Tinc un amic que llegeix el que explico a aquest i a altres blocs que escric, però que té una curiosa mania: mai em deixa comentaris, ja que el que m'ha de dir ho fa de viva veu. Tot i estar d'acord en el valor que té una conversa personal a l'estil clàssic, encara que sigui per telèfon, em sembla un fenomen curiós aquest amic, una mena de mescla (no sé si al 50% o en alguna altra proporció) entre vida digital i analògica.
El cas és que avui s'ha posat en contacte amb mi per fer-me la "crítica" d'aquest nou bloc, que dedico a explicar la meva nova vida de diabètic. L'amic en qüestió em fa sovint d'advocat del diable i de corcó i avui m'ha "apretat" bastant, tot diagnosticant alguns mals en el plantejament que faig en aquest humil racó d'Internet. I m'ha fet dues aportacions que no estan malament, però que també es poden contestar, ni que sigui per aproximació.
Em planteja, en primer lloc, perquè he d'explicar que tinc una malaltia. En segon lloc, si explicar-ho no és contradictori amb l'objectiu que jo mateix m'he posat de reivindicar que les persones que tenim una malaltia crònica no som necessàriament uns malalts. L'argumentació és clara i correcta: la millor mostra de "normalitat" no seria que no ho sabés ningú?
I té raó, però no tota la raó. En el primer comentari d'aquest bloc ja vaig explicar que moltíssimes persones pateixen diabetis i no en són conscients. És un absurd considerable, si tenim en compte que, ben portada, una diabetis no és res de l'altre dijous, però, si no, pot tenir repercussions molt greus. Per tant, cal molta divulgació i informació perquè, com deia llavors, no hi ha pitjor malaltia, petita o gran, que la que no es diagnostica a temps. I la realitat de la diabetis és que falten molts mans.
Però hi ha una altra raó fonamental per explicar aquestes coses. Hi ha molts terrenys en què, pel que estic descobrint ara, les persones que tenim diabetis estem discriminades. No dic en el terreny laboral, però sí en altres, com per exemple el de les assegurances. Visiteu, clicant aquí, la web de la Fundación para la Diabetes, i veureu quina pel·lícula de por pot arribar a ser contractar una assegurança de salut o de vida per a una persona diabètica.
I consti que no tinc arguments per criticar a les asseguradores, que al capdavall són negocis i no obres de beneficiència. Tot i que també podríem dir, és clar, que hi ha moltes formes d'exercir la responsabilitat social, a més de finançar llibres o exposicions, oi?
Per coses com aquestes (i també per actituds benintencionades, però que poden ser perjudicials a llarg termini) cal dir certes coses i escriure textos com aquest. Certament, hi ha una contradicció intrínseca, i inevitable, en tot plegat. Però què no és contradictori en aquesta vida? En tot cas, tot i el bon humor i el sentit positiu amb què m'he agafat la qüestió, què més voldria jo que estar sa com un all.
white curtain rod
Hace 2 años
3 comentarios:
Fa 30 anys, o sia, aproximadament cap al 1978, un amic va patir un accident de cotxe. Donades les fractures que s'havia fet va esser ingressat d'urgència en un hbospital. Els amics vam correr al centre hospitalari per a intentar recolzar-lo moralment. Un fet, però, va trencar aquesta germanor: un metge va sortir escopetejat d'un dels box cridant per què no se l'havia informat de que aquell pacient era diabètic". Varem quedar clavats al nostre lloc: cap de nosaltres tampoc ho sabia. La seva mare, avergonyida, va acostar-se al metge intentant justificar-se. La va engegar a fer punyetes, doncs havia estat a punt d'administrar-li un medicament que podia haver-li causat la mort.
Molt a plogut des d'aquell temps i sónj dues causes molt diferents de no "manifestar publicament" la malaltia. Una per por al "que diran" i l'altre per "normalitat absoluta". Podem contrastar-ho però el canvi, sense cap dubte, ha estat per a bé.
Efectivament. I entenc el que dius. Si jo m'he retratat aquí no és perquè visqui una situació "anormal". Ho fet perquè he descobert que manca molta informació i que moltes persones no som conscients que patim una malaltia.
No sé si hauríem pogut tallar a temps el problema. Però sí que ens hauríem estalviat un munt de molèsties i malestars i potser haver romàs en un fase més lleu. I, evidentment, hauríem pogut prevenir riscos com aquest que expliques en el teu comentari.
En resum, hi ha un munt de diabètics que no saben que ho són i, desprès d'haver viscut aquesta experiència, crec que falten moltes mans per ajudar. Aquest bloc és una contribució molt modesta, però cadascú fa el que està al seu abast. I si té forma de diari personal és únicament per tècnica literària i perquè això dels blocs em té robat el cor.
Puc completar, una mica més, el comentari que ha encapçalat l'argument. El 1978 era un fet discriminatori el fet de ser diabètic, com a mínim, en certs sectors. Ara es veu amb una certa normalitat. Ull! Dic amb una... certa... normalitat. Tenim gent que ha d'injectar-se per a metabolitzar el sucre, la glucosa. I injectar-se encara és un fet agresiu. Si, nois, som així de delicats. Podem veure a la televisió com s'injecten heroina i barrejar-ho amb qualsevol altra producte necessari metabòlicament parlant. Tenim costum de concentrar conceptes i...així ens va.
Una mica més de cultura hemolítica, metabòlica i ètica...poca cosa. Només per entendre'ns més i millor.
Publicar un comentario