15. La primera "baixada" oficial

Una de les paradoxes de la diabetis que jo no entenia era que persones amb la glucèmia disparada (per això sóm diabètics, és clar) patissin hipoglucèmies. És a dir, baixades per sota dels nivells que es consideren normals. La hipoglucèmia es pot produir en persones sanes per un prolongat dejuni, per algun problema hepàtic o per consum excessiu d'alcohol. És més rar que es produeixi desprès d'un exercici físic important. En el cas dels diabètics sí. Si fem un exercici intens sense haver ingerit prous aliments, ens pot donar el "telele".

Com deia, per als diabètics "principiants" com jo és una paradoxa. Però és qüestió d'entendre que la diabetis ens "descompensa" (per dir-ho en un terme acientífic) molt el cos. La descompensació queda més acreditada que mai quan la medicació et torna a posar el cos al seu lloc. És un fet conegut que la simple medicació t'aprima. Puc donar-ne fe. Em van posar el tractament per a la diabetis de tipus 2 abans que la dieta, i en l'interval vaig perdre uns quilos. No gaires, però suficient per adonar-se'n. I és més, ja vaig explicar aquí mateix que havia experimentat una mena de "desinflament": no havia perdut al principi més enllà d'un quilo o dos, que ja m'havia hagut d'estrényer més el cinturó.

Tornant al tema de la hipoglucèmia, en tot cas és qüestió d'acostumar-s'hi. És un fenomen que no passa cada dia, però sí de tant en tant, per molt que et cuidis i controlis. Dimecres de la setmana passada, vaig tenir la primera "baixada" oficial. Vull dir, la primera que m'agafava desprès del diagnòstic. Ara sé que abans en tenia, però no les identificava com a tals. Ara ja sé perquè m'agafaven uns atacs de sudoració impressionants, que van ser el "problema" que va acabar propiciant el diagnòstic de diabetis.

Entre els símptomes d'una hipoglucèmia, hi ha suor freda, gana, confusió, visió borrosa, possibles tremolors, cansament, desorientació... I no sé si un cert grau de nerviosisme o d'angoixa es pot considerar símptoma o una conseqüència, però la veritat és que mentre dura no es passa gaire bé.

L'únic aspecte positiu de la hipoglucèmia és que s'hi pot posar remei molt ràpid. S'ha de fer una ingesta d'hidrats de carboni d'absorció ràpida: sucre, sucs de fruita... La idea del diabètic que porta un sobre de sucre a la butxaca, per si de cas, és del tot correcta. Una teoria molt estesa entre els diabètics és que el millor remei per a la hipoglucèmia és la Coca-Cola. Hi ha professionals sanitaris (no tots) que s'esgarrifen en sentir-ho. Però com que es tracta de donar-te un "chute" instantani de glucosa...

És més, el remei és rapidíssim en l'absoluta literalitat del terme. En uns segons et recuperes i et tornes a trobar bé. És possible que t'hagis de canviar la camisa per la suada o que estiguis cansat, però et trobes com a reviscolat instantàniament.

Jo vaig tenir bona i mala sort a la vegada. No he aconseguit agafar l'hàbit de portar un caramel a la butxaca i ho hauré de fer perquè no pots estar a expenses de tenir a prop un bar o una botiga per entrar a comprar alguna cosa. Per això, dimecres passat vaig tenir la bona sort d'estar a una recepció en què se servia un apertiu. La mala sort va ser que la hipoglucèmia em va agafar de ple al principi de l'acte i us puc assegurar que els discursos se'm van fer més llargs que mai. En aquell moment, vaig pensar que era de pèssima educació anar a la taula a picar alguna cosa. És una rucada, és clar, no val la pena jugar-se un disgust (o passar una estona molt dolenta). Però la solució és una altra. Això sí, allà mateix dos gots de suc i un grapat d'avellanes em van posar un altre cop en òrbita.

Haureu sentit a dir que els diabètics hem de distribuir els menjars diaris en cinc o fins i tot sis vegades. I que hem d'observar horaris de regularitat prussiana. L'objectiu de tot plegat és mantenir el més estable possible el nivell de glucèmia a la sang. I en un doble sentit: que no ens pugui massa desprès d'un àpat fort, o que no ens baixi en excès (provocant l'hipoglucèmia) si separem molt els menjars. Suposo que allò ideal seria dividir la dieta diària en sis porcions iguals. Però això és molt difícil, i potser per motius culturals més que no pràctics (que també). En tot cas, allò de prendre alguna cosa a mig matí (alguna cosa sòlida, no un simple café) i berenar, és el mínim imprescindible.

A banda, també hem de vigilar la pròpia medicació que ens prenem: com que és una medicació pensada per a baixar la glucèmica, cal prendre-la coincidint amb un àpat mínimament consistent (el dinar, per exemple), que de totes formes ja fa pujar el nivell de glucèmia. Prendre's la pastilla amb un esmorzar consistent en un café és prou arriscat. De fet, la vida sana que hauria de portar un diabètic ja exclou un esmorzar consistent en un café.