domingo, 14 de septiembre de 2008
13. Sóc diabètic, no invàlid
Però aquest bloc també va néixer arrel d'una empipada grossíssima, un dia que algú, amb les millors intencions (això no ho dubto), em va tractar com si fos un invàlid. La persona en qüestió no n'havia de fer res amb la meva diabetis, però si ho sabia era per alguna de les anècdotes que et passen quan estan canviat els teus hàbits de vida desprès del diagnòstic.
Al principi, si em prenia un café al bar hi afegia el sucre de forma inconscient. Em va passar tres o quatre vegades, sobretot si estava parlant amb algú altre, quan la maniobra del sucre la fem pràcticament sense mirar. Al fer el primer glop i detectar la dolçor, parava i em demanava un altre café. I davant la insistència del cambrer, o de la persona amb qui estaves, acabaves dient que al café no li passava res, però que no te'l podies prendre amb sucre. En alguna ocasió, lligaven caps i se'n feien el càrrec automàticament. Altres vegades, la sol·licitud arribava a l'extrem que havies de dir que eres diabètic perquè callessin d'una bona vegada.
Això em va passar amb un amic meu de molts anys. I va ser tot d'una que s'assabentés que era diabètic perquè canviés la seva actitud cap a mi. Em va començar a tractar millor: ho dic així perquè l'amic en qüestió és un tros d'animal, tot i que en el fons bastant bona persona. Jo ja anava amb la mosca darrera l'orella, quan un dia es va donar la situació en què em vaig haver de plantar.
Tots dos ens dediquem a la fotografia, d'una forma més professional que aficionada. El dia de marres vam coincidir a un acte públic que havíem de retratar . Jo em vaig voler enfilar a un petit entarimat que hi havia per allí per agafar un millor camp de visió. I el company no va tenir millor pensada que intentar ajudar-me. Consti que l'entarimat no aixecava ni mig metre de terra i que tal maniobra, o semblant, l'havia fet en desenes d'ocasions, si no centenars, en presència del company que en aquell moment havia passat a considerar que era incapaç de fer-la sol.
Vaig esperar al final de l'acte per no liar-ne una a la vista de tothom. Però en acabar, no em vaig voler estar de preguntar-li de què anava tot allò. I la resposta és la que tots vostès es poden imaginar: com que jo era diabètic m'havia volgut donar un cop de mà. Com que em vaig imaginar que ho feia de bona fe, em vaig privar de clavar-li una garrotada allà mateix. En canvi, vaig soltar-li un discurset improvisat sobre el fet que jo podia tenir una malaltia crònica, però no em considerava un malalt. I que tenir diabetis no vol dir ser invàlid, incapacitat o inútil.
Certament, vaig haver de reconèixer-li que la diabetis pot provocar situacions (una hipoglucèmia, per exemple) en què et calgui algun ajut. Però també vaig afegir que si tals situacions es donaven o ja es veurien a simple vista o l'ajut ja el demanaria jo.
Qui hagi llegit les primeres entrades d'aquest bloc, les que vaig dedicar a explicar perquè el començava, haurà reconegut aquí frases i arguments pràcticament idèntics. I així és. Aquest bloc també l'escric perquè les persones amb diabetis no siguem mirats com a bitxos rars.
Em diran que això ja no passa, que hi pot haver desinformació, però no discriminació. Però no és veritat. Si algú de vostès és diabètic, sobretot si ho és de tipus 1 (insulinodependent), que provi de presentar-se a les oposicions per a segons quins llocs de treball públic i ja ens ho explicarà. O provi de contractar una assegurança de salut i de vida i ja veuran la mala estona que li tocarà passar, per dir-ho de forma elegant. O si algú de vostès és xòfer professional i diabètic, ja sabrà que molt probablement li tocarà renovar-se el permís cada any, en comptes de cada quatre o deu (segons l'edat).
És més, hi ha coses que es poden racionalitzar, però no generalitzar. És possible que un diabètic insulinodependent no pugui ser policia o bomber. Ho he d'admetre. El risc de tenir una "baixada" és remot si la malaltia està ben controlada. Però puc entendre (per la via de racionalitzar, que no sempre és la d'entendre o compartir) que la "baixada" pugui ser un risc si ocorre en un moment "delicat" de la feina que fan policies i bombers.
No obstant, tot això, racionalitzat bastant a contracor, no hauria de ser ni de passar per mera comoditat de l'Estat. És més fàcil fer una exclusió general que analitzar cas per cas per veure si la diabetis, o qualsevol altra afecció, pot perjudicar o no l'exercici professional. És més fàcil, per entendre's, amagar-se darrera d'un problema potencial que, en realitat, tant podria produir-se com no.
En particular, la diabetis no hauria de ser causa d'exclusió genèrica per accedir a la funció pública. Estic segur que a la policia o als bombers hi ha moltes funcions que poden exercir (i que de fet deuen exercir) persones amb algun grau de discapacitat, que potser els impedeix treballar al carrer, però no en altres comeses. I aquest mateix criteri el crec ampliable a la pràctica totalitat dels àmbits professionals i laborals.
És més, tot i que jo tinc pensat demanar cap pensió per ser diabètic i vull continuar vivint del meu treball, trobo una contradicció que l'Estat determini que certes malalties incapaciten per treballar i, a la vegada, no les reconegui com a causa de minusvalia. Tot i que vivim en un país on la gent ens repengem una mica massa en l'Estat, també cal dir que contradiccions com aquestes s'haurien d'anar resolent.
jueves, 11 de septiembre de 2008
12. La meitat dels casos de diabetis podria prevenir-se amb hàbits saludables
Jo no sé si la meitat dels casos de diabetis es previndrien o no amb hàbits de vida saludable. És evident que tals hàbits ajuden molt a la salut en general, però no sé valorar l'aspecte quantitatiu. En el pitjor dels casos, arguments d'aquesta mena ens recorden que malalties com la diabetis proliferen (amb una progressió d'autèntica epidèmia) per un cert estil de vida. Desprès es podrà discutir si mengem més o menys o si és simplement que no fem gens d'exercici. O les dues coses.
Però que la dieta és manifestament millorable i que agafem el cotxe fins i tot per anar a la cantonada són dues evidències que no hauríem d'oblidar. Podríem discutir també si els horaris que fem són els millors per estar bé, o si més no per trobar temps per fer exercici. Tal com està la vida no és fàcil treballar menys. Potser ens podríem preguntar si no vivim amb moltes coses superflues i que, per tant, amb una mica menys ja en tindríem prou. No obstant, també cal pensar que passem una mitjana de tres hores diàries apalancats davant de la televisió. Podríem estar-hi només dues hores i dedicar la tercera a fer algun exercici. En realitat, com que l'exercici el podem fer a casa, si a algú li dóna per aquí, pot fer bicicleta fixa davant de la tele...
No, si dic que no tenim perdó de Déu és perquè patim pel que mengem a un indret on tenim (bé, on teníem) la dieta més saludable del món. Jo tinc familiars anglesos que sovint em lloen la dieta mediterrània, com si fos una mena d'oracle. Abans els explicava que tal dieta no tenia res de particular, ja que era la forma de menjar normal i corrent. Ja no els ho puc explicar. Com que viatjar cada dia és més barat, els tals familiars venen molt sovint per aquí, veuen el que veuen i no entenen res. Fa uns dies vaig penjar una entrada que parlava de la diabetis com una epidèmia "occidental". Potser caldria precisar que l'"occidentalització" dels hàbits de vida respon a uns paràmetres més aviat "nòrdics" o anglosaxons. O això o és que aquí no som Occident, que també podria ser.
Una cosa sí que em preocupa d'aquesta notícia que us he recomanat, desprès de la meva experiència personal, amb una diabetis que el sistema sanitari no va saber diagnosticar, tot i l'abundància de símptomes. Un expert ens diu que la diabetis té "pitjor pronòstic del que la gent creu". Què m'han d'explicar a mi! Però que la diabetis sigui una malaltia de diagnòstic difícil no hauria de voler dir que la cosa fos impossible. Parla un profà que potser lliga caps que no toquen. Tanmateix, no puc evitar pensar (per experiència en carn pròpia) que les coses poden funcionar una miqueeeeeeeeta millor també en aquest terreny.
lunes, 8 de septiembre de 2008
11. Atenció a la retinopatia diabètica
| La diabetis pot comportar una colla de complicacions greus. Com hem dit anteriorment altres vegades aquí mateix, una diabetis ben portada, i sobretot detectada a temps, permet evitar en gran mesura els mals majors. No obstant, la malaltia sempre deixa alguna emprempta. Sembla inevitable, pel que diu la informació que avui ha publicat la premsa de Xile (reprodueixo aquí la de "La Segunda"; cliqueu aquí per anar a la pàgina original). Però perquè l'emprempta sigui el més petita possible no hi ha res com agafar-ho, si no a temps, sí el més aviat possible. Desprès de la meva experiència personal sobre tenir diabetis sense saber-ho, no pot alarmar-me més llegir que, a més, algunes formes de retinopatia diabètica no tenen símptomes. Un titular com "El silencioso ataque de la retinopatía diabética" pot semblar humorístic, ja que ens recorda fàcilment el títol d'alguna pel·lícula de ciència ficció de sèrie B. Però faríem bé de no prendre'ns a broma una qüestió tan seriosa. ![]() El silencioso ataque de la Retinopatía diabética: la principal causa de ceguera en diabéticos La enfermedad, que compromete la retina y de no ser tratada a tiempo puede provocar ceguera, afecta a un 26,78% de la población diabética nacional. Después de 20 años de diabetes, casi el 99% de los pacientes tipo 1 y el 60% de los tipo 2 tendrán algún grado de retinopatía diabética. | ||
| Manchas en el campo visual, dolor y presión en los ojos y visión borrosa, son los principales síntomas de la retinopatía diabética, una de las enfermedades visuales más comunes derivadas de la diabetes y que de no ser tratada a tiempo puede ocasionar ceguera. “Estos síntomas, lamentablemente sólo lo sienten la minoría de los afectados. En la mayoría de los casos la retinopatía diabética es asintomático, por esta razón, cuando llegan los pacientes ya es demasiado tarde y no es mucho lo que se puede hacer”, explica el doctor Sergio Morales, presidente de la Sociedad Chilena de Oftalmología Lamentablemente la gran mayoría de los casos Dicha afección compromete a la retina, órgano responsable de nuestra visión y de acuerdo a un estudio de la Universidad de Chile, afecta a un 26.78 por ciento de la población diabética nacional. La diabetes se presenta cuando la glucosa que tenemos en la sangre no se introduce en las células para ser utilizada, por lo que se empieza a acumular. Los órganos dañados más frecuentemente por esta enfermedad son los riñones, el corazón, el cerebro y la retina. Es aquí donde esta patología se relaciona con nuestra visión. La retinopatía diabética se caracteriza porque se filtra líquido fuera de los vasos sanguíneos de la retina, lo que provoca que nuestros ojos se inflamen y así comprometan nuestra visión. Se divide en cuatro etapas, de las cuales dos son las más graves: la retinopatía diabética no proliferativa severa y retinopatía diabética proliferativa. “La primera se presenta cuando los vasos que corren por la retina se bloquean, haciendo que ésta deje de recibir sangre. Es por eso que se crean nuevos vasos para que pase la sangre y como éstos son muy débiles se hinchan y nublan nuestra visión haciendo que el paciente vea imágenes borrosas y con poco enfoque (lo que se denomina retinopatía diabética proliferativa”, explica el doctor Morales. Es por eso que los pacientes diabéticos deben controlarse constantemente para mantener sus niveles de azúcar en la sangre lo más normales posibles y chequearse tanto la presión arterial como la de sus ojos, por lo menos una vez al año. Cabe destacar que los fumadores deben dejar el cigarro lo antes posible, pues uno de los factores por los cuales sube la presión es precisamente fumar. Tratamiento Si bien el tratamiento no revierte el daño ocasionado en la retina, evita que la enfermedad empeore. Las técnicas más utilizadas son la fotocoagulación focal y la panfotocoagulación, las cuales consisten en disparos láser en el ojo afectado. Éstos se distribuyen en forma homogénea cubriendo toda la zona de la retina y deben aplicarse en un plazo máximo de tres meses. Finalmente, es importante mencionar que los grupos de riesgo que pueden desarrollar la retinopatía diabética son aquellos que se encuentran en los grupos 1 y 2 de diabetes, es decir, los insulino y no insulinodependientes. | ||
domingo, 7 de septiembre de 2008
10. La diabetis, una epidèmia "occidental"
Se triplica incidencia de la Diabetes
por la “Occidentalización”
Boletín/Proyecto 5
La occidentalización de la conducta humana ha triplicado prácticamente la incidencia de la Diabetes Mellitus tipo dos entre la población de México y el mundo, aseguró María del Carmen Sánchez Guillén, Profesora Investigadora de la Facultad de Medicina de la Benemérita Universidad Autónoma de Puebla y del Instituto Mexicano del Seguro Social.
“Esta cifra se ha triplicado en 40 años; está muy bien documentado en la literatura internacional que el incremento de la Diabetes está asociado con la introducción de bebidas como la Coca Cola, comida rápida como Mc Donalds y la gran distribución de estos productos, que están al alcance de todos”, afirmó.
En su conferencia, “Diabetes: Pandemia del Siglo XXI”, dentro de la Cátedra Nacional de Medicina Ignacio Chávez, que organiza la BUAP como integrante del Consorcio de Universidades Mexicanas (CUMEX) Sánchez Guillén, presentó cifras que sustentan su afirmación.
De acuerdo a las estadísticas, la adopción de patrones occidentales ha ocasionado que los chinos radicados en Estados Unidos presenten un 15 por ciento de prevalencia de Diabetes, cuando en su país sólo alcanzan el 2.2 por ciento; lo mismo sucede con los mexico-americanos, que allá alcanzan cifras del 18 por ciento y en México, tan sólo de 7.8 por ciento.
La Investigadora expresó el problema que estas cifras representan para el mexicano que emigra, pues regresa enfermo y lamentó que la presencia de esta enfermedad haya llegado a todas las regiones, pues prácticamente no existe diferenciación entre la conducta rural y urbana.
Otra cifra que alarma, dijo, es el control inadecuado de enfermos de Diabetes, que en Puebla llega a un 97 por ciento, lo que representa para las instituciones de salud no sólo el compromiso de atender las complicaciones sino un gasto de atención por día que puede llegar a los 700 dólares en promedio
Reconoció que las estrategias para combatir esta enfermedad que es la primera causa de mortalidad en el mundo, no han sido suficientes, por lo que el grupo de trabajo al que pertenece estudia la importancia de detectarla en la etapa más temprana posible y reducir indicadores.
“El compromiso es mayor, pues en EU las estadísticas de falta de control de la enfermedad a pesar de las acciones emprendidas, aumentaron en un año de 55.5 a 64.2 por ciento”, indicó.
Afirmó que contar con políticas regulatorias a nivel nacional, apoyadas por los organismos que correspondan, permitirán lograr un cambio epidemiológico y dejar de aparecer entre los 10 primeros lugares de los países con el mayor número de casos.viernes, 5 de septiembre de 2008
9. No mengem més, és que fem molt menys exercici ( i 2)
El director del Departamento de Biología Molecular e Ingeniería Bioquímica de la Universidad Pablo de Olavide (UPO), Francisco Manuel Martín Bermudo, aseguró hoy en Carmona (Sevilla), en el marco del curso de verano de la UPO sobre 'Gastronomía, Turismo y Salud', que el aumento de los caso de obesidad y diabetes tipo II se ha producido por la falta de actividad física y no porque se coma más, pues "ingerimos menos calorías que hace 30 años", apostilló el experto.
Durante el transcurso de su conferencia sobre la 'Nutrición en la actividad física', Francisco Manuel Martín Bermudo señaló que la práctica de ejercicio físico ha disminuido en torno a un 30 y 40 por ciento en las últimos tiempos. Como explicó el experto, hoy día las labores domésticas, de ocio o trabajo implican menos movimiento, menos esfuerzo, y en definitiva, menos actividad física que décadas atrás y "es aquí donde surgen los problemas". Problemas que afectan al sistema cardiovascular, metabólico, inmunológico y psicológico. Pues, como insistió Bermudo, la actividad física moderada y rutinaria mejora la salud a todos esos niveles.
El ejercicio físico acelera el metabolismo basal -- responsable del gasto de calorías del organismo para mantener sus funciones vitales -- hasta en un diez o 15 por ciento, ayuda a metabolizar el azúcar y disminuye la resistencia a la insulina. Referente al sistema cardiovascular, la práctica deportiva moderada mejora el ritmo cardíaco y disminuye la presión arterial hasta en tres unidades durante un período de 24 a 30 horas tras realizar el ejercicio. Asimismo, la actividad deportiva contribuye a la formación de masa muscular en personas menores de 30 años, "pues a partir de esa edad el ser humano empieza a perder masa ósea y ya el ejercicio físico no puede impedir esa pérdida natural. De ahí, la importancia adquirir durante la infancia y juventud buena reserva de masa ósea", aseguró el experto.
A nivel del sistema inmunológico, Martín Bermudo destacó que se han realizado estudios epidemiológicos que demuestran que la práctica de actividad física moderada y realizada de forma continuada protege frente al cáncer mientras que el ejercicio intenso deprime el sistema inmune. En este sentido, el experto señalo que "un deportista de elite si no sigue una alimentación adecuada a su ejercicio y no respeta sus períodos de descanso tiene mayor riesgo de desarrollar tumores". Además, el ejercicio moderado --aquel en el que la persona mientras realiza la actividad no sobrepasa las 115 pulsaciones por minuto-- mejora la calidad de vida de las personas con alzheimer y denuncia senil ya que permite la oxigenación de las células.
Por el contrario, todos estos beneficios que tiene la actividad física cuando se realiza de forma moderada y se practica regularmente se vuelven contraproducentes cuando se realiza de forma muy intensa. Lo mismo ocurre con la alimentación que tienen que seguir los deportistas de elite. "La nutrición de un deportista profesional para mantener el ritmo de sus entrenamientos y competiciones no es saludable y a la larga esas personas desarrollan en un futuro problemas físicos", concluyó Bermudo.
8. No mengem més, és que fem molt menys exercici
Jo estava convençut que problemes de salut com l'obesitat o la diabetis s'estaven agreujant perquè menjàvem molt més i perquè fèiem menys activitat física. El tema del menjar es podia matisar en el sentit que potser no menjàvem més sinó que menjàvem pitjor, tot i que en no pocs casos coincidien ambdues circumstàncies. Però resulta que no, que segons alguns experts l'autèntic problema és que fem menys exercici, perquè la ingesta calòrica és inferior a la de la generació dels nostres pares.
És una afirmació que s'ha fet en uns cursos d'estiu, que també s'ha de dir que són molt propicis per a afirmacions rotundes potser més pensades per al titular de premsa. No dic ni insinuo que les investigacions científiques estiguin inventades. Per descomptat que no. Només dic, i amb cert coneixement de causa per experiència profeessional, que hi ha científics amb molta habilitat per sortir als mitjans de comunicació i que saben com presentar el seu treball per aconseguir-ho. Jo, que ara no treballo com a periodista sinó com a consultor de comunicació, tinc claríssim que als periodistes si els dones el titular fet, doncs millor.
Si dic això és perquè també he llegit investigacions no menys respectables, tant de les "mediàtiques" com de les que no, que diuen coses diferents. En realitat, no es tracta de plantejaments radicalment oposats o contradictoris, i fins i tot un profà se n'adona que no n'hi ha cap d'incorrecte, encara que semblin blanc o negre. Si de cas, són diferents cares de la mateixa realitat. Una altra cosa és que uns investigadors tenen més gràcia que altres per donar el titular fet. Si a algú li pot interessar, ara fa un any vaig escriure una entrada al meu bloc principal que ho explica amb cert grau d'humor.
Continuaré aquest tema en una entrada posterior...
lunes, 1 de septiembre de 2008
7. Un petit caprici que ens podem donar de tant en tant
Bé, al que anàvem. Aquesta nit he sopat saníssim. D'una forma repugnantment sana, fins i tot. Però en acabar m'he donat un petit caprici. M'he menjat un gelat. No pas un gelat per a diabètics, ja que no n'hi ha a tot arreu. Sóc conscient que haurà de passar una bona temporada abans no pugui reincidir. Però la meva infermera, que no sense dificultats hercúlies em dirigeix la dieta, m'ha permés algun caprici d'aquests de tant en tant. Certament, si és de tant en tant no té una repercussió major en la salut. I és una alegria que et compensa altres penes. Ja saben, en el fons la cosa no és més que teràpia conductista, i l'ocasional gelat o tall de pastís, l'os davant del qual babegem, com el gos de l'experiment de Pavlov.
Això sí: el dolç a mi m'agradava moltíssim, però com vaig comentar en una entrada anterior, he descobert que puc viure perfectament sense i que em compensa molt més el fet de trobar-me força millor. No obstant, una trapelleria continua sent una trapelleria, tot i que ja tinguem una edat.
Aprofito per fer un agraïment públic a la meva infermera, perquè la dona necessitarà una paciència infinita (la necessita ja, de fet) per tractar amb mi. I això que aquest és el primer cop a la vida en què estic sent un pacient disciplinat. Deu ser que hauré vist la llum i totes les idees i pensaments que expresso aquí, fins i tot la resignació i l'humor amb què m'agafo tot plegat, van de debò i no són un mer recurs retòric. Però com que els quilos no marxen ni a trets (tot i que se'm veu més prim), la meva fabulosa infermera (que ho és de debò) no es creu que segueixi la dieta ni que em mati a caminar. Suposo que és una creu que he de portar per haver estat durant anys un pèssim pacient.


