20. Llistes d'espera paradoxals

La metgessa em va encarregar aquest juliol passat un fons d'ulls. És una prova destinada a determinar si, arran de la diabetis diagnosticada a principis d'estiu, he desenvolupat o no una retinopatia diabètica. I si és el cas, en quin grau la podria tenir. La retinopatia és una de les pitjors complicacions que pot tenir una diabetis. És allò que de vegades sentíem a les nostres mares, o a les nostres àvies, en el sentit que els que tenien "sucre" (gran forma d'al·ludir a la diabetis) es podien quedar cecs.

Les nostres mares i àvies no tenien coneixements estadístics, però la clavaven bastant. Avui en dia, al món occidental la retinopatia diabètica és la principal causa de ceguesa entre els 30 i els 64 anys, el segment central d'edat de la vida o el que en diríem vida laboral. El 25% dels diabètics tenim una forma o altra de retinopatia i, com a norma general, un diabètic té 25 vegades més probabilitats de quedar-se cec que una persona no diabètica. Són xifres per pensar, evidentment. Per no fer-ho llarg jo explicant els detalls de la cosa, recomano visitar aquest enllaç. Comprovareu que la simple exposició objectiva ja fa la suficient por.

Però si volia escriure aquesta entrada és per cantar una mica la canya sobre la dilatada llista d'espera que hi ha per fer-se un fons d'ulls. La meva metgessa de capçalera va sol·licitar la prova el 17 de juliol passat i em van donar hora pel 24 de novembre. Són més de cinc mesos d'espera per a una prova que ha diagnosticar si tens o no una afecció especialment greu. És un temps excessiu de totes totes, però encara més si tenim en compte que la retinopatia diabètica pot controlar-se de forma eficaç si no està molt desenvolupada i sobretot considerant que, en el millor dels casos, no hi ha marxa enrera i que allò que haguem perdut ja no es pot recuperar.

No seria de rigor, doncs, tramitar aquestes visites per la màxima urgència?

A banda la falta de mitjans i personal, que és l'excusa universal per tot, tinc la sensació que el sistema sanitari té una actitud psicològica una mica equivocada amb les malalties cròniques, com és el cas de la diabetis: com que són per a tota la vida, no ve d'una setmana. Si no és el cas, no tinc inconvenient a retirar el comentari. Però crec preocupant el conjunt de la qüestió.

Aquesta llista d'espera de cinc mesos em resulta especialment sagnant quan la comparo amb els quinze dies que ha esperat la meva filla petita per graduar-se la vista. La criatura s'ha hagut de posar ulleres: era de preveure, ja que a casa en portem tots, inclosa la criatura gran. I escolteu, em sembla bé que la reacció del sistema hagi estat ràpida. La miopia progressiva, consistent en un creixement molt ràpid de la miopia coincidint amb l'adolescència, és fotuda. Jo la vaig patir i sé el que és trobar-te que en menys d'un any guanyis prop de 8 diòptries. Per tant, no puc estar més d'acord en la rapidesa de la reacció.

Però comptant que la diabetis és potencial causa de ceguesa, no seria d'esperar una reacció com a mínim igual de ràpida? La resposta del sistema sanitari ja la sé: la graduació de la vista no la fa un oftamòleg, sinó un professional diferent, un optimetrista. És veritat, i sóc capaç d'adonar-me que graduar la vista és una operació més simple i ràpida. I que, en conseqüència, hi ha més hores disponibles i menys espera. Però que l'argument sigui correcte no vol dir que sigui satisfactori.

Potser els usuaris de la sanitat estem tan acostumats al funcionament ordinari del sistema, en el qual no és infreqüent que l'hora de visita per a una afecció lleu te la donin per quan ja s'ha curat sola, que ja no ens escandalitzem per res. És tan normal esperar... Però què volen que els digui. Jo no estic especialment neguitós esperant la visita del 24 de novembre, però com és normal no les tindré totes fins que no em diguin que tinc els ulls més sans que un all. És un patiment afegit del tot gratuït i innecessari. I com a tal, per poc que sigui ja és més que suficient.