29. I un gran sarcasme

No vull ser negatiu, però tampoc puc ignorar situacions que freguen el sarcasme. Acabo de veure al Telenotícies de TV3 una informació sobre el Dia Mundial de la Diabetis. El leit-motiv principal de la notícia és la campanya que avui han fet molts centres sanitaris: un control de glucèmia (gratuït, faltaria més) perquè la gent detecti si podria ser diabètica o està en una situació de risc d'esdevenir-ne.

Em sembla una iniciativa fantàstica, ja que no em cansaré de repetir que falta molta informació i que no hi ha pitjor malaltia que la que no es detecta a temps. Però les coses com són. Jo m'estic fent controls de glucèmia molt regularment. Com que el diagnòstic és relativament recent, pràcticament un cada mes. Ara ja m'han donat dos mesos de coll, atés que la diabetis l'he controlada molt bé. A partir de l'any vinent, potser ja començaré amb el programa de controls ordinari, que és trimestral.

Només jo sé el petit calvari que significa aconseguir dia i hora per fer-se la prova. De fet, és una simple visita a l'infermera, que no té major història però que requereix múltiples trucades o visites al CAP. No és que no em donin hora quan toca, que seria realment greu. És que m'he de fer el control abans de les festes de Nadal i ja vaig pel quart intent en què em diuen que encara no "tenen obertes" aquestes dates. Bé, és una excusa com qualsevol altra que indica mal funcionament i pitjor previsió.

No sé si m'he de preocupar. Si més no fins a la data, tots els controls de glucèmia que m'he fet (i me n'he fet uns quants) han estat aproximadament en la data que tocava. Tampoc ve d'un dia, ni de dos, és clar. És que no em puc avenir que, mentre fem campanyes mediàtiques, no siguem capaços de fer funcionar normalment el servei sanitari.

Enteneu-me. Avui m'hauria pogut acostar a diversos hospitals o CAP del país a punxar-me el dit, a veure si sí o si no, però estant ja diagnosticat, feina rai perquè em donin hora. És clar que no és un problema major, sinó més aviat una molèstia. Però que sigui una mera molèstia no significa que no sigui innecessària i, per tant, gratuïta. És més, que per acostar-se al taulell on et diuen que no et poden donar visita hagis d'esquivar la cua dels que passaven per allí i es fan la prova gairebé a títol de divertimento, potser no és un sarcasme, però no fa precisament bonic.

Hi ha el risc, que fa que els mateixos diabètics de vegades ens "autocensurem", de pensar que la cosa no és tan greu. Que n'hi ha de pitjors. I és veritat. Però no oblidem que, mentre les autoritats sanitàries es fan un tip de demanar a les dones que es facin mamografies o una revisió ginecològica periòdica per a prevenir diversos tipus de càncer, les llistes d'espera són, si més no al poble on visc, d'un any a un any i mig.