14. Quatre quilos i mig, ja veus quina victòria

Avui tenia hora amb la meva infermera, per tal de fer-me un control de glucèmia. Ja posats a fer, en la mateixa operació em pesen i em prenen la tensió arterial. Bé, ja posats a fer, no exactament. La diabetis va en el mateix paquet que l'obesitat o la hipertensió (o el colesterol). Són coses que van les unes amb les altres.

La meva sorpresa no ha estat haver perdut quatre quilos i mig en un mes, sinó l'alegria que ha experimentat la meva infermera. Admeto ser un bitxo rar, un individu molt fred que només expressa emocions quan se'n recorda, i de vegades ni així... És evident que la notícia no és dolenta, fins i tot considerada aïlladament, en comptes de com a part d'un procés. Però d'aquí a donar salts d'alegria...

És clar que així es comença. I si pugués mantenir aquest ritme de pèrdua de pes seria fantàstic. Sé que estic embarcat en una cursa de llarg recorregut, en la qual no hi haurà victòria final (la diabetis és per a sempre). I se suposa que m'hauria d'alegrar amb aquestes petites victòries, ja que seran les úniques que tindré. I és més, encara que poc, la meva salut i el meu benestar ja ho va notant gradualment.

Però deu ser que jo m'emociono amb altres coses. O que la meva infermera és més entusiasta que jo (això segur). Tot i entendre que sigui positiu insuflar ànims a situacions que tenen un component implícit de mal rollo (qui hagi fet alguna vegada dieta, sabrà que no sempre és fàcil, per dir-ho d'alguna forma), jo sempre sóc partidari de cert grau de mesura i de no portar les expansions més lluny del que és raonable.