33. Fins a la gorra del sistema sanitari

Avui ja no puc més. Estic literalment fins a la gorra del sistema sanitari. Les continues visites que m'he hagut de fer en els darrers set o vuit mesos han superat qualsevol quota esperable de malentesos i conflictes diversos. No és perquè jo sigui molt conflictiu, que va. És simplement perquè jo no me les callo ni penso que l'actitud correcta d'un usuari sigui la de parar l'altra galta. Com a mínim, no per sistema.

Tinc una metgessa de capçalera que em va esbroncar (i de quina forma) perquè havia trigat massa temps en anar a la "visita de resultats" d'unes anàlisis. Li vaig haver de respondre que estava allí el dia i hora que m'havien donat i que, per gust, ja hi hauria fet cap abans. La resposta és d'aquelles que no saps perquè no presentes una queixa oficial o directament demanes canviar de metge: el malalt era jo i era a mi a qui li interessava basquejar-se.

Avui, però, he viscut una experiència que ho supera. Tenia hora per anar a fer-me un fons d'ulls. És una prova per determinar si he pogut desenvolupar una retinopatia diabètica. És una de les pitjors complicacions que pot tenir la diabetis, i tot i la meva serenitat en temes de salut, que no sempre tinc en altres facetes de la vida, no les tenia totes amb mi. Suposo que és una qüestió psicològica i potser la simple necessitat de fer-te ulleres noves (perquè amb l'edat et baixa la miopia o et puja l'astigmatisme) tendeixes a interpretar-la com el que no és. Sense donar-li tampoc més importància de la que té, els cinc mesos que he hagut d'esperar no han estat necessàriament agradables.

Arribat el cas, ha resultat que no m'he visitat. Em van donar hora a la 1 del migdia. A l'hospital del Vendrell els constava que la visita era a les 11 del matí. És un evident malentès, que en bona part es deu a què no et donen hora immediatament quan el metge de capçalera et fa el volant, sinó que et truquen més endavant quan hi ha dates disponibles. El telèfon no és com un paper escrit i, en tot cas, permet despistar bastant si hi ha un problema, com ha estat el cas. Certament és difícil saber qui en té la culpa (potser sóc jo que no ho vaig entendre bé), però el que si és cert és que les conseqüències, si n'hi ha, sí que seran per a mi.

Perquè, entre altres poderosos motius, m'han tornat a donar hora per d'aquí a sis mesos. Mig any més de no saber si hi veus clar o no, de "menjar-te el tarro", com es diu ara, perquè als humans ens fan por relativament poques coses, però la possibilitat de perdre la vista, per remota que sigui, ens posa dels nervis. No crec que n'hi hagi per a tant i és possible que algú es pregunti si no estic exagerant. Jo potser hauria pensat això fins ara d'algú altre, però és evident que la percepció de les coses varia quan et toca a tu i l'interès no és merament acadèmic.

No obstant, la cosa podia ser pitjor i ho ha estat. Hi ha coses que no ens hauríem de sentir ningú, encara que l'error fos nostre. Perquè ha passat el que es poden imaginar. Quan he demanat que, atès que es tractava d'un manifest malentés (i molt probablement més error seu que meu), miressin alguna altra alternativa, la resposta no ha estat la de dir que no hi podien fer res, perquè no hi havia més hores disponibles, que si es diu amablement encara cola i tot. És que m'han contestat amb aquella filosofia que es resumeix amb el lema "Es lo que hay" i si no vol, només cal que digui que no.

La immediata gestió davant del meu CAP no ha tingut un resultat gaire més encoratjador. Se n'han rentat les mans. Única solució? Tornar a demanar hora al metge de capçalera i si aquest creu que és urgent, ja ho reclamarà així. Com era de preveure, tot i la meva alarma i la cara i la veu de preocupació que feia, no m'han donat hora ni per avui ni per demà, sinó per d'aquí a deu dies. També és el que hi havia. Davant meu, un simple encostipat ha aconseguit visita per a aquesta mateixa tarda. Deu ser que els que tenim una malaltia crònica, com que és per tota la vida, no tenim pressa.

O potser és el que el departament de Salut de la Generalitat va proclamant als quatre vents com la gran aportació catalana a la sanitat mundial: el model d'alta resolució. Em pensava que això volia dir que quan anaves al metge sorties amb el problema resolt sense que et maregessin amunt i avall. Sembla ser que, en realitat, es tracta de donar prioritat als casos lleus, que es poden despatxar ràpidament, per buidar les llistes des d'un punt de vista merament quantitatiu. Potser no és així i també és probable que l'empipament que porto a sobre m'ennuvoli el criteri. Però ja he avisat al principi que n'estic literalment fins a la gorra. I, en tot cas, estic disposat a deixar-me convèncer del meu error si m'ho expliquen molt ben explicat.

Encara sort que al CAP no m'han repetit que la vida me l'havia de buscar jo, perquè en aquella fase la cosa potser hauria acabat a comissaria i ara no estaria escrivint aquesta entrada.

Sembla que no hi ha altra solució que tirar de la sanitat privada, confiant no enganxar cap mútua o assegurança de les que funcionen com si fossin la Seguretat Social. Però em subleva aquesta opció. No pel cost, ja que a ningú ens importa un euro quan ens hi va la salut. Em subleva perquè aquesta sanitat a la qual li hem d'aguantar tantes coses amb la teoria que és gratuïta, l'estem pagant entre tots. Si no ens volen tractar com a persones, i ja que no ens rebaixaran ni un euro de les cotitzacions i dels impostos encara que optem pel "copagament" real de la privada, que ens tractin si més no com els propietaris que som de la barraca.

Ah, si el sistema no dóna més de sí, si més no que no haguem d'aguantar mals professionals que ens tracten com a ramat amb una fatxenderia impròpia i absolutament impresentable. Jo ja tinc els meus propis problemes i no em dóna la gana haver d'aguantar els que fan pagar els seus a la resta de gent. Una cosa és aguantar inútils i una altra, aguantar a sobre maleducats. Que això passi en institucions dedicades a la cura i a l'atenció a les persones, no és una ironia, sinó una immensa burla.