La imatge és del sopar d'ahir a la nit.
Ahir al vespre vaig assistir a un acte que es feia a Calafell, organitzat per uns quants joves de la comunitat islàmica local per donar a conèixer la tradició del Ramadà. Ja hi havia estat l'any passat, quan la jornada de divulgació es va fer per primer cop. Llavors, jo no era "oficialment" diabètic (és a dir, ho era, però el diagnòstic continuava a la lluna de València) i ni se m'acudia fer-me plantejaments com el de l'entrada anterior.
Enguany anava preparat per fer una pregunta sobre la diabetis i el Ramadà als ponents de la taula rodona que es va fer. Els volia demanar el seu parer sobre les persones diabètiques musulmanes que, no obstant estar exceptuats d'observar el dejuni, insisteixen a fer-lo. Però no ha calgut, se m'han avançat. La presidenta d'una de les associacions culturals islàmiques que hi ha al Vendrell ha explicat qui està obligat a seguir el dejuni i qui no. I ha especificat clarament que les persones diabètiques no l'han de fer.
En línies generals, ella i la resta de ponents han assenyalat que el criteri general és que el dejuni del Ramadà l'han de fer les persones que gaudeixin de bona salut. Però m'ha agradat constatar el sentit "modern" (per anomenar-lo d'alguna forma) amb què alguns musulmans joves aborden les seves tradicions. No és una "modernitat" irrespectuosa. Tot el contrari.
Per posar un exemple que no té res a veure amb la diabetis: quan algú els ha preguntat si les persones que no seguien el dejuni eren mal vistes, ens han contestat que sí, però no per cap tradicionalisme ancestral, sinó perquè no és lògic que si t'omples la boca amb la teva condició de creient després no compleixis les obligacions mínimes d'aquesta condició. És a dir, no és una qüestió social, sinó de coherència personal. En darrera instància, ha comentat un dels ponents, és un afer entre tu i el teu Déu.
I és més: ens han recordat que el Ramadà no es limita al dejuni, sinó que és una època de retrobament amb la família, de record i solidaritat cap als que tenen menys i, bàsicament, de fidelitat a la pròpia religió. Jo potser afegiria que la cosa té un component de purificació semblant al de la Quaresma cristiana. I no em sembla malament la idea d'un cert període d'humilitat que ens baixi a tots plegats els fums. No tinc creences religioses i en aquestes qüestions tinc tendència a pensar que aquesta mena de "demostracions" són sovint pretextos per tranquil·litzar-nos la consciència. Però que cadascú faci el que vulgui per la via que cregui millor, si amb això es fa una mica més bona persona, que no anem tan sobrats de bondat en aquest món.
En acabar la xerrada, s'ha fet un sopar típic d'aquestes dates, amb els aliments característics que els creients musulmans consumeixen quan trenquen el dejuni en posar-se el sol. És curiós comprovar com el programa feia constar que el sopar seria a les 19.40. Vull dir que els actes s'acostumen a fer a hores rodones. De fet, la xerrada ha començat a les 18.30, que si anem a mirar no és una hora excessivament bona per a un acte pensat per a persones d'aquí (era un acte de divulgació). Sí que era dissabte, però penseu que Calafell és un poble turístic i el cap de setmana, quan ha acabat l'estiu, són els dies de més feina.
Però tot plegat té explicacions. N'hi ha hagut prou de veure com han anat de ràpid a menjar els organitzadors de l'activitat. Alguns assistents no musulmans potser s'havien aixecat de taula a les 5 de la tarda. Però els que segueixen el dejuni no havien ingerit cap aliment ni beguda des d'abans de les 5 de la matinada. És més, com que el Ramadà no té data fixa, ja que es basa en un calendari lunar, va rotant, cada any de 10 a 12 dies abans que l'any anterior. Com més coincideix amb l'estiu, més "dur" és de fer. En definitiva, les 19.40 hores era el primer moment en què es podia considerar oficialment que havia acabat el dia.
Jo, enguany, he pogut tastar relativament poques coses del sopar. Com he explicat en l'entrada anterior, en els dos àpats que es fan durant el Ramadà es compensa el dejuni amb aliments molt energètics. És a dir, carregats de sucre i d'hidrats de carboni d'absorció ràpida, que els diabètics hauríem d'evitar. M'he pres una sopa i una espècie d'empanades de formatge. La pastisseria àrab m'agradava molt, però aquest gust és un dels que he hagut d'abandonar, fora d'alguna excepció que ha de ser molt puntual.
He aprofitat la degustació per parlar una estona amb la Safiya, la presidenta de l'associació vendrellenca que he esmentat abans. Reprenent el fil inicial d'aquesta entrada, li he preguntat què passava amb les persones que, tot i no estar obligades per ser diabètiques, volen seguir el Ramadà. Hem coincidint amb què la diabetis de tipus 1 (la insulinodependent) la cosa és realment difícil. No obstant, si visiteu aquest enllaç veureu que pot ser viable modificar el tractament amb insulina per atenuar riscos.
La diabetis de tipus 2 dóna una mica més de marge al musulmà diabètic que vulgui seguir el precepte. Però també cal ajustar la medicació. Com hem comentat en l'entrada anterior, com que el tractament s'acostuma a prendre amb les puntes hiperglucèmiques del dia (per entendre'ns, desprès de l'àpat principal), cal traslladar la medicació de la mateixa forma que es traslladen els menjars.
Però la Safiya m'ha dit dues coses més molt importants. La primera, que els diabètics que vulguin observar el dejuni ho han de fer sota estricte control mèdic. M'ha agradat molt escoltar una resposta de les que abans qualificava de modernes: la religió està per a aportar coses a la vida, no per a perjudicar-la. Hi podem estar d'acord fins i tot els descreguts sense remei com qui subscriu. La segona important, el dejuni és només una part del Ramadà i ser diabètic no impedeix fer la resta d'activitats preceptuades per a aquests dies.
Hem acabat comentant com ho fan alguns esportistes professionals de fe islàmica. Alguns segueixen el dejuni i han de fer mans i mànigues per conservar l'alt rendiment físic que s'espera d'ells. Sense anar més lluny, tres jugadors del Barça, Abidal, Keita i Touré Yaya, són musulmans i observen el dejuni. Però també són professionals excepcionalment ben pagats que no poden minvar els seus resultats. Per això, cadascun opta per una "fórmula" personal per complir la norma de la seva religió el més estrictament que els permeti no fallar en la seva professió. Per no fer-ho llarg explicant-ho jo, podeu llegir-ho en aquesta notícia d'El Periódico de Catalunya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario