1. Perquè aquest bloc

El motiu inicial és tan senzill com el que s'explica a la capçalera. M'han diagnosticat una diabetis de tipus 2. Els canvis que això em representa a la vida potser no li interessen a ningú. Però l'experiència m'ha fet paleses unes quantes coses que crec que val la pena compartir.

N'hi ha dues de fonamentals. La primera és que la diabetis és una malaltia que pot tenir conseqüències greus i, per això, no pot ser tinguda en poca cosa. Però a la vegada es pot portar una vida perfectament normal. És una malaltia, sí, i per a tota la vida per més senyes. Cal canviar certs hàbits de vida i prendre una medicació. Però, com també dic a la capçalera, em resisteixo a conceptuar-me com a malalt. No és tan sols una qüestió d'agafar-se les coses positivament (al capdavall el que tinc no és una cosa tan i tan greu), sinó de dir que jo no sóc una persona diferent desprès del diagnòstic. La reacció d'alguns amics al conèixer la qüestió m'ha fet veure que també cal reivindicar molt aquest extrem: tenir diabetis, com moltes malalties cròniques, no vol dir ser invàlid ni res semblant. En una entrada posterior explicaré amb més detall aquest extrem.

La segona cosa fonamental que m'ha animat a començar aquest bloc és la facilitat amb què podem estar patint una malaltia amb possibles repercussions greus, sense ser-ne conscients. I sense que el sistema sanitari ho detecti fàcilment, també cal dir-ho. No es tracta de donar les culpes a ningú. Més aviat, d'insistir en la necessitat d'informació i educació.

Jo no puc tenir més clara aquesta necessitat. Un cop fetes totes les proves pertinents i establert el diagnòstic, resulta que patia tots i cadascun dels símptomes de la diabetis de tipus 2. El repertori al complet, per entendre'ns. Equivocadament, com sé ara, o no donava importància a aquests símptomes, que atribuïa a un cert malestar o a molèsties bastant indefinides, o no els identificava amb una diabetis. Tampoc és que les persones normals i corrents ho haguem de saber, és clar, però si m'ha passat a mi, que sóc una persona bastant llegida tot i pertànyer a la categoria dels pèssims malalts, pot passar-li a qualsevol. No cal recordar que, important o petita, no hi ha pitjor malaltia que la que no es diagnostica a temps.

Hi ha moltes reflexions al voltant de la confiança, de vegades excessiva, que tenim en la medicina moderna, que és obvi dir que no ho resol absolutament tot. Tinc també algunes coses a dir, que aniré desgranant de mica en mica. També és l'educació sanitària que hem rebut. La de veritat, vull dir, la del dia a dia. La que hem "mamat" al nostre sistema sanitari, segons la qual anem al metge, ens recepten alguna cosa i el problema es cura. I resulta que no, que el tractament resol la molèstia, si més no durant un temps. Però la causa profunda no es detecta.

M'ha preocupat molt comprovar que, havent anat al metge en dos o tres ocasions, pels diferents malestars que la diabetis em provocava, en cap moment es lliguessin caps i es relacionessin els símptomes. I això que a mi, com he explicat abans, no me'n faltava cap.

No sé si és que no hi ha un protocol (paraula màgica del sistema sanitari) o tot plegat es deu a que cada vegada em vaig trobar un metge diferent. També podria ser.

En definitiva, hi ha moltes coses que tinc ganes d'explicar i possiblement tot plegat serà en perjudici d'altres aventures digitals que tantes alegries em donen i bones estones em fan passar. Però crec que val la pena. No pretenc arreglar el món, però si el relat de la meva experiència personal pot ajudar alguna altra persona em donaré per satisfet.