miércoles, 22 de octubre de 2008

19. Una diabetis controlada

He estat al metge. Era una visita "pels resultats". Ja se sap, et fan anàlisis i al cap d'uns dies has de tornar-hi perquè t'expliquin com ha anat la cosa, et valorin la situació i prenguin, si és necessari, algun determini sobre el tractament. He sortit de la consulta al·lucinant en colors i dolby-stereo. Les anàlisis m'han sortit de conya. Qualsevol profà pensaria que sóc l'encarnació de la salut. Però no, simplement és que tinc la diabetis controlada. Molt ben controlada, tot i que encara em frego els ulls.

El cas és que la glucèmia i tots els altres factors que em vigilaven, com el colesterol, han sortit dins dels paràmetres que es consideren normals. És més, com que avui en dia et donen un full de resultats en què apareixen els valors "recomanables", els que tens tu i la variació que has experimentat des de les anteriors anàlisis, és fàcil comprovar els progressos (o el retrocés, és clar). I la veritat, encara ara em costa de creure l'evolució que ha tingut la cosa.

Que el colesterol t'hagi baixat a pràcticament la meitat o la glucosa en més d'un 40%, té un component intrínsec de mala notícia, perquè vol dir que abans ho tenies fatal. Però és clar, no pots deixar d'alegrar-te quan les coses es van posant a lloc.

La metgessa m'ha volgut frenar una eufòria que, de totes formes, no sentia, recordant-me que no he deixat de ser diabètic, sinó que tinc una diabetis controlada. És clar, jo ja ho entenia així, però suposo que els metges se les heuen amb un repertori humà tan divers que han d'usar arguments del tot genèrics per fer-se entendre. Aprofito per dir que si els metges paressin una mica d'atenció als pacients que atenen, si més no als que som habituals, no per gust sinó per força major, s'adonarien no tant del nivell cultural com de la capacitat d'entendre les coses de cadascú, i així no ens sentiríem tractats tan sovint com si fóssim rucs.

Tampoc vull esguerrar el que se suposa que és un dia d'alegria amb una diatriba contra el sistema sanitari, però les coses també són com són. M'han vingut al cap unes paraules de la Susanna Ferreres, una companya del grup d'exalumnes del col·legi tortosí de la Mercè, que va fer un comentari molt il·lustratiu i molt certer: "Realment és un canvi total dels hàbits, però molt beneficiós; també ficaràs a ratlla altres aspectes de salut i realment milloraràs molt en molt poquet".

Justa la fusta. En pocs mesos he passat a tenir una diabetis controlada i a controlar també els problemes de colesterol i de tensió arterial que jo ja tenia de mena, però que s'agreujaven amb la diabetis, que té tendència a descompensar-te molt el cos.

Certament, estic sotmés a un tractament farmacològic, segueixo una dieta i faig exercici. Però també és veritat que el tractament és el "mínim", que hi ha dies que la dieta costa molt de seguir i que tampoc he començat a córrer maratons. Tanmateix, si amb un esforç relativament reduït s'aconsegueixen aquests resultats, és que el problema és fàcil de dominar. Ep, no té solució i això cal assumir-ho. Tota la vida caldrà fer alguna cosa per controlar el problema. Però hi ha una gran diferència entre trobar-se bé i estar malament. I en termes d'eficiència (és a dir, resultat en relació a l'esforç) la cosa no pot ser millor.

Una altra cosa és que tot plegat a mi no em doni una trompada en carn viva, pel temps perdut quan el sistema sanitari no va lligar caps sobre els diferents motius de malestar que em feien anar al metge. Se suposa que ara hauria d'estar relativament satisfet de com van les coses, però sempre em queda aquest desencís. Potser si el diagnòstic hagués estat més matiner, ara, per exemple, no patiria per un fons d'ulls que m'he de fer el mes vinent, per comprovar si he desenvolupat o no una retinopatia diabètica. És veritat que aquesta afecció, de les més greus en què pot derivar una diabetis, pot aturar-se en sec amb un tractament relativament senzill, però no té marxa enrera: allò que haguem perdut ja no pot recuperar-se.

Ja veieu: en aquesta mena de lluites de llarg recorregut no és que les alegries comparteixin territori amb les preocupacions, és que cada notícia positiva porta implícita, si més no en el meu cas, una recança o una reflexió negativa.

No hay comentarios: