miércoles, 18 de marzo de 2009

44. Una mort per coma diabètic a Calafell

Fa una estona m'he assabentat que una dona jove, de 30 anys, ha estat trobada morta a casa seva, aquí a Calafell. Segons tots els indicis, la difunta havia tingut un coma diabètic, de conseqüències fatals. No coneixia de res a aquesta persona, però la notícia m'ha colpit, perquè ens recorda descarnadament que la diabetis pot tenir complicacions gravíssimes.

El coma diabètic pot arribar tant per una hipoglucèmia com per una hiperglucèmia. És un exemple clar de la insídia que pot arribar a tenir la diabetis. Per dalt o per baix et pot donar una trompada prou grossa per quedar-t'hi. Tot això, sense oblidar la paradoxa que persones a les quals el sucre ens surt per les orelles, puguem patir, i de valent, per una baixada de glucosa. Faria gràcia i tot, si no fos potencialment tan greu i no es pasés tan mala estona.

Hi ha dies que desitjaries no ser tu mateix. Sempre expliques que t'ho agafes amb optimisme, que tens una malaltia, però que no ets un malalt... Però no és fàcil pair la mort d'una persona, encara que no la coneguis, per una cosa que et podria passar a tu mateix. I molt probablement per autèntica mala sort. Mala sort perquè una pujada o una baixada la pots tenir en qualsevol moment, per molt controlada que tinguis la glucèmia. Mala sort perquè pots plegar-te estant al carrer, a la feina, a una botiga..., i llavors no faltarà ningú que avisi una ambulància. Però si et passa a casa i vius sol, com sembla que era el cas... Doncs ja no et despertes més.

En dies com aquest m'agradaria plorar. Però quan ets diabètic, ni tan sols et pots permetre el luxe d'enfadar-te gaire o de sentir tristesa, perquè els estats d'ànim "ombrívols" et poden donar una trompada a la glucèmia. Cap a dalt o cap a baix, com deia abans. Si t'emprenyes fort, tens el risc d'una baixada. Els disgustos tendeixen a la pujada. Mai m'hauria cregut que tals coses fossin així fins que les he patit en carn pròpia. No hi ha explicació tècnica que es pugui comparar a experimentar-ho "en vivo y en directo".

Per això un acaba escrivint, contingudament encara que no ho sembli, que la diabetis és una cabronada i que hi ha dies que són una autèntica merda. No sé ni la cara que feia la persona que avui ha mort a Calafell. Només he arribat a saber que es deia Rosa i tenia 30 anys, i el carrer on vivia. Però és igual. Era dels meus, per dir-ho d'alguna forma. I la seva mort em dol com si fos pròpia.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Anims, Toni la vida es així, jo tampoc no se qui ets, pero un dia per casualitat vaig llegir el teu bloc i com tu dius soc dels teus, sempre em de pensar que a nosaltres no ens pot pasar i si ens pasa doncs mala sort.
El mon continuar i la vida també, per tant, com evitar-ho? no amagar per res la nostra malaltia, cosa que per altra part solem fer, uns més que d'altres.
Sort i salut.