jueves, 23 de octubre de 2008
20. Llistes d'espera paradoxals
Les nostres mares i àvies no tenien coneixements estadístics, però la clavaven bastant. Avui en dia, al món occidental la retinopatia diabètica és la principal causa de ceguesa entre els 30 i els 64 anys, el segment central d'edat de la vida o el que en diríem vida laboral. El 25% dels diabètics tenim una forma o altra de retinopatia i, com a norma general, un diabètic té 25 vegades més probabilitats de quedar-se cec que una persona no diabètica. Són xifres per pensar, evidentment. Per no fer-ho llarg jo explicant els detalls de la cosa, recomano visitar aquest enllaç. Comprovareu que la simple exposició objectiva ja fa la suficient por.
Però si volia escriure aquesta entrada és per cantar una mica la canya sobre la dilatada llista d'espera que hi ha per fer-se un fons d'ulls. La meva metgessa de capçalera va sol·licitar la prova el 17 de juliol passat i em van donar hora pel 24 de novembre. Són més de cinc mesos d'espera per a una prova que ha diagnosticar si tens o no una afecció especialment greu. És un temps excessiu de totes totes, però encara més si tenim en compte que la retinopatia diabètica pot controlar-se de forma eficaç si no està molt desenvolupada i sobretot considerant que, en el millor dels casos, no hi ha marxa enrera i que allò que haguem perdut ja no es pot recuperar.
No seria de rigor, doncs, tramitar aquestes visites per la màxima urgència?
A banda la falta de mitjans i personal, que és l'excusa universal per tot, tinc la sensació que el sistema sanitari té una actitud psicològica una mica equivocada amb les malalties cròniques, com és el cas de la diabetis: com que són per a tota la vida, no ve d'una setmana. Si no és el cas, no tinc inconvenient a retirar el comentari. Però crec preocupant el conjunt de la qüestió.
Aquesta llista d'espera de cinc mesos em resulta especialment sagnant quan la comparo amb els quinze dies que ha esperat la meva filla petita per graduar-se la vista. La criatura s'ha hagut de posar ulleres: era de preveure, ja que a casa en portem tots, inclosa la criatura gran. I escolteu, em sembla bé que la reacció del sistema hagi estat ràpida. La miopia progressiva, consistent en un creixement molt ràpid de la miopia coincidint amb l'adolescència, és fotuda. Jo la vaig patir i sé el que és trobar-te que en menys d'un any guanyis prop de 8 diòptries. Per tant, no puc estar més d'acord en la rapidesa de la reacció.
Però comptant que la diabetis és potencial causa de ceguesa, no seria d'esperar una reacció com a mínim igual de ràpida? La resposta del sistema sanitari ja la sé: la graduació de la vista no la fa un oftamòleg, sinó un professional diferent, un optimetrista. És veritat, i sóc capaç d'adonar-me que graduar la vista és una operació més simple i ràpida. I que, en conseqüència, hi ha més hores disponibles i menys espera. Però que l'argument sigui correcte no vol dir que sigui satisfactori.
Potser els usuaris de la sanitat estem tan acostumats al funcionament ordinari del sistema, en el qual no és infreqüent que l'hora de visita per a una afecció lleu te la donin per quan ja s'ha curat sola, que ja no ens escandalitzem per res. És tan normal esperar... Però què volen que els digui. Jo no estic especialment neguitós esperant la visita del 24 de novembre, però com és normal no les tindré totes fins que no em diguin que tinc els ulls més sans que un all. És un patiment afegit del tot gratuït i innecessari. I com a tal, per poc que sigui ja és més que suficient.
miércoles, 22 de octubre de 2008
19. Una diabetis controlada
El cas és que la glucèmia i tots els altres factors que em vigilaven, com el colesterol, han sortit dins dels paràmetres que es consideren normals. És més, com que avui en dia et donen un full de resultats en què apareixen els valors "recomanables", els que tens tu i la variació que has experimentat des de les anteriors anàlisis, és fàcil comprovar els progressos (o el retrocés, és clar). I la veritat, encara ara em costa de creure l'evolució que ha tingut la cosa.
Que el colesterol t'hagi baixat a pràcticament la meitat o la glucosa en més d'un 40%, té un component intrínsec de mala notícia, perquè vol dir que abans ho tenies fatal. Però és clar, no pots deixar d'alegrar-te quan les coses es van posant a lloc.
La metgessa m'ha volgut frenar una eufòria que, de totes formes, no sentia, recordant-me que no he deixat de ser diabètic, sinó que tinc una diabetis controlada. És clar, jo ja ho entenia així, però suposo que els metges se les heuen amb un repertori humà tan divers que han d'usar arguments del tot genèrics per fer-se entendre. Aprofito per dir que si els metges paressin una mica d'atenció als pacients que atenen, si més no als que som habituals, no per gust sinó per força major, s'adonarien no tant del nivell cultural com de la capacitat d'entendre les coses de cadascú, i així no ens sentiríem tractats tan sovint com si fóssim rucs.
Tampoc vull esguerrar el que se suposa que és un dia d'alegria amb una diatriba contra el sistema sanitari, però les coses també són com són. M'han vingut al cap unes paraules de la Susanna Ferreres, una companya del grup d'exalumnes del col·legi tortosí de la Mercè, que va fer un comentari molt il·lustratiu i molt certer: "Realment és un canvi total dels hàbits, però molt beneficiós; també ficaràs a ratlla altres aspectes de salut i realment milloraràs molt en molt poquet".
Justa la fusta. En pocs mesos he passat a tenir una diabetis controlada i a controlar també els problemes de colesterol i de tensió arterial que jo ja tenia de mena, però que s'agreujaven amb la diabetis, que té tendència a descompensar-te molt el cos.
Certament, estic sotmés a un tractament farmacològic, segueixo una dieta i faig exercici. Però també és veritat que el tractament és el "mínim", que hi ha dies que la dieta costa molt de seguir i que tampoc he començat a córrer maratons. Tanmateix, si amb un esforç relativament reduït s'aconsegueixen aquests resultats, és que el problema és fàcil de dominar. Ep, no té solució i això cal assumir-ho. Tota la vida caldrà fer alguna cosa per controlar el problema. Però hi ha una gran diferència entre trobar-se bé i estar malament. I en termes d'eficiència (és a dir, resultat en relació a l'esforç) la cosa no pot ser millor.
Una altra cosa és que tot plegat a mi no em doni una trompada en carn viva, pel temps perdut quan el sistema sanitari no va lligar caps sobre els diferents motius de malestar que em feien anar al metge. Se suposa que ara hauria d'estar relativament satisfet de com van les coses, però sempre em queda aquest desencís. Potser si el diagnòstic hagués estat més matiner, ara, per exemple, no patiria per un fons d'ulls que m'he de fer el mes vinent, per comprovar si he desenvolupat o no una retinopatia diabètica. És veritat que aquesta afecció, de les més greus en què pot derivar una diabetis, pot aturar-se en sec amb un tractament relativament senzill, però no té marxa enrera: allò que haguem perdut ja no pot recuperar-se.
Ja veieu: en aquesta mena de lluites de llarg recorregut no és que les alegries comparteixin territori amb les preocupacions, és que cada notícia positiva porta implícita, si més no en el meu cas, una recança o una reflexió negativa.
lunes, 29 de septiembre de 2008
18. Massa sucre als cereals
Demasiado azúcar en los cereales de los niños
- La OMS quiere crear un código de comercialización internacional de productos para niños

Uno de los productos más consumidos por los niños son los cereales. Los regalos y juegos que ofrecen en los envases, las formas de dibujos animados que presentan y los apetecibles sabores, como el del chocolate, ayudan a que sean el desayuno preferido para muchos. Pero ¿son tan saludables como los pinta la publicidad? Un nuevo informe de la Organización de Consumidores y Usuarios (OCU), señala que estos productos contienen más cantidad de azúcar de la recomendada.
La OCU ha analizado 10 productos internacionales (de Kellogg's y Nestlé) -para poder hacer la comparación entre países- y 11 cereales con mucha presencia en el mercado español (Weetabix, Pascual y nueve marcas blancas o de distribución). Y han encontrado que todos ellos sobrepasan los límites de azúcar recomendables. "El azúcar sobra por todos lados. Todos los productos superan con creces la barrera del 12,5%, el límite aceptable, y la mayoría pasa del 30%", señalan desde la Organización. También sobran otros añadidos como la miel o el chocolate.
Los Smacks, los Frosties, los chocos y los Choco Krispies Coco Rocks de Kellogg's y los Chocapic, los Cheerios, las Estrellitas y los Nesquik de Nestlé son los que más azúcar contienen de las marcas que sirvieron para la comparación internacional.
En Europa, la media de azúcar que presentan los cereales es del 32,9%, por debajo de lo que contienen en EEUU (37,1%), América del Sur (37,8%), Asia y Oceanía (ambas con el 35%) y por encima de África, en donde este ingrediente no supera el 27,3%.
Pero si con el azúcar los cereales pecan de exceso, con la fibra ocurre lo contrario y se quedan cortos. Según el análisis, la fibra es escasa en la mayoría de los productos, principalmente "porque se elaboran con harinas refinadas, lo que hace que se pierda la fibra que contiene la cáscara del cereal". Los productos que peor nota sacan por su contenido en fibra son: Kellogg's Rice Krispies, Kellogg's Frosties y Pascual Ñampa Zampa.
Sin embargo, no todo es negativo. El estudio también revela que los niveles de sal y grasas no son excesivos en casi ningún producto y, aquel que presenta más sal es porque contiene menos azúcar. "La forma de complacer al consumidor de este tipo de alimentos es a través del sabor y eso se logra con la sal o el azúcar", explica la OCU. Los resultados del análisis han sido enviados a la Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición y al Instituto Nacional de Consumo.
En cuanto a la información nutricional que facilitan las diferentes marcas, el informe concluye que el listado de ingredientes es correcto. El principal problema es que las informaciones sobre nutrientes por ración y día, aunque están presentes, se refieren a raciones de adultos y no de niños.
Además de los productos ya nombrados, las otras marcas analizadas han sido: Little Man Choco Moons y Bellona choco Rice de Lidl; Weetabix Weetos chocolate; El Corte Inglés Maxi Kids; Arroz Inflado y bolas de maíz de Carrefour; Choco Bills y Bagies de Eroski; Chops Choc y Choky Choc de Dia.
Junto a los regalos que ofrecen los envases, la publicidad es el otro recurso para captar consumidores. Durante una semana (del 7 al 13 de abril), la OCU contabilizó 168 anuncios de cereales para niños en las seis principales cadenas de ámbito nacional. La hora más cargada de este tipo de anuncios es de 9 a 10 de la mañana y son los fines de semana cuando las marcas prefieren aparecer.
La obesidad infantil es un problema en aumento en casi todo el mundo y que cada vez afecta a niños más pequeños. Para ponerle freno, la Organización Mundial de la Salud (OMS) ha puesto en marcha un estudio internacional para analizar todos los aspectos relacionados con los alimentos que se dirigen a los niños, desde el marketing hasta los ingredientes.
El análisis de la OCU, como miembro de Consumers International, junto a otras 220 organizaciones de consumidores, forma parte de esta iniciativa de la OMS, cuyo objetivo final es crear un código de comercialización internacional de alimentos para niños para que cada Gobierno lo aplique a través de su legislación.
La OMS, a través de su campaña 'Junk Food Generation' (Generación de la comida basura), pide: prohibir la emisión de anuncios de alimentos poco saludables entre las 6 de la mañana y las 21 horas en radio y televisión, no promocionar estos alimentos mediante los nuevos medios de comunicación, no incluir regalos ni permitir el uso de personajes famosos.
domingo, 28 de septiembre de 2008
17. Diabetis i Ramadà (2)

La imatge és del sopar d'ahir a la nit.
Ahir al vespre vaig assistir a un acte que es feia a Calafell, organitzat per uns quants joves de la comunitat islàmica local per donar a conèixer la tradició del Ramadà. Ja hi havia estat l'any passat, quan la jornada de divulgació es va fer per primer cop. Llavors, jo no era "oficialment" diabètic (és a dir, ho era, però el diagnòstic continuava a la lluna de València) i ni se m'acudia fer-me plantejaments com el de l'entrada anterior.
Enguany anava preparat per fer una pregunta sobre la diabetis i el Ramadà als ponents de la taula rodona que es va fer. Els volia demanar el seu parer sobre les persones diabètiques musulmanes que, no obstant estar exceptuats d'observar el dejuni, insisteixen a fer-lo. Però no ha calgut, se m'han avançat. La presidenta d'una de les associacions culturals islàmiques que hi ha al Vendrell ha explicat qui està obligat a seguir el dejuni i qui no. I ha especificat clarament que les persones diabètiques no l'han de fer.
En línies generals, ella i la resta de ponents han assenyalat que el criteri general és que el dejuni del Ramadà l'han de fer les persones que gaudeixin de bona salut. Però m'ha agradat constatar el sentit "modern" (per anomenar-lo d'alguna forma) amb què alguns musulmans joves aborden les seves tradicions. No és una "modernitat" irrespectuosa. Tot el contrari.
Per posar un exemple que no té res a veure amb la diabetis: quan algú els ha preguntat si les persones que no seguien el dejuni eren mal vistes, ens han contestat que sí, però no per cap tradicionalisme ancestral, sinó perquè no és lògic que si t'omples la boca amb la teva condició de creient després no compleixis les obligacions mínimes d'aquesta condició. És a dir, no és una qüestió social, sinó de coherència personal. En darrera instància, ha comentat un dels ponents, és un afer entre tu i el teu Déu.
I és més: ens han recordat que el Ramadà no es limita al dejuni, sinó que és una època de retrobament amb la família, de record i solidaritat cap als que tenen menys i, bàsicament, de fidelitat a la pròpia religió. Jo potser afegiria que la cosa té un component de purificació semblant al de la Quaresma cristiana. I no em sembla malament la idea d'un cert període d'humilitat que ens baixi a tots plegats els fums. No tinc creences religioses i en aquestes qüestions tinc tendència a pensar que aquesta mena de "demostracions" són sovint pretextos per tranquil·litzar-nos la consciència. Però que cadascú faci el que vulgui per la via que cregui millor, si amb això es fa una mica més bona persona, que no anem tan sobrats de bondat en aquest món.
En acabar la xerrada, s'ha fet un sopar típic d'aquestes dates, amb els aliments característics que els creients musulmans consumeixen quan trenquen el dejuni en posar-se el sol. És curiós comprovar com el programa feia constar que el sopar seria a les 19.40. Vull dir que els actes s'acostumen a fer a hores rodones. De fet, la xerrada ha començat a les 18.30, que si anem a mirar no és una hora excessivament bona per a un acte pensat per a persones d'aquí (era un acte de divulgació). Sí que era dissabte, però penseu que Calafell és un poble turístic i el cap de setmana, quan ha acabat l'estiu, són els dies de més feina.
Però tot plegat té explicacions. N'hi ha hagut prou de veure com han anat de ràpid a menjar els organitzadors de l'activitat. Alguns assistents no musulmans potser s'havien aixecat de taula a les 5 de la tarda. Però els que segueixen el dejuni no havien ingerit cap aliment ni beguda des d'abans de les 5 de la matinada. És més, com que el Ramadà no té data fixa, ja que es basa en un calendari lunar, va rotant, cada any de 10 a 12 dies abans que l'any anterior. Com més coincideix amb l'estiu, més "dur" és de fer. En definitiva, les 19.40 hores era el primer moment en què es podia considerar oficialment que havia acabat el dia.
Jo, enguany, he pogut tastar relativament poques coses del sopar. Com he explicat en l'entrada anterior, en els dos àpats que es fan durant el Ramadà es compensa el dejuni amb aliments molt energètics. És a dir, carregats de sucre i d'hidrats de carboni d'absorció ràpida, que els diabètics hauríem d'evitar. M'he pres una sopa i una espècie d'empanades de formatge. La pastisseria àrab m'agradava molt, però aquest gust és un dels que he hagut d'abandonar, fora d'alguna excepció que ha de ser molt puntual.
He aprofitat la degustació per parlar una estona amb la Safiya, la presidenta de l'associació vendrellenca que he esmentat abans. Reprenent el fil inicial d'aquesta entrada, li he preguntat què passava amb les persones que, tot i no estar obligades per ser diabètiques, volen seguir el Ramadà. Hem coincidint amb què la diabetis de tipus 1 (la insulinodependent) la cosa és realment difícil. No obstant, si visiteu aquest enllaç veureu que pot ser viable modificar el tractament amb insulina per atenuar riscos.
La diabetis de tipus 2 dóna una mica més de marge al musulmà diabètic que vulgui seguir el precepte. Però també cal ajustar la medicació. Com hem comentat en l'entrada anterior, com que el tractament s'acostuma a prendre amb les puntes hiperglucèmiques del dia (per entendre'ns, desprès de l'àpat principal), cal traslladar la medicació de la mateixa forma que es traslladen els menjars.
Però la Safiya m'ha dit dues coses més molt importants. La primera, que els diabètics que vulguin observar el dejuni ho han de fer sota estricte control mèdic. M'ha agradat molt escoltar una resposta de les que abans qualificava de modernes: la religió està per a aportar coses a la vida, no per a perjudicar-la. Hi podem estar d'acord fins i tot els descreguts sense remei com qui subscriu. La segona important, el dejuni és només una part del Ramadà i ser diabètic no impedeix fer la resta d'activitats preceptuades per a aquests dies.
Hem acabat comentant com ho fan alguns esportistes professionals de fe islàmica. Alguns segueixen el dejuni i han de fer mans i mànigues per conservar l'alt rendiment físic que s'espera d'ells. Sense anar més lluny, tres jugadors del Barça, Abidal, Keita i Touré Yaya, són musulmans i observen el dejuni. Però també són professionals excepcionalment ben pagats que no poden minvar els seus resultats. Per això, cadascun opta per una "fórmula" personal per complir la norma de la seva religió el més estrictament que els permeti no fallar en la seva professió. Per no fer-ho llarg explicant-ho jo, podeu llegir-ho en aquesta notícia d'El Periódico de Catalunya.
martes, 23 de septiembre de 2008
16. Diabetis i Ramadà
Compteu que el primer que es recomana a una persona diabètica és que reparteixi la ingesta diària d'aliments en cinc o sis cops, per evitar que la glucèmia es dispari cap amunt o cap avall. En canvi, durant el Ramadà, només es fan dos grans àpats, un al caure el dia i l'altre abans que torni a sortir el sol. A més, per compensar la falta de menjars durant el dia, en aquests dos àpats es prenen aliments molt energètics, que tampoc són el més recomanable per a una persona diabètica. Una part del problema és que alguns d'aquests aliments tenen un component ritual, a més del fet, és clar, que el Ramadà no és un element accessori de l'islam, sinó un dels seus pilars. No poder prendre medicaments, que és una norma que jo desconeixia, no ajuda precisament a evitar els possibles problemes.
Però en sentit estricte, una persona malalta, o una que tingui una malaltia crònica, estan exceptuats de seguir el Ramadà. Metges i professionals de la mediació cultural recorden sovint que l'Alcorà estableix aquesta excepció. I per a intentar convèncer els reacis argumenten, molt raonablement per cert, que la religió potser no és per a facilitar la vida, però segur que no és per a empitjorar-la. Per la informació que m'arriba, de vegades la intervenció de l'imam soluciona les coses.
No obstant, hi ha musulmans als quals els costa no seguir el dejuni, per molts consells que rebin i per molt autoritzats que estiguin. Llavors no queda altre remei que controlar el dejuni i prendre un seguit de mesures mínimes. Això en el cas de la diabetis tipus 2: prendre la medicació a la nit, cosa lògica si considerem que sempre ha de coincidir amb un àpat una mica més ferm, i extremar les precaucions amb allò que es menja. En la de tipus 1, o insulinodependent, la cosa és bastant més complicada de quadrar i sospito que, en la pràctica, és inviable.
Recomano visitar aquest racó digital, que dóna alguns consells per minimitzar riscos a aquells musulmans que, malgrat tot, insisteixin a observar el Ramadà.
15. La primera "baixada" oficial
Com deia, per als diabètics "principiants" com jo és una paradoxa. Però és qüestió d'entendre que la diabetis ens "descompensa" (per dir-ho en un terme acientífic) molt el cos. La descompensació queda més acreditada que mai quan la medicació et torna a posar el cos al seu lloc. És un fet conegut que la simple medicació t'aprima. Puc donar-ne fe. Em van posar el tractament per a la diabetis de tipus 2 abans que la dieta, i en l'interval vaig perdre uns quilos. No gaires, però suficient per adonar-se'n. I és més, ja vaig explicar aquí mateix que havia experimentat una mena de "desinflament": no havia perdut al principi més enllà d'un quilo o dos, que ja m'havia hagut d'estrényer més el cinturó.
Tornant al tema de la hipoglucèmia, en tot cas és qüestió d'acostumar-s'hi. És un fenomen que no passa cada dia, però sí de tant en tant, per molt que et cuidis i controlis. Dimecres de la setmana passada, vaig tenir la primera "baixada" oficial. Vull dir, la primera que m'agafava desprès del diagnòstic. Ara sé que abans en tenia, però no les identificava com a tals. Ara ja sé perquè m'agafaven uns atacs de sudoració impressionants, que van ser el "problema" que va acabar propiciant el diagnòstic de diabetis.
Entre els símptomes d'una hipoglucèmia, hi ha suor freda, gana, confusió, visió borrosa, possibles tremolors, cansament, desorientació... I no sé si un cert grau de nerviosisme o d'angoixa es pot considerar símptoma o una conseqüència, però la veritat és que mentre dura no es passa gaire bé.
L'únic aspecte positiu de la hipoglucèmia és que s'hi pot posar remei molt ràpid. S'ha de fer una ingesta d'hidrats de carboni d'absorció ràpida: sucre, sucs de fruita... La idea del diabètic que porta un sobre de sucre a la butxaca, per si de cas, és del tot correcta. Una teoria molt estesa entre els diabètics és que el millor remei per a la hipoglucèmia és la Coca-Cola. Hi ha professionals sanitaris (no tots) que s'esgarrifen en sentir-ho. Però com que es tracta de donar-te un "chute" instantani de glucosa...
És més, el remei és rapidíssim en l'absoluta literalitat del terme. En uns segons et recuperes i et tornes a trobar bé. És possible que t'hagis de canviar la camisa per la suada o que estiguis cansat, però et trobes com a reviscolat instantàniament.
Jo vaig tenir bona i mala sort a la vegada. No he aconseguit agafar l'hàbit de portar un caramel a la butxaca i ho hauré de fer perquè no pots estar a expenses de tenir a prop un bar o una botiga per entrar a comprar alguna cosa. Per això, dimecres passat vaig tenir la bona sort d'estar a una recepció en què se servia un apertiu. La mala sort va ser que la hipoglucèmia em va agafar de ple al principi de l'acte i us puc assegurar que els discursos se'm van fer més llargs que mai. En aquell moment, vaig pensar que era de pèssima educació anar a la taula a picar alguna cosa. És una rucada, és clar, no val la pena jugar-se un disgust (o passar una estona molt dolenta). Però la solució és una altra. Això sí, allà mateix dos gots de suc i un grapat d'avellanes em van posar un altre cop en òrbita.
Haureu sentit a dir que els diabètics hem de distribuir els menjars diaris en cinc o fins i tot sis vegades. I que hem d'observar horaris de regularitat prussiana. L'objectiu de tot plegat és mantenir el més estable possible el nivell de glucèmia a la sang. I en un doble sentit: que no ens pugui massa desprès d'un àpat fort, o que no ens baixi en excès (provocant l'hipoglucèmia) si separem molt els menjars. Suposo que allò ideal seria dividir la dieta diària en sis porcions iguals. Però això és molt difícil, i potser per motius culturals més que no pràctics (que també). En tot cas, allò de prendre alguna cosa a mig matí (alguna cosa sòlida, no un simple café) i berenar, és el mínim imprescindible.
A banda, també hem de vigilar la pròpia medicació que ens prenem: com que és una medicació pensada per a baixar la glucèmica, cal prendre-la coincidint amb un àpat mínimament consistent (el dinar, per exemple), que de totes formes ja fa pujar el nivell de glucèmia. Prendre's la pastilla amb un esmorzar consistent en un café és prou arriscat. De fet, la vida sana que hauria de portar un diabètic ja exclou un esmorzar consistent en un café.
viernes, 19 de septiembre de 2008
14. Quatre quilos i mig, ja veus quina victòria
La meva sorpresa no ha estat haver perdut quatre quilos i mig en un mes, sinó l'alegria que ha experimentat la meva infermera. Admeto ser un bitxo rar, un individu molt fred que només expressa emocions quan se'n recorda, i de vegades ni així... És evident que la notícia no és dolenta, fins i tot considerada aïlladament, en comptes de com a part d'un procés. Però d'aquí a donar salts d'alegria...
És clar que així es comença. I si pugués mantenir aquest ritme de pèrdua de pes seria fantàstic. Sé que estic embarcat en una cursa de llarg recorregut, en la qual no hi haurà victòria final (la diabetis és per a sempre). I se suposa que m'hauria d'alegrar amb aquestes petites victòries, ja que seran les úniques que tindré. I és més, encara que poc, la meva salut i el meu benestar ja ho va notant gradualment.
Però deu ser que jo m'emociono amb altres coses. O que la meva infermera és més entusiasta que jo (això segur). Tot i entendre que sigui positiu insuflar ànims a situacions que tenen un component implícit de mal rollo (qui hagi fet alguna vegada dieta, sabrà que no sempre és fàcil, per dir-ho d'alguna forma), jo sempre sóc partidari de cert grau de mesura i de no portar les expansions més lluny del que és raonable.

