Aquest bloc l'he començat a escriure desprès d'una experiència personal amb la salut que m'ha fet reflexionar molt. He descobert que moltíssimes persones tenim diabetis i no ho sabem (bé, jo ara, ja sí), amb la qual cosa podem observar hàbits saludables en general, però no les atencions i cures específiques que necessitem. I com no em cansaré de repetir, com més temps passa sense que ho sapiguem, més risc tenim de patir les greus conseqüències que pot comportar la diabetis.
Però aquest bloc també va néixer arrel d'una empipada grossíssima, un dia que algú, amb les millors intencions (això no ho dubto), em va tractar com si fos un invàlid. La persona en qüestió no n'havia de fer res amb la meva diabetis, però si ho sabia era per alguna de les anècdotes que et passen quan estan canviat els teus hàbits de vida desprès del diagnòstic.
Al principi, si em prenia un café al bar hi afegia el sucre de forma inconscient. Em va passar tres o quatre vegades, sobretot si estava parlant amb algú altre, quan la maniobra del sucre la fem pràcticament sense mirar. Al fer el primer glop i detectar la dolçor, parava i em demanava un altre café. I davant la insistència del cambrer, o de la persona amb qui estaves, acabaves dient que al café no li passava res, però que no te'l podies prendre amb sucre. En alguna ocasió, lligaven caps i se'n feien el càrrec automàticament. Altres vegades, la sol·licitud arribava a l'extrem que havies de dir que eres diabètic perquè callessin d'una bona vegada.
Això em va passar amb un amic meu de molts anys. I va ser tot d'una que s'assabentés que era diabètic perquè canviés la seva actitud cap a mi. Em va començar a tractar millor: ho dic així perquè l'amic en qüestió és un tros d'animal, tot i que en el fons bastant bona persona. Jo ja anava amb la mosca darrera l'orella, quan un dia es va donar la situació en què em vaig haver de plantar.
Tots dos ens dediquem a la fotografia, d'una forma més professional que aficionada. El dia de marres vam coincidir a un acte públic que havíem de retratar . Jo em vaig voler enfilar a un petit entarimat que hi havia per allí per agafar un millor camp de visió. I el company no va tenir millor pensada que intentar ajudar-me. Consti que l'entarimat no aixecava ni mig metre de terra i que tal maniobra, o semblant, l'havia fet en desenes d'ocasions, si no centenars, en presència del company que en aquell moment havia passat a considerar que era incapaç de fer-la sol.
Vaig esperar al final de l'acte per no liar-ne una a la vista de tothom. Però en acabar, no em vaig voler estar de preguntar-li de què anava tot allò. I la resposta és la que tots vostès es poden imaginar: com que jo era diabètic m'havia volgut donar un cop de mà. Com que em vaig imaginar que ho feia de bona fe, em vaig privar de clavar-li una garrotada allà mateix. En canvi, vaig soltar-li un discurset improvisat sobre el fet que jo podia tenir una malaltia crònica, però no em considerava un malalt. I que tenir diabetis no vol dir ser invàlid, incapacitat o inútil.
Certament, vaig haver de reconèixer-li que la diabetis pot provocar situacions (una hipoglucèmia, per exemple) en què et calgui algun ajut. Però també vaig afegir que si tals situacions es donaven o ja es veurien a simple vista o l'ajut ja el demanaria jo.
Qui hagi llegit les primeres entrades d'aquest bloc, les que vaig dedicar a explicar perquè el començava, haurà reconegut aquí frases i arguments pràcticament idèntics. I així és. Aquest bloc també l'escric perquè les persones amb diabetis no siguem mirats com a bitxos rars.
Em diran que això ja no passa, que hi pot haver desinformació, però no discriminació. Però no és veritat. Si algú de vostès és diabètic, sobretot si ho és de tipus 1 (insulinodependent), que provi de presentar-se a les oposicions per a segons quins llocs de treball públic i ja ens ho explicarà. O provi de contractar una assegurança de salut i de vida i ja veuran la mala estona que li tocarà passar, per dir-ho de forma elegant. O si algú de vostès és xòfer professional i diabètic, ja sabrà que molt probablement li tocarà renovar-se el permís cada any, en comptes de cada quatre o deu (segons l'edat).
És més, hi ha coses que es poden racionalitzar, però no generalitzar. És possible que un diabètic insulinodependent no pugui ser policia o bomber. Ho he d'admetre. El risc de tenir una "baixada" és remot si la malaltia està ben controlada. Però puc entendre (per la via de racionalitzar, que no sempre és la d'entendre o compartir) que la "baixada" pugui ser un risc si ocorre en un moment "delicat" de la feina que fan policies i bombers.
No obstant, tot això, racionalitzat bastant a contracor, no hauria de ser ni de passar per mera comoditat de l'Estat. És més fàcil fer una exclusió general que analitzar cas per cas per veure si la diabetis, o qualsevol altra afecció, pot perjudicar o no l'exercici professional. És més fàcil, per entendre's, amagar-se darrera d'un problema potencial que, en realitat, tant podria produir-se com no.
En particular, la diabetis no hauria de ser causa d'exclusió genèrica per accedir a la funció pública. Estic segur que a la policia o als bombers hi ha moltes funcions que poden exercir (i que de fet deuen exercir) persones amb algun grau de discapacitat, que potser els impedeix treballar al carrer, però no en altres comeses. I aquest mateix criteri el crec ampliable a la pràctica totalitat dels àmbits professionals i laborals.
És més, tot i que jo tinc pensat demanar cap pensió per ser diabètic i vull continuar vivint del meu treball, trobo una contradicció que l'Estat determini que certes malalties incapaciten per treballar i, a la vegada, no les reconegui com a causa de minusvalia. Tot i que vivim en un país on la gent ens repengem una mica massa en l'Estat, també cal dir que contradiccions com aquestes s'haurien d'anar resolent.
De acuerdo a las estadísticas, la adopción de patrones occidentales ha ocasionado que los chinos radicados en Estados Unidos presenten un 15 por ciento de prevalencia de Diabetes, cuando en su país sólo alcanzan el 2.2 por ciento; lo mismo sucede con los mexico-americanos, que allá alcanzan cifras del 18 por ciento y en México, tan sólo de 7.8 por ciento.
white curtain rod
Hace 4 años
