jueves, 11 de diciembre de 2008

34. Perquè no dic res

No dic res des de fa uns dies perquè necessito recuperar la serenitat davant l'absoluta inutilitat, per no dir coses més serioses, del sistema sanitari. El que diria ara, si fos llegit per alguns dels seus destinataris, acabaria a comissaria o al jutjat de guàrdia. No els donaré aquest gust ni em perjudicaré la vida perquè siguin ineptes i, a sobre, males persones. Només faltaria, que desprès de tractar-me com si fos un "borrego", encara es puguessin fer les víctimes per un excés verbal meu. No. Ja m'ho faré venir bé quan tingui el cap a lloc. Perquè una cosa sí sé fer en aquesta vida: insultar salvatgement, però amb una elegància i finor que fa impossible cap reacció. Us preguntareu què passa. La veritat és que és massa gros per explicar-ho. Només diré que la desvergonya és encara pitjor que la inutilitat. I ho deixo aquí, que les emprenyades provoquen unes hipoglucèmies especialment dures i desagradables.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Es molt fort lo del sistema sanitari, un dia com tu dius ens ho expliques, i sobretot ves en compte amb les rabiades, peró fa molts anys "que es una merda com un piano", vull dir que no es nou, els que per desgracia fa anys que vivim amb la creu d'una malaltia cronica doncs ja ens fem una idea del que pot estar passan-te peró per aixó no es menys fort, clar.
La sanitat pública en els temes de les coses agudes es molt eficient, ara i abans, peró lo cronic ja es "otro cantar".
Peró per animar-te et diré que la meva enfermera"garrepa", a part de molt desagradable, aquest mes es de vacances!!!! , peró ella les vacances les dedica fer coses al tercer mon, -allà si que son agraïts- diu la pena,és una bruixa sense paliatius, bé peró aquest mes m'he trobat una noia super agradable i amb molta motivació, vaja una persona que deu tenir una vocació enorme per tant a mi aquest mes m'ha anat super be.
Desitjo que tot s'arregle i que les probes et surtin be i a tots aquests "cremats" que un dia la vida com a nosaltres sense més se'ls hi compliqui com un dia se'ns va complicar a natros.

Toni Gallardo dijo...

Gràcies per aquestes paraules tan amables i que animen a continuar aguantant. Com a mínim, sents que no estàs sol.

Daniel dijo...

Hola,
Acabo de veure el teu bloc. Sóc mare d'un nen de 4 anys al que li ha estat diagnosticada una diabetis tipus I fa poc més d'un mes. Encara que ja coneixem una mica la malatia per antencedents familiars, el diagnòstic va suposar un col·lapse per nosaltres. Ara ens estem adpatant als nous hàbits i tenim molta sort que el Daniel és un tros de pa i s'ho ha pres molt bé, fins i tot està contentíssim de fer-se ell mateix els controls de glucèmia a l'escola, perquè és el centre d'atenció.
Pel que fa al tema de l'atenció sanitària, no vull ni parlar-ne. El nen va estar hospitalitzat a l'Hospital General de Catalunya, i l'atenció mèdica i d'infermeria a planta va ser molt més que un malson surrealista. Vam formular queixes oficials per escrit i, per sort, ens van assiganr la Cap de Servei per portar al nen, i sembla que de moment anem bé.
Aquests dies he estat fent un bloc per al nen, si el vols visitar l'adreça és http://mysweetdaniel.blogspot.com/
Si no et fa res jo t'afegiré a laeva llista de favorits.
Una última cosa: encara que fa molts de temps que no hi visc, jo sóc de Godall, os igui que som gairebé veïns.
Ah, se m'oblidava. Quan parlo amb els meus amics sempre els dic igual: el meu fill NO ÉS DIABÈTIC; el meu fill ÉS DANIEL i pateix diabetis.
Fins aviat.