el sarcasme. Acabo de veure al Telenotícies de TV3 una informació sobre el Dia Mundial de la Diabetis. El leit-motiv principal de la notícia és la campanya que avui han fet molts centres sanitaris: un control de glucèmia (gratuït, faltaria més) perquè la gent detecti si podria ser diabètica o està en una situació de risc d'esdevenir-ne.

Em sembla una iniciativa fantàstica, ja que no em cansaré de repetir que falta molta informació i que no hi ha pitjor malaltia que la que no es detecta a temps. Però les coses com són. Jo m'estic fent controls de glucèmia molt regularment. Com que el diagnòstic és relativament recent, pràcticament un cada mes. Ara ja m'han donat dos mesos de coll, atés que la diabetis l'he controlada molt bé. A partir de l'any vinent, potser ja començaré amb el programa de controls ordinari, que és trimestral.

Només jo sé el petit calvari que significa aconseguir dia i hora per fer-se la prova. De fet, és una simple visita a l'infermera, que no té major història però que requereix múltiples trucades o visites al CAP. No és que no em donin hora quan toca, que seria realment greu. És que m'he de fer el control abans de les festes de Nadal i ja vaig pel quart intent en què em diuen que encara no "tenen obertes" aquestes dates. Bé, és una excusa com qualsevol altra que indica mal funcionament i pitjor previsió.

No sé si m'he de preocupar. Si més no fins a la data, tots els controls de glucèmia que m'he fet (i me n'he fet uns quants) han estat aproximadament en la data que tocava. Tampoc ve d'un dia, ni de dos, és clar. És que no em puc avenir que, mentre fem campanyes mediàtiques, no siguem capaços de fer funcionar normalment el servei sanitari.

Enteneu-me. Avui m'hauria pogut acostar a diversos hospitals o CAP del país a punxar-me el dit, a veure si sí o si no, però estant ja diagnosticat, feina rai perquè em donin hora. És clar que no és un problema major, sinó més aviat una molèstia. Però que sigui una mera molèstia no significa que no sigui innecessària i, per tant, gratuïta. És més, que per acostar-se al taulell on et diuen que no et poden donar visita hagis d'esquivar la cua dels que passaven per allí i es fan la prova gairebé a títol de divertimento, potser no és un sarcasme, però no fa precisament bonic.

Hi ha el risc, que fa que els mateixos diabètics de vegades ens "autocensurem", de pensar que la cosa no és tan greu. Que n'hi ha de pitjors. I és veritat. Però no oblidem que, mentre les autoritats sanitàries es fan un tip de demanar a les dones que es facin mamografies o una revisió ginecològica periòdica per a prevenir diversos tipus de càncer, les llistes d'espera són, si més no al poble on visc, d'un any a un any i mig.

28. Dia Mundial de la Diabetis: molta necessitat d'informació

Avui se "celebra" el Dia Mundial de la Diabetis. És lògic que el verb celebrar hagi aparegut entre cometes. Estem parlant d'una nova epidèmia sanitària que crec que no valorem en la seva justa mesura, per una qüestió de mala consciència. Diguem-ho clar: l'enorme expansió de la diabetis és una epidèmia del benestar. Més ben dit, dels excessos del benestar. Amb la fam que hi ha al món, resulta difícil parlar d'un problema de mals hàbits d'alimentació, que tenen més a veure amb l'excés que amb la qualitat, tot i que també.

Però aquí mateix s'ha dit molt sovint que el problema ja està creat i que ignorar-lo no porta enlloc. No, més ben dit, ignorar-lo porta a poblemes de salut molt importants. Avui en dia, la diabetis està en l'origen d'una de cada vuit defuncions i si la dada no sempre es veu reflectida fefaentment en les estadístiques sanitàries és perquè les morts s'atribueixen a la causa immediata (atac de cor, accident cerebrovascular, fallada renal greu...). Tot això per no parlar de les complicacions greus que la diabetis pot produir.

I el principal problema és que, per una raó o una altra, la major part de persones que pateixen diabetis no ho saben. Per això cal molta informació i molta difusió. Perquè una diabetis controlada permet fer una vida perfectament normal i evitar les complicacions. Però una diabetis sense controlar és gravíssima, i és evident que difícilment es pot controlar una diabetis que es desconeix. Jo ha he mostrat en moltes ocasions el meu escepticisme sobre la fórmula dels dies internacionals i similars. Però també he dit que a la guerra s'hi va amb tot el que es té a mà i que quan falten mans per aguantar una paret que cau, no se'n pot rebutjar cap. Per això avui intento des de la modèstia d'aquest blou ajudar a fer la bola grossa.

Podeu llegir els orígens d'aquest dia a la web de l'Organització Mundial de la Salut, tot clicant aquí. També trobareu informació a la web de la Fundación para la Diabetes, que ens recorda que enguany la jornada està dedicada a l'afectació de la malaltia en els nens i adolescents.

Així mateix, penjo el logo d'aquest dia, que és el que encapçala aquest text. Però també em veig obligat a escriure una altra entrada, que vindrà a continuació, i que ens posarà de manifest com aquesta mena de diades poden ser un gran sarcasme.

27. Les males notícies no paren

Los hábitos alimentarios erróneos disparan la peor diabetes infantil

  1. Unos 18.000 menores españoles padecen el tipo 1 de la enfermedad, por lo que dependen de la insulina
  2. Soria culpa al sedentarismo y la obesidad del avance de la epidemia, que afecta a 3 millones de personas
 Un enfermo se somete a una prueba de glucosa. Foto:  ARCHIVO / LAURA GUERRERO
El aumento del número de niños menores de 5 años afectados por la diabetes denominada de tipo 1 (dependiente de insulina) preocupa a las autoridades. Los expertos explican este fenómeno, además de por las causas genéticas --que apenas han variado--, por factores como la excesiva prontitud con que se introduce la proteína de la leche de vaca en la dieta de los pequeños, la alimentación excesivamente calórica y los factores medioambientales. En España sufren diabetes 120.000 menores de 15 años, de los que 18.000 están afectados por la forma más grave, la que depende de la insulina.
El trastorno crónico e incurable que aumenta el nivel de azúcar en la sangre también avanza en el resto de la población española: el 3% cada año, según informó ayer José Antonio Vázquez, presidente de la Federación Española de Diabetes. Tres millones de españoles padecen la enfermedad. Hoy es su día mundial.
En un simposio internacional celebrado en Madrid, Manuel Serrano, jefe del servicio de medicina interna del Hospital Clínico San Carlos de Madrid, y José Antonio Gutiérrez, director de la Fundación Lilly, apuntaron, entre los factores que explica-
rían el avance de la diabetes, las infecciones virales sufridas por la madre en el embarazo, las edades avanzadas de maternidad (de 39 a 42 años), el mayor peso al nacer y la práctica de cesáreas.
También se baraja la hipótesis de que ese incremento se deba a un au-
mento general del índice de crecimiento de los niños, el incremento de los niveles de grasa en el organismo y el adelanto de la pubertad.
Raquel Barrio, responsable de la unidad de diabetes pediátrica del Hospital Ramón y Cajal de Madrid, reveló que cada vez se detectan más niños de un año con anticuerpos de diabetes de tipo 1, lo que, según su opinión, pone de relieve la magnitud de este problema.

UN MILLÓN SIN DIAGNOSTICAR
La diabetes constituye la sexta causa de mortalidad en España y el primer motivo de ceguera, diálisis y trasplante renal, informó el ministro de Sanidad, Bernat Soria. También alertó sobre la aparición de diabetes de tipo 2, debida a la dieta, en niños y adolescentes. Esta es la única que se puede prevenir. La modalidad no insulinodependiente de diabetes supone el 85 % de los casos y afecta al 8% de los niños. Soria asoció este hecho al aumento del sedentarismo y de la obesidad, al abuso de alimentos grasos, azucarados y salados, al escaso consumo de frutas y verduras, y al tabaquismo.
El ministro calculó que en España hay más de un millón de personas que padecen diabetes de tipo 2 y lo desconocen, por lo que, dijo, "todo que sea adelantarse en detección precoz" repercutirá en un mejor abordaje de la enfermedad.

TRÍO DE EPIDEMIAS
Según Serrano, la diabetes forma parte del "trío de epidemias", junto a las enfermedades cardiovasculares y la obesidad, "muy ligadas al actual estilo de vida occidental", con hábitos alimentarios erróneos (muy ricos en calorías y grasas), estilo de vida sedentario y estrés psicológico. El especialista consideró crucial la detección precoz, sobre todo a partir de los 45 años, cuando los riesgos son mayores. Se debe tener en cuenta especialmente la obesidad, el historial familiar y la pertenencia a grupos étnicos que, como la raza negra, son más proclives a padecerla.
Los expertos calculan que las personas con exceso de peso presentan un peligro cuatro veces mayor de padecer diabetes. La hipertensión y la hipercolesterolemia son otras dolencias que aparecen muy frecuentemente asociadas. Entre los síntomas de alerta, los especialistas apuntan la necesidad de orinar con frecuencia, sed excesiva, apetito constante, pérdida de peso repentino, cansancio extremo, falta de interés y concentración, visión borrosa y vómitos y dolor de estómago.

jueves, 13 de noviembre de 2008

26. El sistema sanitari perd bufera

Aquesta notícia que ha sortit avui al diari "El País" no parla exactament de la diabetis, però té el màxim interés per a les persones que ens veiem obligades a ser usuaris molt freqüents del sistema sanitari. Molt interessant l'arrencada de l'article: Tot per al pacient, però sense el pacient. Després, la notícia es perd una mica en el paratge de l'e-salut, segurament perquè queda modern i políticament correcte, però no obstant hi ha alguna reflexió aprofitable pel mig.

El sistema sanitario español pierde posiciones en Europa


Todo para el paciente, pero sin el paciente. Ése parece ser el lema de la sanidad en España, según el último estudio encargado por la UE a la consultora sueca Health Consumer Powerhouse. El trabajo muestra un retroceso frente a los resultados del año pasado. Según la investigación, la prestación sanitaria española ocupa el puesto 18 de 31 países estudiados (la UE más Noruega, Suiza, y dos países que quieren integrarse en la Unión, Macedonia y Croacia). En 2007 fue el 14 de 29 (no estaban los dos aspirantes).

La causa del descenso, según se desprende de los datos, está en la inclusión de una nueva variable: la llamada e-salud (el empleo de las nuevas tecnologías en la gestión del sistema y la comunicación entre los pacientes y los profesionales). Los autores destacan este año países teóricamente mucho menos potentes económicamente que España, como la República Checa y Hungría.

En total se han medido 34 aspectos correspondientes a seis grandes grupos: derechos de los pacientes e información, la e-salud, el tiempo de espera para recibir tratamiento, los resultados (mortalidad, esperanza de vida), cantidad de servicios que se ofrecen y política farmacéutica. A cada uno se le ha dado un peso relativo para que la suma de un sistema ideal diera 1.000 puntos.

En esta clasificación España obtiene 639 puntos. En 2007 obtuvo 624. La media de los 31 países está en 626. En este caso, como explican los autores, "no se trata de aprobar o no". "A lo que debe aspirar cada país es a estar lo más cerca del 1.000 posible, porque eso indicará que son más accesibles y más amigables para los pacientes". Holanda y Dinamarca pasan de los 800 puntos, y, en el otro extremo, Rumania, Bulgaria, Croacia, Macedonia y Letonia tienen menos de 500.

El resultado coincide con la apreciación de las asociaciones de pacientes españolas, como la Coalición de pacientes con Enfermedades Crónicas o el Foro Español de los Pacientes, que se quejan de que las autoridades sanitarias no les convocan apenas -sólo lo ha hecho dos veces en el foro establecido por la Ley de Calidad y Cohesión de 2003, las dos con el actual ministro, Bernat Soria, según una portavoz del departamento-.

Una portavoz de sanidad insiste en el carácter especial de este estudio, que no mide tanto la calidad del sistema como un punto de vista muy concreto. "Depende de qué se mida", matiza. En este trabajo, los apartados de derechos de los pacientes, e-salud y tiempos de espera suponen el 45% del total, 450 puntos, y España sólo saca 218. En cambio, en la parte más técnica (datos de mortalidad, prestaciones) que suponen los otros 550 puntos la sanidad española obtiene 421, lo que la pondría muy cerca de la cabeza si sólo se evaluaran esos aspectos. Estos datos coinciden más con los que hace casi una década la Organización Mundial de la Salud evaluó cuando dictaminó que el sistema español estaba entre los ocho primeros del mundo, lo que no se corresponde con lo que arroja este estudio.

El presidente de la consultora, Johan Hjertqvist, indicó que sus recomendaciones para España son "mejorar los derechos de los pacientes y los esfuerzos en prevención". Además, en el informe se destaca que "todavía parece que acudir a la sanidad privada es necesario si los pacientes quieren una auténtica excelencia" (una recomendación que ya figuraba en el trabajo del año pasado, y que coincide con el hecho del aumento del uso de la sanidad privada por los españoles; este sector representa ya casi el 25% del total del gasto).

En cambio, destaca que hay pocos problemas de honradez con los médicos (y lo apunta como algo inusual en un país del sur) y que hay un muy buen acceso a los medicamentos (excesivo en el caso de los antibióticos, donde un estudio de la Universidad de Utrecht sitúa las ventas de estos productos sin receta en un 30%).

El trabajo muestra que en el caso español el resultado se corresponde con su gasto sanitario. Al hacer la relación entre resultado según la encuesta y el presupuesto, España ocupa el lugar 16. Estonia es el que mejor aprovecha sus escasos recursos, y pasa al primer puesto.

"Pioneros en 'e-salud"

La llegada de las nuevas tecnologías a los sistemas sanitarios será una realidad antes que tarde. De ahí su inclusión en el estudio que ha hecho la consultora Health Consumer Powerhouse. El trabajo, le da a España en este apartado 50 puntos sobre 100, algo que sorprende al Ministerio de Sanidad. "Somos pioneros en e-salud", manifestó una portavoz del departamento que dirige Bernat Soria. "De hecho, lideramos el proyecto EPSOS [Servicios inteligentes abiertos para pacientes europeos en sus siglas en inglés] en el que participan otros 11 países de la UE", indicó la representante de Sanidad.

El propio ministro Bernat Soria ha manifestado varias veces que la sanidad en red (la llamada Red.es) es uno de los proyectos estrella de su mandato. Quizá el problema sea de tiempos. De momento, los proyectos de implantación de sistemas informáticos son muchos, pero están descoordinados. Cada comunidad autónoma, que es la administración competente, tiene su ritmo, y ni siquiera en un mismo territorio la situación es uniforme, indican en Sanidad.

"Tenemos un real decreto en trámite sobre la receta en general que contiene la receta electrónica", afirma la portavoz del ministerio. Será, lógicamente, un decreto de mínimos, pero "no habrá problema con que cada comunidad tenga su propia tarjeta o su propio desarrollo", insiste. Sanidad ya tiene preparado el nodo central de interoperabilidad, que será al que se conectará la red informática de cada comunidad. La prueba piloto comenzará antes de "finales de este mes", insiste la portavoz. Participarán Cataluña, Castilla y León, Murcia, la Rioja, la Comunidad Valenciana, Cantabria, Andalucía y Baleares. La idea es que cuando una persona vaya a una comunidad en la que no es residente, su tarjeta sanitaria funcione como si estuviera en la suya. Para ello, el nodo central hará de intermediario entre ambas regiones.

Expertos del sector afirman que el sistema se ha construido un poco "de arriba hacia abajo", y que así va a ser más caro y complicado que si las bases se hubieran puesto en común antes de la culminación de las transferencias sanitarias en 2002. "Pero esto es lo que hay, y los problemas se pueden solucionar", afirma un alto ejecutivo de una de las empresas punteras del sector.

Fuentes de Sanidad admiten que hubiera sido más fácil unificar los sistemas cuando todavía existía el Insalud. "Lo primero que hicieron las comunidades cuando recibieron las transferencias fue diseñar su propia tarjeta", ha dicho una alta dirigente del ministerio de la época del PP.

Mientras, cada comunidad va a su propio ritmo. Andalucía y Castilla-La Mancha son unánimemente reconocidas como pioneras en el campo de la receta electrónica (eliminar los papeles y que la comunicación entre el médico que prescribe y el paciente sea electrónica y bidireccional, lo que facilitaría mucho los trámites y el seguimiento a los pacientes crónicos). En Baleares y la Comunidad Valenciana hay hospitales que tienen ya implantada la historia clínica electrónica (que toda la información hospitalaria esté disponible a los médicos a través de un terminal, sin necesidad de ir almacenando y transportando carpetas con resultados de análisis y pruebas). También se está ensayando la integración de ambos aspectos: la primaria y la atención hospitalaria. Quizá si se corre lo suficiente en el próximo estudio de la consultora se estará más cerca del 100 en este apartado clave.

sábado, 8 de noviembre de 2008

25. Adéu, xocolata, adéu

Fem una confessió resignada. La xocolata m'agradava amb bogeria. M'agradava, és clar, perquè és de les principals renúncies que he hagut de fer des que em van diagnosticar una diabetis. Algú pensarà que quina rucada. És clar, això meu és poca cosa, en comparació amb els problemes generals del món, faltaria més. I ja veieu el sacrifici que representa prescindir de la xocolata. Però en aquest bloc explico, a banda de qüestions de salut generals, les vivències més directes (digueu-li ximples, si voleu) d'un diabètic diagnosticat recentment. I la veritat és que hi ha molt a dir sobre el canvi d'hàbits que aquesta malaltia representa.

Aquesta tarda de dissabte he estat a Barcelona, passejant pel barri de Gràcia. Al carrer Verdi m'he trobat una xocolateria nova, no ben bé de luxe, però poc li faltava. La visió i l'olor de l'aparador ha estat gairebé dolorosa. I això que porto molt bé en general les renúncies a què em referia al principi. Bé, no sento cap mena de síndrome d'abstinència. Més aviat és com una punxada molesta, que et dura uns pocs segons, fins que racionalitzes la qüestió i recordes que t'estàs privant d'un plaer, però que tu et sents molt millor.

Potser per fer fàcils aquests processos d'adaptació els metges acostumen a "autoritzar" algun petit caprici de tant en tant. Evidentment, el caprici ha de ser petit i ha de ser de tant en tant. Però ajuda psicològicament. I és que sembla mentida com podem arribar a ser-ne d'esclaus dels nostres gustos i costums. També ajuden els productes per a diabètics que podem trobar al mercat. Però no sé fins a quin punt. En primer lloc, són com la cervesa sense alcohol, que tot i haver millorat molt en els darrers anys, continua sense tenir ben bé gust de res. En segon lloc, ja que parlem de psicologia, potser el millor és fer-se'n un compte i deixar-ho estar. Com els que es deixen de fumar, posem per cas, i salvant les lògiques distàncies.

Quan aquesta tarda he vist el fantàstic aparador del carrer Verdi me n'he recordat d'una de les "experiències gastronòmiques" amb la xocolata més potents que havia tingut en temps recents. Va ser l'estiu de 2007, mentre era de vacances pel sud d'Alemanya i Àustria. Vaig anar a raure a Salzburg, per assistir a alguns concerts del seu festival de música. Una tarda em vaig instal·lar a una terrassa d'una cafeteria-pastisseria en un carrer una mica apartat del centre, però molt més tranquil. Em vaig demanar una copa de gelats artesanals de xocolata, que va resultar ser absolutament sublim. A més, servida de forma impecable en un establiment bastant elegant. Paradoxes de la vida: el caprici em va costar cinc euros i mig. Algú vol fer memòria del preu que té un gelat normal i corrent, i servit de qualsevol manera, a qualsevol passeig marítim de la nostra costa?

No obstant la crítica que he fet als productes per a diabètics, també s'ha de dir que en ocasions el caprici puntual autoritzat pel metge pot assolir la categoria de gran esdeveniment. Així m'ha passat recentment. Uns amics meus de Calafell m'han obsequiat recentment amb dues creacions de l'Oriol Balaguer, un pastisser calafellenc de renom mundial. Per situar una mica als que no sou de Calafell, l'Oriol Balaguer vindria a ser una mena de Ferran Adrià del món de la pastisseria. De fet, l'Oriol va ser el "pastisser de guàrdia" del Bulli durant set anys, quan ell mateix en té poc més de 20. I avui en dia té botigues obertes a Barcelona, Madrid i Tòkio, distribuidors a dotze països i un obrador que produeix i "assessora" en reposteria els millors restaurants del món.

Tot això que dic de l'Oriol Balaguer no és cap exageració. Podeu comprovar el seu currículum espectacular a la seva web. I si no té més reconeixement és perquè la pastisseria no ha arribat al nivell de divisme de la cuina en general. Però havent tastat alguna de les seves creacions dolces (les salades no les conec, però els comentaris que m'arriben no poden ser més positius) puc dir que els elogis que puguem fer és quedarien sempre curts. Si hi ha cuiners que eleven la cuina a categoria d'art, l'Oriol Balaguer fa l'equivalent en pastisseria.

I les xocolates per a diabètics que m'han regalat els meus amics estan a aquesta alçada. Autèntica glòria celestial, tant els bombons com la pastilla de xocolata. Ja us podeu fer el càrrec que l'empaquetat és d'autèntic luxe i que és possible que costi més calers la capsa que el producte. És el que té moure's a certs nivells, com és el cas de l'Oriol Balaguer. És més, el valor d'un obsequi no guarda sempre relació amb el seu preu, però en aquesta ocasió he de reconèixer que el regal que m'han fet també costa una petita picossada.

Però també volia destacar que el màrqueting de l'Oriol Balaguer m'ha arribat al cor. Els bombons estaven batejats amb l'electritzant marca "Bye, bye, sugar". No cal dir que m'ha recordat molt el nom d'aquest humil bloc. I és que les penes, amb humor, marxen millor.

martes, 4 de noviembre de 2008

24. La diabetis es dispara a Estats Units

El índice de casos de diabetes se duplica en diez años, según los CDC

El índice de casos nuevos de diabetes tipo 2 casi se ha duplicado en los EE: UU. en la última década y la mayoría de los casos nuevos aparecen en los estados del sur, según informaron funcionarios federales el jueves


Los diagnósticos nuevos de diabetes tipo 2 aumentaron de 4.8 por mil personas entre 1995 y 1997 a 9.1 por mil personas entre 2000 y 2007. Los funcionarios aseguraron que estos casos nuevos reflejan el aumento en los índices de obesidad, que es la causa principal de esta enfermedad.

"Entre los factores de riesgo para la diabetes tipo 2 incluyen la obesidad y la inactividad, y sabemos que el sur tiene una prevalencia elevada tanto de obesidad como de inactividad física cuando se compara con otras regiones de los EE. UU., señaló Karen Kirtland, autora del estudio y analista de datos de la División de diabetes aplicada de los Centros para el Control y la Prevención de Enfermedades.

"El mensaje que queremos transmitir es promover las intervenciones del estilo de vida para quienes están en riesgo de diabetes", señaló Kirtland. "La gente que está en riesgo de la enfermedad podría retrasarla o prevenirla perdiendo peso, ser físicamente activo y tomar decisiones saludables".

Para el estudio, publicado en la edición del 31 de octubre de Morbidity and Mortality Weekly Report de los CDC, el grupo de Kirtland utilizó el Sistema de vigilancia de factores de riesgo conductual de los CDC para recolectar información sobre casos nuevos de diabetes en 33 estados que dieron datos sobre ambos periodos.

Los investigadores aseguraron que el desglose estado por estado, el primero de su tipo, halló que los casos nuevos de diabetes iban desde apenas cinco por mil personas de Minnesota hasta 12.7 por mil en Virginia Occidental. El territorio de Puerto Rico tuvo la mayor cantidad de casos nuevos con 12.8 por mil personas.

Los investigadores hallaron que los números más grandes de casos nuevos de diabetes tipo 2 tuvieron lugar en Arizona, Florida, Georgia, Kentucky, Luisiana, Carolina del Sur, Tennessee, Texas y Virginia Occidental.

Se calcula que unos 23.6 millones de adultos y niños estadounidenses tienen diabetes, aunque casi la cuarta parte de ellos no lo sabe. Entre el noventa y el 95 por ciento de los casos son de diabetes tipo 2.

El Dr. David L. Katz, director del Centro de Investigación sobre la Prevención de la Facultad de Medicina de la Universidad de Yale aseguró que revertir la epidemia de diabetes es clave para reducir el índice de diabetes tipo 2.

"Hemos sabido durante algún tiempo que la diabetes tipo 2 es una epidemia que empeora en los EE. UU. y buena parte del mundo", aseguró Katz. "Ahora tenemos evidencia de que la velocidad a la que se están desarrollando casos nuevos de diabetes también está aumentando".

Katz anotó que los estados del sur tienden a tener personas más pobres que otras secciones del país, un dato que podría contribuir a la gran cantidad de casos nuevos de diabetes en esa región. "Esto no sorprende, pues la obesidad y la pobreza se relacionan intensamente, y la obesidad es el factor de riesgo predominante para la diabetes tipo 2", dijo.

El nuevo informe podría tener implicaciones aterradoras para generaciones futuras de estadounidenses, según Katz. "Como se espera que la totalidad de la población adulta de los EE. UU. tendrá exceso de peso u obesidad para 2048, si continúan las tendencias actuales, la diabetes es un peligro manifiesto e inmediato para todos nosotros. Esa amenaza se mantendrá y empeorará hasta que resolvamos devolver la marea de la epidemia de obesidad", dijo.

A medida que aumenta la cantidad de casos de diabetes tipo 2, también lo hace el costo del tratamiento de la enfermedad. En su informe de la edición del 27 de octubre de Archives of Internal Medicine, los investigadores aseguraron que el costo general de los medicamentos para la diabetes tipo 2 casi se duplicó entre 2001 y 2007. Aún así, los investigadores aseguraron que no está claro si los medicamentos más nuevos mejoran la atención y los resultados del paciente.

La diabetes tipo 2 es una enfermedad de toda la vida causada por la incapacidad del organismo para utilizar insulina de manera adecuada para transportar glucosa de la sangre a las células, donde ésta se usa como fuente de energía. Los negros, los hispanos, los indígenas estadounidenses y los estadounidenses de origen asiático/isleños del pacífico son más propensos a la diabetes tipo 2, como lo es la gente que tiene antecedentes familiares de la enfermedad, según los Institutos Nacionales de Salud.

Entre las complicaciones de la enfermedad pueden estar amputaciones de miembros, ceguera, enfermedad cardiaca e insuficiencia renal.

Artículo por HealthDay, traducido por Hispanicare