44. Una mort per coma diabètic a Calafell

Fa una estona m'he assabentat que una dona jove, de 30 anys, ha estat trobada morta a casa seva, aquí a Calafell. Segons tots els indicis, la difunta havia tingut un coma diabètic, de conseqüències fatals. No coneixia de res a aquesta persona, però la notícia m'ha colpit, perquè ens recorda descarnadament que la diabetis pot tenir complicacions gravíssimes.

El coma diabètic pot arribar tant per una hipoglucèmia com per una hiperglucèmia. És un exemple clar de la insídia que pot arribar a tenir la diabetis. Per dalt o per baix et pot donar una trompada prou grossa per quedar-t'hi. Tot això, sense oblidar la paradoxa que persones a les quals el sucre ens surt per les orelles, puguem patir, i de valent, per una baixada de glucosa. Faria gràcia i tot, si no fos potencialment tan greu i no es pasés tan mala estona.

Hi ha dies que desitjaries no ser tu mateix. Sempre expliques que t'ho agafes amb optimisme, que tens una malaltia, però que no ets un malalt... Però no és fàcil pair la mort d'una persona, encara que no la coneguis, per una cosa que et podria passar a tu mateix. I molt probablement per autèntica mala sort. Mala sort perquè una pujada o una baixada la pots tenir en qualsevol moment, per molt controlada que tinguis la glucèmia. Mala sort perquè pots plegar-te estant al carrer, a la feina, a una botiga..., i llavors no faltarà ningú que avisi una ambulància. Però si et passa a casa i vius sol, com sembla que era el cas... Doncs ja no et despertes més.

En dies com aquest m'agradaria plorar. Però quan ets diabètic, ni tan sols et pots permetre el luxe d'enfadar-te gaire o de sentir tristesa, perquè els estats d'ànim "ombrívols" et poden donar una trompada a la glucèmia. Cap a dalt o cap a baix, com deia abans. Si t'emprenyes fort, tens el risc d'una baixada. Els disgustos tendeixen a la pujada. Mai m'hauria cregut que tals coses fossin així fins que les he patit en carn pròpia. No hi ha explicació tècnica que es pugui comparar a experimentar-ho "en vivo y en directo".

Per això un acaba escrivint, contingudament encara que no ho sembli, que la diabetis és una cabronada i que hi ha dies que són una autèntica merda. No sé ni la cara que feia la persona que avui ha mort a Calafell. Només he arribat a saber que es deia Rosa i tenia 30 anys, i el carrer on vivia. Però és igual. Era dels meus, per dir-ho d'alguna forma. I la seva mort em dol com si fos pròpia.

43. Perquè passejo pel món la meva diabetis

Hi ha un parell de persones, autèntics corcons, que em pregunten, amb insistència digna de millor causa, perquè "passejo" pel món la meva diabetis. Ja sabeu: el meu bloc sobre el tema, la "campanya" sobre la discriminació per als diabètics que significarien les últimes mesures de Ryanair, parlar-ne a tots els fòrums públics o privats als quals em conviden... És més, sembla com si ser diabètic fos una mena d'estigma que cal portar en silenci. Tinc la impressió que la cosa va més enllà del repelús que una malaltia, sobretot si és crònica, pot produir en alguna ànima sensible (esbiaixadament sensible, hauríem de dir).

Però jo penso continuar explicant el que cregui oportú i queixant-me quan calgui, i lamentablement cal molt sovint. Aquí he volgut resumir perquè ho faig. I com que he escrit aquesta introducció després que els punts que venen a continuació, la cosa ha acabat tenint forma de decàleg (és un dir, perquè només n'hi ha nou).

–Perquè no vull que ningú em tingui llàstima per ser diabètic. És allò que algú t'insisteix ad nauseam que tastis un mica de pastís, no s'atura ni quan li dius que no menges dolç i al final li has de dir que ets diabètic. I llavors va i et solta una cantarella gairebé idèntica en tots els casos: "Perdona, no ho sabia. No saps com ho sento". I tu t'has d'aguantar per no dir-li que no cal que senti res. Que tens una malaltia, per tota la vida per més senyes, però que no ets un malalt. Que fas una vida perfectament normal i que et poden fer falta algunes coses, però no certament llàstima de ningú.

–Perquè la rucada de Ryanair és una minúcia en comparació amb algunes discriminacions serioses de debò que patim els diabètics.

–Perquè estic cansat de la pel·lícula de por que significa contractar o renovar una assegurança sanitària quan ets diabètic. Per no parlar de la befa que significa que alguna asseguradora es presenti públicament com el súmmum de la responsabilitat social perquè ha llançat alguna almoïna a algun projecte d'investigació, preferentment si és mediàtic, i després tracti a patades als seus propis clients.

–Perquè no és just que els diabètics no puguem accedir a certs llocs de treball de l'Administració, perquè n'estem exclosos. Perquè l'Estat ens considera invàlids a priori, donant per suposades circumstàncies que no tenen perquè passar. I perquè, contradictòriament, no ens considera invàlids per a cobrar una pensió. Ep, no és que vulgui cobrar cap prestació, perquè ja he dit que no estic malalt, tot i tenir una malaltia. És que algú s'hauria de fer mirar tals contrasentits.

–Perquè n'estic tip de certs professionals de la sanitat que es pensen que tens diabetis per gust. Que si fos contagiosa, gairebé te l'hauries contagiat expressament per tocar la pera i fastidiar-los a ells i a elles els seus plàcids torns de visita. Bé, no sé si ho pensen, però ho sembla quan t'insinuen (o més aviat et tiren a la cara obertament) que ets diabètic pels excessos que has comés. Molt sovint, abans de preguntar-te si tens antecedents familiars i plantejar-se si, al menys en part, la teva diabetis podria ser hereditària.

–Perquè les llistes d'espera per fer-te proves vitals relacionades amb algunes de les pitjors complicacions possibles de la diabetis, són d'escàndol. I perquè, en general, el sistema sanitari actua sota el principi que els diabètics, com tots els crònics, no tenim pressa ja que el nostre problema és per tota la vida.

–Perquè no em dóna la gana que una empresa se'm pixi a la cara i gosi fer-ho emparant-se en el pretext que em cobra barat el seu producte o servei. Haurem de recordar que els preus els posen ells lliurement? I que hi ha mínims irrenunciables encara que t'ho regalin?

–Perquè callar és el pitjor que podem fer quan ens sentim agredits. Fer sentir la nostra veu no és inútil. De vegades, s'obren miracles. Però fins i tot quan no serveix per res, serveix si més no per deixar clar que amb nosaltres no hi comptin, que les rucades que facin no les poden fer en nom nostre o amb el nostre assentiment, i que la vergonya que s'hagi de passar la passaran ells.

–I, finalment, perquè de vegades no és dolent enrecordar-se'n d'allò que a un el toca personalment. Com que me n'he fet un tip de mullar-me personalment i de fer mullar la meva empresa en moltes causes solidàries (de vegades donant suport nominal, però gairebé sempre posant-hi feina i hores, o directament diners), em puc donar el luxe de preocupar-me per un problema que m'afecta, sense haver-me de sentir si no seré una mica egoïsta.

42. L'entrevista als Matins de TV3

41. La campanya sobre Ryanair, demà a TV3

La petita reivindicació sobre la discriminació als diabètics que Ryanair prepara, mitjançant el cobrament per usar el lavabo de l'avió, es va fent forat i demà tindrà l'ocasió de fer-se'n molt més. Ens han convidat al programa "Els Matins" de TV3 per explicar què demanem. Sortirem a un espai del programa que presenten la Lídia Heredia i la Magdalena Oliver, cap allà a un quart o dos quarts d'11.

És una ocasió excel·lent per donar a conèixer a tothom la que està preparant Ryanair (tot i alguns desmentits sui generis que han fet córrer), i en particular per fer saber que és una mesura amb una derivada de discriminació per motiu de salut, que va més enllà de l'empipada que poguem sentir com a usuaris.

40. Evitem que Ryanair discrimini als diabètics

L'aerolínia Ryanair vol cobrar per usar el lavabo de l'avió. És molt discutible que un servei tan bàsic sigui objecte de peatge. Però, a més, és una mesura que discrimina a les persones que tenim diabetis.

Els diabètics necessitem anar al servei freqüentment, perquè el cos es "defensa" expulsant sucre amb l'orina. Per nosaltres no és un gust, sinó una necessitat en el sentit més literal, per la qual cosa no podem triar si ens aguantem fins al final del viatge. Es pot donar la paradoxa que anar al lavabo ens costi més diners que el bitllet.

Les aerolínies tenen dret a organitzar el seu servei com vulguin i a cobrar pels conceptes que creguin oportú. I òbviament no tenen la culpa de la nostra malaltia. Però no creiem legítim que es prenguin mesures que causen perjudicis objectius a les persones per raó de salut.

No és qüestió de plantejar boicots o de volar només amb companyies que respectin uns mínims per a tots els seus passatgers, sinó d'exigir que no hi hagi decisions que discriminen a un sector de la població, per desgràcia cada dia més elevat.

Si voleu donar suport a aquesta reivindicació, podeu sumar-vos al grup de Facebook que hem creat. El podeu trobar clicant aquí. No importa que no sigueu diabètics. Qualsevol dia, una empresa s'inventarà una rucada semblant que perjudicarà als que portin ulleres, siguin massa alts o tinguin els peus plans.

39. Un pes que m'he tret de sobre

Avui m'he fet un fons d'ulls que esperava des de feia temps, gràcies a un increïble periple burocràtic (periple és una forma extraordinàriament amable i generosa de referir-s'hi) amb la sanitat pública. Me l'he fet a la sanitat privada, desprès que, entre unes coses i altres, a la sanitat que pago amb els meus impostos em trigaven fins a 11 mesos entre la sol·licitud de la prova i la seva realització. Els 90 euros que m'ha costat la visita han estat una despesa utilíssima, perquè m'he tret un pes de sobre que, si no es viu en persona, potser és difícil d'entendre.

La prova ha sortit bé. No s'aprecia cap lesió ni indici de problemes provocats per la diabetis. Caldrà continuar vigilant-ho, és clar. Quan ets diabètic t'has de fer un fons d'ull a l'any. Això com a rutina. Com que, a més, m'han trobat la pressió sanguínia ocular una mica "justeta" (per usar l'adjectiu de l'oftalmòleg), no m'hauria de saltar cap revisió anual. Però en tot cas les notícies són positives i aquesta cua relativament negativa entra dins del que es podia esperar.

Si dic que em trec un pes de sobre és perquè, vulguem o no, la vista és una cosa que ens fa respecte. A la meva adolescència vaig passar una miopia progressiva, que es va poder controlar, però que em va fer passar d'una a sis diòptries en deu mesos. Des de llavors, sempre he tingut molta cura amb la vista, simplement perquè li has vist les orelles al llop, ni que sigui de lluny. Considerant, a més, que tinc antecedents familiars de diabetis amb alguns problemes relacionats amb la visió, no les tenia totes abans d'aquesta prova.

Un factor afegit important és que entre les complicacions més greus que pot tenir una diabetis hi ha precisament les que afecten a la vista. Avui tenim el consol que hi ha tractaments eficaços, que, no obstant, no ho resolen tot, i que són eficaços si la cosa s'agafa a temps. En el millor dels casos, el que s'hagi perdut rarament es recupera. També per coses com aquestes, una espera de molts mesos produeix força neguit. Imagineu-vos que avui haguessin estat males notícies. Ara m'estaria lamentant del temps perdut miserablement per la incompetència, per no dir les martingales, del sistema sanitari.

Per a un defensor a ultrança dels sistemes públics de salut, avui era un cert tràngol tirar de la medicina privada. No m'he sentit còmode, també ho he de dir. No és un problema de qualitat assistencial, sinó d'opcions. En realitat, la meva incomoditat no venia pel tracte excel·lent del professional que m'ha atés (quina diferència amb el "capital humà" que m'ha tocat en sort, o en desgràcia, a la Seguretat Social), sinó del contrasentit conceptual que era per mi comprar-me amb diners la tranquil·litat.

Just abans de marxar cap a la visita, a la tele que tinc al despatx on treballo he vist una promoció del reportatge que el "30 minuts" de TV3 oferirà aquest diumenge. Versarà sobre la sanitat a Estats Units. Un dels ganxos del documental és l'esfereïdora xifra que al país més pròsper del món, al país de les esperances i de les oportunitats, moren cada any 24.000 persones per no poder-se pagar una assegurança mèdica. Quina coincidència! A qui se li acut engegar la tele a aquelles hores... He sortit de casa molt "mosca". Però què voleu que us digui. He pagat de gust els 90 euros. I més que n'hauria pagat si fos el cas. Quan ens hi va la salut...

L'experiència, doncs, també m'ha servit per posar en certa perspectiva les meves idees sobre aquesta qüestió. Continuo pensant que és tristíssim que la medicina privada no reflecteixi una opció voluntària, sinó poc menys que una obligació davant les insuficiències del servei públic. Però avui he constatat que és molt fàcil demanar actituds heroïques quan les han de fer els altres.

38. «Empezamos a ver niños de 13 y 14 años con diabetes tipo 2»

Médico de Familia del centro de salud Aliste y miembro de la Sociedad Española de diabetes, Francisco Javier Ortega, intervino ayer en el encuentro de alimentación con la ponencia 'Papel de la dieta en el tratamiento de la diabetes tipo 2'.

-¿Cómo puede controlarse mediante la alimentación la diabetes tipo 2?

-La verdad es que es bastante sencillo. El médico más eminente que tenemos, el profesor Valentín Fuster, ha dicho que el primer paso es comer menos, pero se puede comer prácticamente de todo... Yo digo que es comer de todo en plato de postre. Y, sobre todo la regla 'CC': comilona, caminata. Si nos pasamos, hay que compensarlo con el ejercicio.

-¿Pueden llevar una vida normal?

-Perfectamente. Tienen que llevar una dieta equilibrada y variada. La mayoría de los diabéticos tienen obesidad o sobrepeso y tienen que reducirlo con una alimentación hipocalórica, además de restringir un poco los hidratos de carbono de liberación rápida. Eso, y seguir el tratamiento. Por lo demás, pueden hacer vida normal.

-¿Les resulta fácil a los diabéticos asumir estas pautas?

-No es fácil, porque es una lucha de fondo. Saben que tienen que hacer la dieta: empiezan y pierden peso rápidamente, pero el problema es la perseverancia, la constancia.

-¿Tenemos en la provincia un alto índice de diabéticos?

-Sí, sí. Aunque comemos relativamente bien, con los hábitos de vida occidentales -con hamburgueserías, salchicherías y mucho embutido- se incrementa la obesidad. La media en España es de un 7%. En poblaciones envejecidas, como es la nuestra, alcanza un 10%. En Zamora, hay 20.000 diabéticos, seguro. Pero pasa, además, que por cada diabético diagosticado, hay otro que no lo está.

-¿Se notar la incidencia en los niños por la alimentación?

-Siempre hemos dicho que la diabetes tipo 2 la del adultos, porque va ligada a la obesidad, al sedentarismo... Bueno, pues ya lo estamos viendo: por una alimentación inadecuada, por estar sentados ante la videoconsola, la tele, el ordenador, está apareciendo en niños de 13 y 14 años, y en Zamora los hay; no son muchos, pero los hay.


Fuente: El Norte de Castilla