25. Adéu, xocolata, adéu

Fem una confessió resignada. La xocolata m'agradava amb bogeria. M'agradava, és clar, perquè és de les principals renúncies que he hagut de fer des que em van diagnosticar una diabetis. Algú pensarà que quina rucada. És clar, això meu és poca cosa, en comparació amb els problemes generals del món, faltaria més. I ja veieu el sacrifici que representa prescindir de la xocolata. Però en aquest bloc explico, a banda de qüestions de salut generals, les vivències més directes (digueu-li ximples, si voleu) d'un diabètic diagnosticat recentment. I la veritat és que hi ha molt a dir sobre el canvi d'hàbits que aquesta malaltia representa.

Aquesta tarda de dissabte he estat a Barcelona, passejant pel barri de Gràcia. Al carrer Verdi m'he trobat una xocolateria nova, no ben bé de luxe, però poc li faltava. La visió i l'olor de l'aparador ha estat gairebé dolorosa. I això que porto molt bé en general les renúncies a què em referia al principi. Bé, no sento cap mena de síndrome d'abstinència. Més aviat és com una punxada molesta, que et dura uns pocs segons, fins que racionalitzes la qüestió i recordes que t'estàs privant d'un plaer, però que tu et sents molt millor.

Potser per fer fàcils aquests processos d'adaptació els metges acostumen a "autoritzar" algun petit caprici de tant en tant. Evidentment, el caprici ha de ser petit i ha de ser de tant en tant. Però ajuda psicològicament. I és que sembla mentida com podem arribar a ser-ne d'esclaus dels nostres gustos i costums. També ajuden els productes per a diabètics que podem trobar al mercat. Però no sé fins a quin punt. En primer lloc, són com la cervesa sense alcohol, que tot i haver millorat molt en els darrers anys, continua sense tenir ben bé gust de res. En segon lloc, ja que parlem de psicologia, potser el millor és fer-se'n un compte i deixar-ho estar. Com els que es deixen de fumar, posem per cas, i salvant les lògiques distàncies.

Quan aquesta tarda he vist el fantàstic aparador del carrer Verdi me n'he recordat d'una de les "experiències gastronòmiques" amb la xocolata més potents que havia tingut en temps recents. Va ser l'estiu de 2007, mentre era de vacances pel sud d'Alemanya i Àustria. Vaig anar a raure a Salzburg, per assistir a alguns concerts del seu festival de música. Una tarda em vaig instal·lar a una terrassa d'una cafeteria-pastisseria en un carrer una mica apartat del centre, però molt més tranquil. Em vaig demanar una copa de gelats artesanals de xocolata, que va resultar ser absolutament sublim. A més, servida de forma impecable en un establiment bastant elegant. Paradoxes de la vida: el caprici em va costar cinc euros i mig. Algú vol fer memòria del preu que té un gelat normal i corrent, i servit de qualsevol manera, a qualsevol passeig marítim de la nostra costa?

No obstant la crítica que he fet als productes per a diabètics, també s'ha de dir que en ocasions el caprici puntual autoritzat pel metge pot assolir la categoria de gran esdeveniment. Així m'ha passat recentment. Uns amics meus de Calafell m'han obsequiat recentment amb dues creacions de l'Oriol Balaguer, un pastisser calafellenc de renom mundial. Per situar una mica als que no sou de Calafell, l'Oriol Balaguer vindria a ser una mena de Ferran Adrià del món de la pastisseria. De fet, l'Oriol va ser el "pastisser de guàrdia" del Bulli durant set anys, quan ell mateix en té poc més de 20. I avui en dia té botigues obertes a Barcelona, Madrid i Tòkio, distribuidors a dotze països i un obrador que produeix i "assessora" en reposteria els millors restaurants del món.

Tot això que dic de l'Oriol Balaguer no és cap exageració. Podeu comprovar el seu currículum espectacular a la seva web. I si no té més reconeixement és perquè la pastisseria no ha arribat al nivell de divisme de la cuina en general. Però havent tastat alguna de les seves creacions dolces (les salades no les conec, però els comentaris que m'arriben no poden ser més positius) puc dir que els elogis que puguem fer és quedarien sempre curts. Si hi ha cuiners que eleven la cuina a categoria d'art, l'Oriol Balaguer fa l'equivalent en pastisseria.

I les xocolates per a diabètics que m'han regalat els meus amics estan a aquesta alçada. Autèntica glòria celestial, tant els bombons com la pastilla de xocolata. Ja us podeu fer el càrrec que l'empaquetat és d'autèntic luxe i que és possible que costi més calers la capsa que el producte. És el que té moure's a certs nivells, com és el cas de l'Oriol Balaguer. És més, el valor d'un obsequi no guarda sempre relació amb el seu preu, però en aquesta ocasió he de reconèixer que el regal que m'han fet també costa una petita picossada.

Però també volia destacar que el màrqueting de l'Oriol Balaguer m'ha arribat al cor. Els bombons estaven batejats amb l'electritzant marca "Bye, bye, sugar". No cal dir que m'ha recordat molt el nom d'aquest humil bloc. I és que les penes, amb humor, marxen millor.