7. Un petit caprici que ens podem donar de tant en tant

Avui he fet anys i he anat a sopar fora en família. No sempre és fàcil, quan es menja fora de casa, observar estrictament la dieta que hauria de fer una persona diabètica. Però tampoc és tan complicat, sobretot si estem dins del domini d'això que anomenem dieta mediterrània. Aquest agost, de vacances a Anglaterra i a Irlanda, va ser molt més complicat. La gastronomia d'aquests països no és que sigui dolenta, tot i que a molta gent d'aquí no li acaba de fer el pes. Jo hi estic acostumat i l'hi he acabat trobant el gust. El que no és fàcil és entrar a un restaurant i demanar-te una amanida i un peix a la planxa.

Bé, al que anàvem. Aquesta nit he sopat saníssim. D'una forma repugnantment sana, fins i tot. Però en acabar m'he donat un petit caprici. M'he menjat un gelat. No pas un gelat per a diabètics, ja que no n'hi ha a tot arreu. Sóc conscient que haurà de passar una bona temporada abans no pugui reincidir. Però la meva infermera, que no sense dificultats hercúlies em dirigeix la dieta, m'ha permés algun caprici d'aquests de tant en tant. Certament, si és de tant en tant no té una repercussió major en la salut. I és una alegria que et compensa altres penes. Ja saben, en el fons la cosa no és més que teràpia conductista, i l'ocasional gelat o tall de pastís, l'os davant del qual babegem, com el gos de l'experiment de Pavlov.

Això sí: el dolç a mi m'agradava moltíssim, però com vaig comentar en una entrada anterior, he descobert que puc viure perfectament sense i que em compensa molt més el fet de trobar-me força millor. No obstant, una trapelleria continua sent una trapelleria, tot i que ja tinguem una edat.

Aprofito per fer un agraïment públic a la meva infermera, perquè la dona necessitarà una paciència infinita (la necessita ja, de fet) per tractar amb mi. I això que aquest és el primer cop a la vida en què estic sent un pacient disciplinat. Deu ser que hauré vist la llum i totes les idees i pensaments que expresso aquí, fins i tot la resignació i l'humor amb què m'agafo tot plegat, van de debò i no són un mer recurs retòric. Però com que els quilos no marxen ni a trets (tot i que se'm veu més prim), la meva fabulosa infermera (que ho és de debò) no es creu que segueixi la dieta ni que em mati a caminar. Suposo que és una creu que he de portar per haver estat durant anys un pèssim pacient.