37. Barcelona coordinará dos proyectos europeos de investigación sobre la malaria y sobre la diabetes

El Instituto de Investigación Biomédica de Barcelona (IRB) coordinará dos proyectos europeos de investigación en el área de la salud sobre malaria y diabetes, según ha resuelto la Comisión Europea (CE) en la segunda convocatoria del VII Programa Marco.Según ha informado el IRB, el centro recibirá una financiación de la CE superior a cinco millones de euros para tres años, del 2009 al 2011, para los trabajos sobre malaria y diabetes que dirigen los investigadores Lluís Ribas de Pouplana y Antonio Zorzano.

Lluís Ribas de Pouplana, investigador ICREA y jefe del Laboratorio de Traducción Genética en el IRB Barcelona, estudiará una vía prometedora para hallar nuevos compuestos antimalaria, enfermedad que provoca la muerte anual de más de un millón de personas en Africa y Asia.

La malaria la causa el parásito Plasmodium falciparum, que vive en algunas hembras de los mosquitos Anopheles, y las personas se infectan con la picadura del mosquito, que introduce el parásito en el organismo, donde se prepara para atacar los glóbulos rojos de la sangre.

La base científica del proyecto es aportar datos sobre la formación de proteínas en el parásito que estén involucradas en la transmisión de la malaria, y el objetivo es encontrar piezas clave que inhiban este proceso y permitan desarrollar medicamentos antimalaria.

El proyecto de Ribas de Pouplana parte de la base de que 'hoy ya tenemos suficiente conocimiento sobre cómo se produce la síntesis de proteínas en organismos como la bacteria E.coli o la levadura Saccharomyces cerevisiae, y ahora nos interesa trasplantar este saber hacia organismos de relevancia médica como el Plasmodium'.

Por su parte, Antonio Zorzano, jefe del programa de Medicina Molecular del IRB Barcelona y catedrático de la Universidad de Barcelona (UB), utilizará por primera vez la bioinformática para conseguir información sobre enfermedades complejas como la diabetes, que es fruto de una combinación de factores ambientales y genéticos.

Para ello, Ribas ha reunido expertos en diversos ámbitos como biología del Plasmodium, en procesos de síntesis de proteínas, y en herramientas avanzadas de cristalografía, bioinformática, dinámica de genomas, transcriptómica y proteómica.

El objetivo es identificar procesos que se produzcan en la mitocondria -orgánulo intracelular, que transforman las moléculas de la comida en energía-, que sean responsables de la resistencia a la insulina.

La insulina es una hormona generada por el páncreas que tiene como función permitir el acceso de la glucosa al interior de la célula, y las personas que padecen el denominado Síndrome de Resistencia a la Insulina suelen presentar altos niveles de triglicéridos en la sangre (grasas) y bajos niveles de colesterol bueno.

Además, la hipertensión y la obesidad pueden estar detrás de la resistencia a la insulina, un desorden metabólico que aumenta el riesgo de sufrir diabetes y enfermedades del corazón.

Para desarrollar el proyecto, Zorzano cuenta con dos grupos expertos en biología de sistemas, el Barcelona SuperComputing Center, que aloja el superordenador MareNostrum, uno de los más potentes del mundo, que trabajará en la generación del programa computacional que integrará todos los datos experimentales, y otro de Finlandia experto en la técnica denominada lipidómica y que permite conocer la composición de las grasas en los tejidos y los fluidos del organismo.

Además, otros cuatro laboratorios, dos de Inglaterra, uno de Alemania y el del propio Zorzano, aportarán su experiencia en el estudio de la resistencia a la insulina y diabetes en dos modelos animales diferentes -ratones y mosca del vinagre (Drosophila melanogaster)-, y en la manipulación de células individuales de mamífero.

36. Diabetis i Nadal (i 2)

Com és sabut per diabètics i no diabètics, els dolços estan desaconsellats. Tanmateix, en el mercat existeixen torrons, massapans, xocolates, galetes..., sense sucre, que poden ser consumits tranquil·lament. No és cap problema que estiguin edulcorats amb sacarina o aspartamus, que no tenen cap incidència en el nivell de glucèmia. Cal tenir en compte que la fructosa o el sorbitol són objecte de grans discussions, perquè incideixen en la glucèmia, tot i que menys que el sucre.

Però s’ha de tenir en compte una altra cosa: els dolços, inclosos els especials per a diabètics, porten certa quantitat d’hidrats de carboni, provinent de l’ametlla i de la fècula que s’ha usat per formar la massa.

Les persones diabètiques han de controlar molt els hidrats de carboni, al punt d’haver de mesurar al detall les quantitats que poden menjar dels aliments que en sóc rics. Als àpats nadalencs s’acostuma a consumir pasta, per exemple a la sopa de galets. Per això cal “redistribuir” els hidrats de carboni, de forma que si el diabètic els consumeix en forma de torró, hauria de restar-los en la mateixa proporció d’altres aliments, com la pasta o el pa.

Els àpats nadalencs acostumen a ser molt abundants. I una norma general per a les persones diabètiques és menjar amb moderació pel que fa a la quantitat. Una elevada ingesta d’aliments en un sol àpat pot provocar un fort increment del nivell de glucèmia a la sang, amb conseqüències potencialment molt greus.

Les persones diabètiques ja n’estan informades i majoritàriament estan molt conscienciades de les limitacions. No obstant, molts malalts de diabetis, sobretot els diagnosticats en edat adulta, reconeixen les dificultats per canviar certs hàbits i confessen haver-se descobert més “esclaus” dels seus gustos del que es pensaven.

Per això, sempre que és possible, el metge autoritza algun caprici puntual, per tal de fer més lleugera la situació. Però cal insistir que el caprici ha de ser l’excepció, sobretot en una època de l’any propícia per a l’autoindulgència.

Per a major tranquil·litat, si la persona diabètica es fa ella mateixa a casa controls de glucèmia, pot augmentar-ne la regularitat. El metge pot recomanar als afectats de diabetis de tipus 1 injectar-se una petita dosi extra d’insulina, o reajustar la pauta diària com passa, per exemple, amb els musulmans que segueixen el Ramadà.

La moderació també mantindrà controlades qüestions de salut, com el colesterol, els triglicèrids o la hipertensió, que sovint apareixen associats a la diabetis, o que es pateixen de mena pròpia.

És molt important, finalment, vetllar els símptomes de la diabetis, perquè cada dia són més els malalts que en pateixen sense saber-ho. Una diabetis no controlada pot tenir conseqüències molt greus. Si es té set o gana excessiva, molta necessitat d’orinar, pèrdua de pes sense causa aparent, cansament i debilitat, visió borrosa o cicatrització lenta, entre altres, és molt convenient consultar-ho al metge.

35. Diabetis i Nadal

Les festes nadalenques tenen un component gastronòmic important. S’hi consumeixen productes rics en greixos, hidrats de carboni i sucre. Això pot ser un problema per a les persones diabètiques. Sobretot perquè algunes tradicions estan molt arrelades i costa suprimir l’hàbit o costum. I, a més, es tracta de festes molt familiars, en les quals pot resultar incòmode menjar “a part”.

No obstant, les persones diabètiques poden gaudir dels àpats nadalencs posant-hi una mica de compte i mantenint la moderació que ja han d’observar tot l’any. Això sí, cal seguir les prescripcions del metge, que pot restringir o autoritzar segons quins productes, en funció del tipus de diabetis, del seu grau de control o de les complicacions de salut associades (colesterol, hipertensió...).

Hi ha diversos aspectes a tenir en compte. Un molt important és el consum d’alcohol, que augmenta en aquestes festes. Els diabètics tenen aquest consum molt restringit i sovint prohibit del tot.

Però si estan autoritzats, poden prendre vi, preferentment un negre sec, i cava, sempre que no porti sucres afegits. El brut o el brut nature, sobretot aquest darrer, són els més apropiats. S’ha de beure després del primer plat, per evitar que l’alcohol passi ràpidament a la sang. Per a l’apertiu es pot prendre una beguda sense alcohol, però convé vigilar els vermuts sin, ja que acostumen a ser molt alts en sucre. Una alternativa són els refrescs light o zero, que no porten sucre.

És important no abusar de l’alcohol perquè pot produir hipoglucèmies greus i interactuar negativament amb la medicació oral.

34. Perquè no dic res

No dic res des de fa uns dies perquè necessito recuperar la serenitat davant l'absoluta inutilitat, per no dir coses més serioses, del sistema sanitari. El que diria ara, si fos llegit per alguns dels seus destinataris, acabaria a comissaria o al jutjat de guàrdia. No els donaré aquest gust ni em perjudicaré la vida perquè siguin ineptes i, a sobre, males persones. Només faltaria, que desprès de tractar-me com si fos un "borrego", encara es puguessin fer les víctimes per un excés verbal meu. No. Ja m'ho faré venir bé quan tingui el cap a lloc. Perquè una cosa sí sé fer en aquesta vida: insultar salvatgement, però amb una elegància i finor que fa impossible cap reacció. Us preguntareu què passa. La veritat és que és massa gros per explicar-ho. Només diré que la desvergonya és encara pitjor que la inutilitat. I ho deixo aquí, que les emprenyades provoquen unes hipoglucèmies especialment dures i desagradables.

33. Fins a la gorra del sistema sanitari

Avui ja no puc més. Estic literalment fins a la gorra del sistema sanitari. Les continues visites que m'he hagut de fer en els darrers set o vuit mesos han superat qualsevol quota esperable de malentesos i conflictes diversos. No és perquè jo sigui molt conflictiu, que va. És simplement perquè jo no me les callo ni penso que l'actitud correcta d'un usuari sigui la de parar l'altra galta. Com a mínim, no per sistema.

Tinc una metgessa de capçalera que em va esbroncar (i de quina forma) perquè havia trigat massa temps en anar a la "visita de resultats" d'unes anàlisis. Li vaig haver de respondre que estava allí el dia i hora que m'havien donat i que, per gust, ja hi hauria fet cap abans. La resposta és d'aquelles que no saps perquè no presentes una queixa oficial o directament demanes canviar de metge: el malalt era jo i era a mi a qui li interessava basquejar-se.

Avui, però, he viscut una experiència que ho supera. Tenia hora per anar a fer-me un fons d'ulls. És una prova per determinar si he pogut desenvolupar una retinopatia diabètica. És una de les pitjors complicacions que pot tenir la diabetis, i tot i la meva serenitat en temes de salut, que no sempre tinc en altres facetes de la vida, no les tenia totes amb mi. Suposo que és una qüestió psicològica i potser la simple necessitat de fer-te ulleres noves (perquè amb l'edat et baixa la miopia o et puja l'astigmatisme) tendeixes a interpretar-la com el que no és. Sense donar-li tampoc més importància de la que té, els cinc mesos que he hagut d'esperar no han estat necessàriament agradables.

Arribat el cas, ha resultat que no m'he visitat. Em van donar hora a la 1 del migdia. A l'hospital del Vendrell els constava que la visita era a les 11 del matí. És un evident malentès, que en bona part es deu a què no et donen hora immediatament quan el metge de capçalera et fa el volant, sinó que et truquen més endavant quan hi ha dates disponibles. El telèfon no és com un paper escrit i, en tot cas, permet despistar bastant si hi ha un problema, com ha estat el cas. Certament és difícil saber qui en té la culpa (potser sóc jo que no ho vaig entendre bé), però el que si és cert és que les conseqüències, si n'hi ha, sí que seran per a mi.

Perquè, entre altres poderosos motius, m'han tornat a donar hora per d'aquí a sis mesos. Mig any més de no saber si hi veus clar o no, de "menjar-te el tarro", com es diu ara, perquè als humans ens fan por relativament poques coses, però la possibilitat de perdre la vista, per remota que sigui, ens posa dels nervis. No crec que n'hi hagi per a tant i és possible que algú es pregunti si no estic exagerant. Jo potser hauria pensat això fins ara d'algú altre, però és evident que la percepció de les coses varia quan et toca a tu i l'interès no és merament acadèmic.

No obstant, la cosa podia ser pitjor i ho ha estat. Hi ha coses que no ens hauríem de sentir ningú, encara que l'error fos nostre. Perquè ha passat el que es poden imaginar. Quan he demanat que, atès que es tractava d'un manifest malentés (i molt probablement més error seu que meu), miressin alguna altra alternativa, la resposta no ha estat la de dir que no hi podien fer res, perquè no hi havia més hores disponibles, que si es diu amablement encara cola i tot. És que m'han contestat amb aquella filosofia que es resumeix amb el lema "Es lo que hay" i si no vol, només cal que digui que no.

La immediata gestió davant del meu CAP no ha tingut un resultat gaire més encoratjador. Se n'han rentat les mans. Única solució? Tornar a demanar hora al metge de capçalera i si aquest creu que és urgent, ja ho reclamarà així. Com era de preveure, tot i la meva alarma i la cara i la veu de preocupació que feia, no m'han donat hora ni per avui ni per demà, sinó per d'aquí a deu dies. També és el que hi havia. Davant meu, un simple encostipat ha aconseguit visita per a aquesta mateixa tarda. Deu ser que els que tenim una malaltia crònica, com que és per tota la vida, no tenim pressa.

O potser és el que el departament de Salut de la Generalitat va proclamant als quatre vents com la gran aportació catalana a la sanitat mundial: el model d'alta resolució. Em pensava que això volia dir que quan anaves al metge sorties amb el problema resolt sense que et maregessin amunt i avall. Sembla ser que, en realitat, es tracta de donar prioritat als casos lleus, que es poden despatxar ràpidament, per buidar les llistes des d'un punt de vista merament quantitatiu. Potser no és així i també és probable que l'empipament que porto a sobre m'ennuvoli el criteri. Però ja he avisat al principi que n'estic literalment fins a la gorra. I, en tot cas, estic disposat a deixar-me convèncer del meu error si m'ho expliquen molt ben explicat.

Encara sort que al CAP no m'han repetit que la vida me l'havia de buscar jo, perquè en aquella fase la cosa potser hauria acabat a comissaria i ara no estaria escrivint aquesta entrada.

Sembla que no hi ha altra solució que tirar de la sanitat privada, confiant no enganxar cap mútua o assegurança de les que funcionen com si fossin la Seguretat Social. Però em subleva aquesta opció. No pel cost, ja que a ningú ens importa un euro quan ens hi va la salut. Em subleva perquè aquesta sanitat a la qual li hem d'aguantar tantes coses amb la teoria que és gratuïta, l'estem pagant entre tots. Si no ens volen tractar com a persones, i ja que no ens rebaixaran ni un euro de les cotitzacions i dels impostos encara que optem pel "copagament" real de la privada, que ens tractin si més no com els propietaris que som de la barraca.

Ah, si el sistema no dóna més de sí, si més no que no haguem d'aguantar mals professionals que ens tracten com a ramat amb una fatxenderia impròpia i absolutament impresentable. Jo ja tinc els meus propis problemes i no em dóna la gana haver d'aguantar els que fan pagar els seus a la resta de gent. Una cosa és aguantar inútils i una altra, aguantar a sobre maleducats. Que això passi en institucions dedicades a la cura i a l'atenció a les persones, no és una ironia, sinó una immensa burla.

32. Dades molt preocupants sobre la diabetis

El Dia Mundial de la Diabetis acostuma a ser una ocasió perquè es publiquin tot d'estadístiques i dades sobre l'evolució de la malaltia. No cal dir que, tractant-se d'una malaltia que gaudeix d'una "excel·lent salut", si em permeteu el joc de paraules, la informació és molt preocupant. D'una banda, la xifra dels diabètics que no saben que ho són és espaordidora. I, de l'altra, la propagació entre nens i adolescents no pot ser més alarmant: això fins al punt que el Dia Mundial, que cada any està especialitzat en alguna faceta de la diabetis, ha repetit enguany aquest tema com a leit-motiv.

Anem per parts. Segons el ministeri de Sanitat, a l'Estat espanyol hi ha un milió de persones que tenen diabetis i no ho saben. No és que no sigui important que hi hagi tres milions de diabètics diagnosticats: és gravíssim, ja que la'afectació de la diabetis se'n va disparada de cara al 10% de la població, quan al llarg de la història molt rarament havia passat de l'1 o del 2%. I que la cosa té magnitud d'epidèmia ho demostra com tiba al llarg del temps: cada any hi ha un 3% més de diagnòstics.

És que la diabetes no diagnosticada és una font de complicacions i de perills, amb alguns efectes que són irreversibles encara que s'hi posi tractament, com els provocats per la retinopatia diabètica, que només pot aturar-se, però no fer marxa enrera. I que els no diagnosticats siguin una tercera part dels diagnosticats no és per llençar les campanes al vol, ja que el promig a Europa occidental és aproximadament d'un 20%.

Pel que als nens i adolescents, la dada alarmant és com s'ha escampant entre aquest segment d'edat la diabetis de tipus 2. Tothom donava per fet que les persones més joves tenien molta més tendència a patir diabetis de tipus 1, la insulinodependent, mentre que la de tipus 2 apareixia a l'edat adulta, a partir dels 30 i sobretot dels 40 anys. Dit d'una forma molt acientífica, la diabetis de tipus 2 està més associada a la mala vida (pèssima alimentació, sedentarisme...) i diguem que la canalla no és que no patís d'aquests mals, sinó que no havia tingut temps de patir-ne els efectes.

Però ara sabem, també dades del ministeri de Sanitat espanyol, que hi ha 120.000 casos de diabètics entre persones menors de 15 anys, dels quals 18.000 tenen diabetis de tipus 1. Això vol dir que més de 100.000 la tenen de tipus 2. Sis vegades més. Segons el ministre del ram, Bernat Sòria, l'explicació és clara: obesitat i sedentarisme ja no són exclusiva dels adults a partir de certa edat. És més, les persones més joves encara s'alimenten pitjor que la generació que els precedeix, amb un abús d'aliments amb força greix, sucre i sal i, sobretot, consumint molt poques fruites i verdures.

És més, amb motiu del Dia Mundial, també s'han facilitat dades molt alarmants de l'increment de la diabetis de tipus 1, de la qual no acostumo a escriure tant ja que jo la pateixo de tipus 2. La diabetis insulinodependent s'està disparant entre els nens menors de cinc anys. I com que la diabetis de tipus 1 genera uns anticossos, la cosa es veu a venir amb antelació: cada cop més es detecten criatures de menys d'un any amb aquests anticossos. Les dates provenen de la unitat de diabetis pediàtrica de l'hospital Ramón y Cajal, de Madrid.

Les causes genètiques que ja es coneixen no han canviat i el fenòmen s'explica per l'alimentació excessivament calòrica, per factors mediambientals i per la relativament escassa lactància materna. Això darrer suposo que cridarà l'atenció i no és que sigui així exactament: el problema seria la matinera introducció en la dieta dels infants de les proteïnes de la llet de vaca.

31. Un gest mediàtic, però menys és res

Ahir, el Dia Mundial de la Diabetis va portar també la seva collita de fotos i fets més o menys mediàtics. Com que es feien controls de glucèmia gratuïts a molts indrets, en alguns casos fins i tot al carrer, alguns polítics no van perdre l'oportunitat de fer-s'hi una foto. És com quan TV3 organitza la Marató o se celebra aquesta campanya de remullar-se a una piscina per l'esclerosi múltiple. M'he fet un tip d'explicar que aquestes campanyes no tan sols són ineficaces, ja que només serveixen perquè molta gent li faci un "reset" a la consciència un cop l'any, sinó profundament perilloses perquè hi ha qui creu (sovint aquestes mateixes persones) que tals accions ja resolen el problema.

No obstant, també he repetit per activa i per passiva que resulta difícil rebutjar un suport o un ajut quan mai no n'hi ha prou. En una entrada anterior, ho he intentat explicar gràficament: quan una paret està caient i falten mans per aguantar-la es fa difícil dir que no a cap mà que s'ofereixi.

Per això penjo aquí una foto d'Artur Mas, el president de CiU, fent-se un control de glucèmia. Va ser ahir a Girona i puc posar la imatge gràcies a Carles Puigdemont, candidat a l'alcaldia gironina i diputat de CiU. Ah, i periodista (reconvertit a polític) dels que van posar en marxa els primers mitjans de comunicació íntegrament digitals de Catalunya. Va ser, per exemple, el primer director de l'Agència Catalana de Notícies. Bé, tampoc és que li calguin elogis, ho dic únicament per situar.

Com he pogut saber que el Carles tenia aquesta foto i com li he pogut demanar si em deixava publicar-la? Tan fàcil com que el Carles i un servidor compartim contacte al Facebook, un gran invent de comunicació que permet coses com aquestes. El Carles va fer-li la foto al Mas amb el telèfon mòbil i, des d'allà mateix, la va penjar al seu espai de Twitxr. La "maniobra" va rebotar-se al Facebook, on me'n vaig assabentar jo..., et voilà. Tot plegat es deu també al fet que el Carles Puigdemont és molt més ciutadà 2.0 que un servidor, ja que dubto que hi hagi eina digital que no tingui apamada, mentre que jo continuo picant per aquí i per allà paint el meu llast analògic.

En tot cas aquí queda. L'Artur Mas fa cara de tenir bona salut i no em consta que sigui diabètic. No obstant se li ha d'agrair que, ni que fos per la foto, ahir participés en la campanya. Tampoc és que sigui una aportació fonamental i definitiva, però mira, com deia al títol de l'entrada, menys és res. I si algú té alguna foto d'algun altre polític "punxant-se el dit", que me la faci arribar o que em digui on es pot trobar, que també la penjaré. No fos cosa que algú es molestés, és clar.

30. Enllaços Dia Mundial de la Diabetis

Generalitat de Catalunya. (notícia en català)

Dia Mundial de la Diabetis. Campanya de la Federació Internacional de la Diabetis (en anglès)

Organització Mundial de la Salut (en espanyol)

Fundación para la diabetes (en espanyol)

Informació molt útil del departament de Salut de la Generalitat (en català)

American Diabetes Association (en anglès)

Associació de Diabètics de Catalunya (en català)

Diabetic Gourmet (en anglès)

Children with diabetes (en anglès)

29. I un gran sarcasme

No vull ser negatiu, però tampoc puc ignorar situacions que freguen el sarcasme. Acabo de veure al Telenotícies de TV3 una informació sobre el Dia Mundial de la Diabetis. El leit-motiv principal de la notícia és la campanya que avui han fet molts centres sanitaris: un control de glucèmia (gratuït, faltaria més) perquè la gent detecti si podria ser diabètica o està en una situació de risc d'esdevenir-ne.

Em sembla una iniciativa fantàstica, ja que no em cansaré de repetir que falta molta informació i que no hi ha pitjor malaltia que la que no es detecta a temps. Però les coses com són. Jo m'estic fent controls de glucèmia molt regularment. Com que el diagnòstic és relativament recent, pràcticament un cada mes. Ara ja m'han donat dos mesos de coll, atés que la diabetis l'he controlada molt bé. A partir de l'any vinent, potser ja començaré amb el programa de controls ordinari, que és trimestral.

Només jo sé el petit calvari que significa aconseguir dia i hora per fer-se la prova. De fet, és una simple visita a l'infermera, que no té major història però que requereix múltiples trucades o visites al CAP. No és que no em donin hora quan toca, que seria realment greu. És que m'he de fer el control abans de les festes de Nadal i ja vaig pel quart intent en què em diuen que encara no "tenen obertes" aquestes dates. Bé, és una excusa com qualsevol altra que indica mal funcionament i pitjor previsió.

No sé si m'he de preocupar. Si més no fins a la data, tots els controls de glucèmia que m'he fet (i me n'he fet uns quants) han estat aproximadament en la data que tocava. Tampoc ve d'un dia, ni de dos, és clar. És que no em puc avenir que, mentre fem campanyes mediàtiques, no siguem capaços de fer funcionar normalment el servei sanitari.

Enteneu-me. Avui m'hauria pogut acostar a diversos hospitals o CAP del país a punxar-me el dit, a veure si sí o si no, però estant ja diagnosticat, feina rai perquè em donin hora. És clar que no és un problema major, sinó més aviat una molèstia. Però que sigui una mera molèstia no significa que no sigui innecessària i, per tant, gratuïta. És més, que per acostar-se al taulell on et diuen que no et poden donar visita hagis d'esquivar la cua dels que passaven per allí i es fan la prova gairebé a títol de divertimento, potser no és un sarcasme, però no fa precisament bonic.

Hi ha el risc, que fa que els mateixos diabètics de vegades ens "autocensurem", de pensar que la cosa no és tan greu. Que n'hi ha de pitjors. I és veritat. Però no oblidem que, mentre les autoritats sanitàries es fan un tip de demanar a les dones que es facin mamografies o una revisió ginecològica periòdica per a prevenir diversos tipus de càncer, les llistes d'espera són, si més no al poble on visc, d'un any a un any i mig.

28. Dia Mundial de la Diabetis: molta necessitat d'informació

Avui se "celebra" el Dia Mundial de la Diabetis. És lògic que el verb celebrar hagi aparegut entre cometes. Estem parlant d'una nova epidèmia sanitària que crec que no valorem en la seva justa mesura, per una qüestió de mala consciència. Diguem-ho clar: l'enorme expansió de la diabetis és una epidèmia del benestar. Més ben dit, dels excessos del benestar. Amb la fam que hi ha al món, resulta difícil parlar d'un problema de mals hàbits d'alimentació, que tenen més a veure amb l'excés que amb la qualitat, tot i que també.

Però aquí mateix s'ha dit molt sovint que el problema ja està creat i que ignorar-lo no porta enlloc. No, més ben dit, ignorar-lo porta a poblemes de salut molt importants. Avui en dia, la diabetis està en l'origen d'una de cada vuit defuncions i si la dada no sempre es veu reflectida fefaentment en les estadístiques sanitàries és perquè les morts s'atribueixen a la causa immediata (atac de cor, accident cerebrovascular, fallada renal greu...). Tot això per no parlar de les complicacions greus que la diabetis pot produir.

I el principal problema és que, per una raó o una altra, la major part de persones que pateixen diabetis no ho saben. Per això cal molta informació i molta difusió. Perquè una diabetis controlada permet fer una vida perfectament normal i evitar les complicacions. Però una diabetis sense controlar és gravíssima, i és evident que difícilment es pot controlar una diabetis que es desconeix. Jo ha he mostrat en moltes ocasions el meu escepticisme sobre la fórmula dels dies internacionals i similars. Però també he dit que a la guerra s'hi va amb tot el que es té a mà i que quan falten mans per aguantar una paret que cau, no se'n pot rebutjar cap. Per això avui intento des de la modèstia d'aquest blou ajudar a fer la bola grossa.

Podeu llegir els orígens d'aquest dia a la web de l'Organització Mundial de la Salut, tot clicant aquí. També trobareu informació a la web de la Fundación para la Diabetes, que ens recorda que enguany la jornada està dedicada a l'afectació de la malaltia en els nens i adolescents.

Així mateix, penjo el logo d'aquest dia, que és el que encapçala aquest text. Però també em veig obligat a escriure una altra entrada, que vindrà a continuació, i que ens posarà de manifest com aquesta mena de diades poden ser un gran sarcasme.

27. Les males notícies no paren

Los hábitos alimentarios erróneos disparan la peor diabetes infantil

1. • Unos 18.000 menores españoles padecen el tipo 1 de la enfermedad, por lo que dependen de la insulina
   
2. • Soria culpa al sedentarismo y la obesidad del avance de la epidemia, que afecta a 3 millones de personas
   

El aumento del número de niños menores de 5 años afectados por la diabetes denominada de tipo 1 (dependiente de insulina) preocupa a las autoridades. Los expertos explican este fenómeno, además de por las causas genéticas --que apenas han variado--, por factores como la excesiva prontitud con que se introduce la proteína de la leche de vaca en la dieta de los pequeños, la alimentación excesivamente calórica y los factores medioambientales. En España sufren diabetes 120.000 menores de 15 años, de los que 18.000 están afectados por la forma más grave, la que depende de la insulina.
El trastorno crónico e incurable que aumenta el nivel de azúcar en la sangre también avanza en el resto de la población española: el 3% cada año, según informó ayer José Antonio Vázquez, presidente de la Federación Española de Diabetes. Tres millones de españoles padecen la enfermedad. Hoy es su día mundial.
En un simposio internacional celebrado en Madrid, Manuel Serrano, jefe del servicio de medicina interna del Hospital Clínico San Carlos de Madrid, y José Antonio Gutiérrez, director de la Fundación Lilly, apuntaron, entre los factores que explica-
rían el avance de la diabetes, las infecciones virales sufridas por la madre en el embarazo, las edades avanzadas de maternidad (de 39 a 42 años), el mayor peso al nacer y la práctica de cesáreas.
También se baraja la hipótesis de que ese incremento se deba a un au-
mento general del índice de crecimiento de los niños, el incremento de los niveles de grasa en el organismo y el adelanto de la pubertad.
Raquel Barrio, responsable de la unidad de diabetes pediátrica del Hospital Ramón y Cajal de Madrid, reveló que cada vez se detectan más niños de un año con anticuerpos de diabetes de tipo 1, lo que, según su opinión, pone de relieve la magnitud de este problema.

UN MILLÓN SIN DIAGNOSTICAR
La diabetes constituye la sexta causa de mortalidad en España y el primer motivo de ceguera, diálisis y trasplante renal, informó el ministro de Sanidad, Bernat Soria. También alertó sobre la aparición de diabetes de tipo 2, debida a la dieta, en niños y adolescentes. Esta es la única que se puede prevenir. La modalidad no insulinodependiente de diabetes supone el 85 % de los casos y afecta al 8% de los niños. Soria asoció este hecho al aumento del sedentarismo y de la obesidad, al abuso de alimentos grasos, azucarados y salados, al escaso consumo de frutas y verduras, y al tabaquismo.
El ministro calculó que en España hay más de un millón de personas que padecen diabetes de tipo 2 y lo desconocen, por lo que, dijo, "todo que sea adelantarse en detección precoz" repercutirá en un mejor abordaje de la enfermedad.

TRÍO DE EPIDEMIAS
Según Serrano, la diabetes forma parte del "trío de epidemias", junto a las enfermedades cardiovasculares y la obesidad, "muy ligadas al actual estilo de vida occidental", con hábitos alimentarios erróneos (muy ricos en calorías y grasas), estilo de vida sedentario y estrés psicológico. El especialista consideró crucial la detección precoz, sobre todo a partir de los 45 años, cuando los riesgos son mayores. Se debe tener en cuenta especialmente la obesidad, el historial familiar y la pertenencia a grupos étnicos que, como la raza negra, son más proclives a padecerla.
Los expertos calculan que las personas con exceso de peso presentan un peligro cuatro veces mayor de padecer diabetes. La hipertensión y la hipercolesterolemia son otras dolencias que aparecen muy frecuentemente asociadas. Entre los síntomas de alerta, los especialistas apuntan la necesidad de orinar con frecuencia, sed excesiva, apetito constante, pérdida de peso repentino, cansancio extremo, falta de interés y concentración, visión borrosa y vómitos y dolor de estómago.

26. El sistema sanitari perd bufera

Aquesta notícia que ha sortit avui al diari "El País" no parla exactament de la diabetis, però té el màxim interés per a les persones que ens veiem obligades a ser usuaris molt freqüents del sistema sanitari. Molt interessant l'arrencada de l'article: Tot per al pacient, però sense el pacient. Després, la notícia es perd una mica en el paratge de l'e-salut, segurament perquè queda modern i políticament correcte, però no obstant hi ha alguna reflexió aprofitable pel mig.

El sistema sanitario español pierde posiciones en Europa

Todo para el paciente, pero sin el paciente. Ése parece ser el lema de la sanidad en España, según el último estudio encargado por la UE a la consultora sueca Health Consumer Powerhouse. El trabajo muestra un retroceso frente a los resultados del año pasado. Según la investigación, la prestación sanitaria española ocupa el puesto 18 de 31 países estudiados (la UE más Noruega, Suiza, y dos países que quieren integrarse en la Unión, Macedonia y Croacia). En 2007 fue el 14 de 29 (no estaban los dos aspirantes).

La causa del descenso, según se desprende de los datos, está en la inclusión de una nueva variable: la llamada e-salud (el empleo de las nuevas tecnologías en la gestión del sistema y la comunicación entre los pacientes y los profesionales). Los autores destacan este año países teóricamente mucho menos potentes económicamente que España, como la República Checa y Hungría.

En total se han medido 34 aspectos correspondientes a seis grandes grupos: derechos de los pacientes e información, la e-salud, el tiempo de espera para recibir tratamiento, los resultados (mortalidad, esperanza de vida), cantidad de servicios que se ofrecen y política farmacéutica. A cada uno se le ha dado un peso relativo para que la suma de un sistema ideal diera 1.000 puntos.

En esta clasificación España obtiene 639 puntos. En 2007 obtuvo 624. La media de los 31 países está en 626. En este caso, como explican los autores, "no se trata de aprobar o no". "A lo que debe aspirar cada país es a estar lo más cerca del 1.000 posible, porque eso indicará que son más accesibles y más amigables para los pacientes". Holanda y Dinamarca pasan de los 800 puntos, y, en el otro extremo, Rumania, Bulgaria, Croacia, Macedonia y Letonia tienen menos de 500.

El resultado coincide con la apreciación de las asociaciones de pacientes españolas, como la Coalición de pacientes con Enfermedades Crónicas o el Foro Español de los Pacientes, que se quejan de que las autoridades sanitarias no les convocan apenas -sólo lo ha hecho dos veces en el foro establecido por la Ley de Calidad y Cohesión de 2003, las dos con el actual ministro, Bernat Soria, según una portavoz del departamento-.

Una portavoz de sanidad insiste en el carácter especial de este estudio, que no mide tanto la calidad del sistema como un punto de vista muy concreto. "Depende de qué se mida", matiza. En este trabajo, los apartados de derechos de los pacientes, e-salud y tiempos de espera suponen el 45% del total, 450 puntos, y España sólo saca 218. En cambio, en la parte más técnica (datos de mortalidad, prestaciones) que suponen los otros 550 puntos la sanidad española obtiene 421, lo que la pondría muy cerca de la cabeza si sólo se evaluaran esos aspectos. Estos datos coinciden más con los que hace casi una década la Organización Mundial de la Salud evaluó cuando dictaminó que el sistema español estaba entre los ocho primeros del mundo, lo que no se corresponde con lo que arroja este estudio.

El presidente de la consultora, Johan Hjertqvist, indicó que sus recomendaciones para España son "mejorar los derechos de los pacientes y los esfuerzos en prevención". Además, en el informe se destaca que "todavía parece que acudir a la sanidad privada es necesario si los pacientes quieren una auténtica excelencia" (una recomendación que ya figuraba en el trabajo del año pasado, y que coincide con el hecho del aumento del uso de la sanidad privada por los españoles; este sector representa ya casi el 25% del total del gasto).

En cambio, destaca que hay pocos problemas de honradez con los médicos (y lo apunta como algo inusual en un país del sur) y que hay un muy buen acceso a los medicamentos (excesivo en el caso de los antibióticos, donde un estudio de la Universidad de Utrecht sitúa las ventas de estos productos sin receta en un 30%).

El trabajo muestra que en el caso español el resultado se corresponde con su gasto sanitario. Al hacer la relación entre resultado según la encuesta y el presupuesto, España ocupa el lugar 16. Estonia es el que mejor aprovecha sus escasos recursos, y pasa al primer puesto.

"Pioneros en 'e-salud"

La llegada de las nuevas tecnologías a los sistemas sanitarios será una realidad antes que tarde. De ahí su inclusión en el estudio que ha hecho la consultora Health Consumer Powerhouse. El trabajo, le da a España en este apartado 50 puntos sobre 100, algo que sorprende al Ministerio de Sanidad. "Somos pioneros en e-salud", manifestó una portavoz del departamento que dirige Bernat Soria. "De hecho, lideramos el proyecto EPSOS [Servicios inteligentes abiertos para pacientes europeos en sus siglas en inglés] en el que participan otros 11 países de la UE", indicó la representante de Sanidad.

El propio ministro Bernat Soria ha manifestado varias veces que la sanidad en red (la llamada Red.es) es uno de los proyectos estrella de su mandato. Quizá el problema sea de tiempos. De momento, los proyectos de implantación de sistemas informáticos son muchos, pero están descoordinados. Cada comunidad autónoma, que es la administración competente, tiene su ritmo, y ni siquiera en un mismo territorio la situación es uniforme, indican en Sanidad.

"Tenemos un real decreto en trámite sobre la receta en general que contiene la receta electrónica", afirma la portavoz del ministerio. Será, lógicamente, un decreto de mínimos, pero "no habrá problema con que cada comunidad tenga su propia tarjeta o su propio desarrollo", insiste. Sanidad ya tiene preparado el nodo central de interoperabilidad, que será al que se conectará la red informática de cada comunidad. La prueba piloto comenzará antes de "finales de este mes", insiste la portavoz. Participarán Cataluña, Castilla y León, Murcia, la Rioja, la Comunidad Valenciana, Cantabria, Andalucía y Baleares. La idea es que cuando una persona vaya a una comunidad en la que no es residente, su tarjeta sanitaria funcione como si estuviera en la suya. Para ello, el nodo central hará de intermediario entre ambas regiones.

Expertos del sector afirman que el sistema se ha construido un poco "de arriba hacia abajo", y que así va a ser más caro y complicado que si las bases se hubieran puesto en común antes de la culminación de las transferencias sanitarias en 2002. "Pero esto es lo que hay, y los problemas se pueden solucionar", afirma un alto ejecutivo de una de las empresas punteras del sector.

Fuentes de Sanidad admiten que hubiera sido más fácil unificar los sistemas cuando todavía existía el Insalud. "Lo primero que hicieron las comunidades cuando recibieron las transferencias fue diseñar su propia tarjeta", ha dicho una alta dirigente del ministerio de la época del PP.

Mientras, cada comunidad va a su propio ritmo. Andalucía y Castilla-La Mancha son unánimemente reconocidas como pioneras en el campo de la receta electrónica (eliminar los papeles y que la comunicación entre el médico que prescribe y el paciente sea electrónica y bidireccional, lo que facilitaría mucho los trámites y el seguimiento a los pacientes crónicos). En Baleares y la Comunidad Valenciana hay hospitales que tienen ya implantada la historia clínica electrónica (que toda la información hospitalaria esté disponible a los médicos a través de un terminal, sin necesidad de ir almacenando y transportando carpetas con resultados de análisis y pruebas). También se está ensayando la integración de ambos aspectos: la primaria y la atención hospitalaria. Quizá si se corre lo suficiente en el próximo estudio de la consultora se estará más cerca del 100 en este apartado clave.

25. Adéu, xocolata, adéu

Fem una confessió resignada. La xocolata m'agradava amb bogeria. M'agradava, és clar, perquè és de les principals renúncies que he hagut de fer des que em van diagnosticar una diabetis. Algú pensarà que quina rucada. És clar, això meu és poca cosa, en comparació amb els problemes generals del món, faltaria més. I ja veieu el sacrifici que representa prescindir de la xocolata. Però en aquest bloc explico, a banda de qüestions de salut generals, les vivències més directes (digueu-li ximples, si voleu) d'un diabètic diagnosticat recentment. I la veritat és que hi ha molt a dir sobre el canvi d'hàbits que aquesta malaltia representa.

Aquesta tarda de dissabte he estat a Barcelona, passejant pel barri de Gràcia. Al carrer Verdi m'he trobat una xocolateria nova, no ben bé de luxe, però poc li faltava. La visió i l'olor de l'aparador ha estat gairebé dolorosa. I això que porto molt bé en general les renúncies a què em referia al principi. Bé, no sento cap mena de síndrome d'abstinència. Més aviat és com una punxada molesta, que et dura uns pocs segons, fins que racionalitzes la qüestió i recordes que t'estàs privant d'un plaer, però que tu et sents molt millor.

Potser per fer fàcils aquests processos d'adaptació els metges acostumen a "autoritzar" algun petit caprici de tant en tant. Evidentment, el caprici ha de ser petit i ha de ser de tant en tant. Però ajuda psicològicament. I és que sembla mentida com podem arribar a ser-ne d'esclaus dels nostres gustos i costums. També ajuden els productes per a diabètics que podem trobar al mercat. Però no sé fins a quin punt. En primer lloc, són com la cervesa sense alcohol, que tot i haver millorat molt en els darrers anys, continua sense tenir ben bé gust de res. En segon lloc, ja que parlem de psicologia, potser el millor és fer-se'n un compte i deixar-ho estar. Com els que es deixen de fumar, posem per cas, i salvant les lògiques distàncies.

Quan aquesta tarda he vist el fantàstic aparador del carrer Verdi me n'he recordat d'una de les "experiències gastronòmiques" amb la xocolata més potents que havia tingut en temps recents. Va ser l'estiu de 2007, mentre era de vacances pel sud d'Alemanya i Àustria. Vaig anar a raure a Salzburg, per assistir a alguns concerts del seu festival de música. Una tarda em vaig instal·lar a una terrassa d'una cafeteria-pastisseria en un carrer una mica apartat del centre, però molt més tranquil. Em vaig demanar una copa de gelats artesanals de xocolata, que va resultar ser absolutament sublim. A més, servida de forma impecable en un establiment bastant elegant. Paradoxes de la vida: el caprici em va costar cinc euros i mig. Algú vol fer memòria del preu que té un gelat normal i corrent, i servit de qualsevol manera, a qualsevol passeig marítim de la nostra costa?

No obstant la crítica que he fet als productes per a diabètics, també s'ha de dir que en ocasions el caprici puntual autoritzat pel metge pot assolir la categoria de gran esdeveniment. Així m'ha passat recentment. Uns amics meus de Calafell m'han obsequiat recentment amb dues creacions de l'Oriol Balaguer, un pastisser calafellenc de renom mundial. Per situar una mica als que no sou de Calafell, l'Oriol Balaguer vindria a ser una mena de Ferran Adrià del món de la pastisseria. De fet, l'Oriol va ser el "pastisser de guàrdia" del Bulli durant set anys, quan ell mateix en té poc més de 20. I avui en dia té botigues obertes a Barcelona, Madrid i Tòkio, distribuidors a dotze països i un obrador que produeix i "assessora" en reposteria els millors restaurants del món.

Tot això que dic de l'Oriol Balaguer no és cap exageració. Podeu comprovar el seu currículum espectacular a la seva web. I si no té més reconeixement és perquè la pastisseria no ha arribat al nivell de divisme de la cuina en general. Però havent tastat alguna de les seves creacions dolces (les salades no les conec, però els comentaris que m'arriben no poden ser més positius) puc dir que els elogis que puguem fer és quedarien sempre curts. Si hi ha cuiners que eleven la cuina a categoria d'art, l'Oriol Balaguer fa l'equivalent en pastisseria.

I les xocolates per a diabètics que m'han regalat els meus amics estan a aquesta alçada. Autèntica glòria celestial, tant els bombons com la pastilla de xocolata. Ja us podeu fer el càrrec que l'empaquetat és d'autèntic luxe i que és possible que costi més calers la capsa que el producte. És el que té moure's a certs nivells, com és el cas de l'Oriol Balaguer. És més, el valor d'un obsequi no guarda sempre relació amb el seu preu, però en aquesta ocasió he de reconèixer que el regal que m'han fet també costa una petita picossada.

Però també volia destacar que el màrqueting de l'Oriol Balaguer m'ha arribat al cor. Els bombons estaven batejats amb l'electritzant marca "Bye, bye, sugar". No cal dir que m'ha recordat molt el nom d'aquest humil bloc. I és que les penes, amb humor, marxen millor.

24. La diabetis es dispara a Estats Units

El índice de casos de diabetes se duplica en diez años, según los CDC

El índice de casos nuevos de diabetes tipo 2 casi se ha duplicado en los EE: UU. en la última década y la mayoría de los casos nuevos aparecen en los estados del sur, según informaron funcionarios federales el jueves


Los diagnósticos nuevos de diabetes tipo 2 aumentaron de 4.8 por mil personas entre 1995 y 1997 a 9.1 por mil personas entre 2000 y 2007. Los funcionarios aseguraron que estos casos nuevos reflejan el aumento en los índices de obesidad, que es la causa principal de esta enfermedad.

"Entre los factores de riesgo para la diabetes tipo 2 incluyen la obesidad y la inactividad, y sabemos que el sur tiene una prevalencia elevada tanto de obesidad como de inactividad física cuando se compara con otras regiones de los EE. UU., señaló Karen Kirtland, autora del estudio y analista de datos de la División de diabetes aplicada de los Centros para el Control y la Prevención de Enfermedades.

"El mensaje que queremos transmitir es promover las intervenciones del estilo de vida para quienes están en riesgo de diabetes", señaló Kirtland. "La gente que está en riesgo de la enfermedad podría retrasarla o prevenirla perdiendo peso, ser físicamente activo y tomar decisiones saludables".

Para el estudio, publicado en la edición del 31 de octubre de Morbidity and Mortality Weekly Report de los CDC, el grupo de Kirtland utilizó el Sistema de vigilancia de factores de riesgo conductual de los CDC para recolectar información sobre casos nuevos de diabetes en 33 estados que dieron datos sobre ambos periodos.

Los investigadores aseguraron que el desglose estado por estado, el primero de su tipo, halló que los casos nuevos de diabetes iban desde apenas cinco por mil personas de Minnesota hasta 12.7 por mil en Virginia Occidental. El territorio de Puerto Rico tuvo la mayor cantidad de casos nuevos con 12.8 por mil personas.

Los investigadores hallaron que los números más grandes de casos nuevos de diabetes tipo 2 tuvieron lugar en Arizona, Florida, Georgia, Kentucky, Luisiana, Carolina del Sur, Tennessee, Texas y Virginia Occidental.

Se calcula que unos 23.6 millones de adultos y niños estadounidenses tienen diabetes, aunque casi la cuarta parte de ellos no lo sabe. Entre el noventa y el 95 por ciento de los casos son de diabetes tipo 2.

El Dr. David L. Katz, director del Centro de Investigación sobre la Prevención de la Facultad de Medicina de la Universidad de Yale aseguró que revertir la epidemia de diabetes es clave para reducir el índice de diabetes tipo 2.

"Hemos sabido durante algún tiempo que la diabetes tipo 2 es una epidemia que empeora en los EE. UU. y buena parte del mundo", aseguró Katz. "Ahora tenemos evidencia de que la velocidad a la que se están desarrollando casos nuevos de diabetes también está aumentando".

Katz anotó que los estados del sur tienden a tener personas más pobres que otras secciones del país, un dato que podría contribuir a la gran cantidad de casos nuevos de diabetes en esa región. "Esto no sorprende, pues la obesidad y la pobreza se relacionan intensamente, y la obesidad es el factor de riesgo predominante para la diabetes tipo 2", dijo.

El nuevo informe podría tener implicaciones aterradoras para generaciones futuras de estadounidenses, según Katz. "Como se espera que la totalidad de la población adulta de los EE. UU. tendrá exceso de peso u obesidad para 2048, si continúan las tendencias actuales, la diabetes es un peligro manifiesto e inmediato para todos nosotros. Esa amenaza se mantendrá y empeorará hasta que resolvamos devolver la marea de la epidemia de obesidad", dijo.

A medida que aumenta la cantidad de casos de diabetes tipo 2, también lo hace el costo del tratamiento de la enfermedad. En su informe de la edición del 27 de octubre de Archives of Internal Medicine, los investigadores aseguraron que el costo general de los medicamentos para la diabetes tipo 2 casi se duplicó entre 2001 y 2007. Aún así, los investigadores aseguraron que no está claro si los medicamentos más nuevos mejoran la atención y los resultados del paciente.

La diabetes tipo 2 es una enfermedad de toda la vida causada por la incapacidad del organismo para utilizar insulina de manera adecuada para transportar glucosa de la sangre a las células, donde ésta se usa como fuente de energía. Los negros, los hispanos, los indígenas estadounidenses y los estadounidenses de origen asiático/isleños del pacífico son más propensos a la diabetes tipo 2, como lo es la gente que tiene antecedentes familiares de la enfermedad, según los Institutos Nacionales de Salud.

Entre las complicaciones de la enfermedad pueden estar amputaciones de miembros, ceguera, enfermedad cardiaca e insuficiencia renal.

Artículo por HealthDay, traducido por Hispanicare

23. Les malalties són cares

El tratamiento de la diabetes tipo 2, cada vez más caro y complejo

• El coste de las terapias se ha duplicado entre 2001 y 2007

MADRID.- Enfrentarse a la diabetes es cada vez más caro y complejo, según los resultados de una investigación estadounidense. Este trabajo, cuyos resultados se publican en el último número de la revista 'Archives of Internal Medicine' muestra que el coste anual de las terapias para tratar la enfermedad metabólica se ha duplicado en los últimos años (concretamente entre 2001 y 2007, se pasó de 6,7 a 12,5 billones de dólares –unos 10.000 millones de euros-).

¿Cuáles son las causas de este incremento? Los investigadores lo tienen claro: el creciente número de pacientes diagnosticados, la combinación de distintas terapias y el giro hacia nuevas medicinas más caras que sus predecesoras están detrás del cambio.

Con el propósito de analizar las tendencias recientes en el tratamiento de la diabetes y el coste global del cuidado de la enfermedad, este equipo de investigadores, dirigidos por Caleb Alexander, profesor de Medicina en la Universidad de Chicago (EEUU), examinó, a través de dos bases de datos, las medicaciones que se habían prescrito entre 1994 y 2007 a todos los estadounidenses con diabetes tipo 2 mayores de 35 años.

Los resultados de su análisis pusieron de manifiesto un cambio sustancial en la complejidad (hay más pacientes, más terapias disponibles y más posibilidades de combinación) y, sobre todo, el coste de los tratamientos farmacológicos para la diabetes en ese periodo.

"Aunque el incremento de los costes puede atribuirse en parte a la existencia de más pacientes con diabetes y al uso de más medicamentos por individuos, lo que más contribuye a ese aumento es el uso de fármacos más nuevos y más caros", aclaran en su trabajo los investigadores, quienes dudan de que estos fármacos sean más efectivos que sus predecesores.

"Aunque muchas de estas nuevas terapias han hecho que los tratamientos sean más prácticos y podrían haber reducido el riesgo de complicaciones, son necesarios más trabajos que evalúen sus beneficios a largo plazo", señalan los autores.

¿Más efectivos?

Según sus datos, nuevas terapias como las glitazonas (thiazolidinedionas), la exenatida y sitagliptina se indican hasta 10 veces más que fármacos tradicionales como la metformina o las sulfonilureas.

"[Pero] faltan análisis que demuestren que estos tratamientos mucho más caros proporcionan mejores resultados", remarcan.

"Nuestros hallazgos sugieren que es importante producir nuevos datos comparativos [sobre la efectividad de los distintos fármacos] y utilizar esta información en guías que contribuyan a reducir los costes, maximizar el control glucémico y minimizar la mortalidad y las complicaciones asociadas a la diabetes", concluyen.

Expertos españoles consultados por elmundo.es coinciden en señalar que, aunque tal vez en menor medida, en nuestro país también se han introducido en gran medida nuevos tratamientos, como las glitazonas.

Según explican, la farmacovigilancia y la realización de estudios es fundamental en casos de difusión rápida de nuevas terapias, ya que permite evaluar la eficacia encontrar posibles efectos adversos que no se habían revelado en las condiciones controladas de los ensayos clínicos.

22. I la dels nens

La diabetes infantil aumenta un 40% en sólo un año por causas que se desconocen

Disminuir tamaño del textoAumentar tamaño del texto

Viernes, 24-10-08

R. A.

CÓRDOBA. La diabetes azota a la infancia. El aumento entre los niños de esta patología (siempre de diabetes tipo 1) incurable es un fenómeno que trae de cabeza a los pediatras, que desde hace una década han visto cómo aumentan de un modo más que notable los afectados por la enfermedad. El pediatra del Hospital Reina Sofía Joaquín Gómez Vázquez, responsable de su Unidad de Diabetología Infantil, es claro: «La incidencia de la diabetes es cada vez mayor, sobre todo los menores de cinco años».

Los datos de actividad de la consulta que coordina Gómez Vázquez son elocuentes, ya que prevé cerrar este año con el diagnóstico de entre 40 y 42 nuevos enfermos con menos de catorce años, cuando en 2007 trató a 30 nuevos diabéticos de ese mismo perfil de edad. El alza registrado en doce meses roza el cuarenta por ciento. En la actualidad, la Unidad de Diabetología Infantil atiende a unos 300 diabéticos.

19 de cada 100.000 menores

En Córdoba, 19,3 de cada 100.000 menores de cinco años sufren diabetes, en función de los datos epidemiológicos recabados en los últimos diez años. La frecuencia de la enfermedad es mayor conforme se escala en edad. Así, entre cinco y diez años la incidencia es de 27,1 pacientes por cada 100.000 personas, y entre 10 y 14 años de 31 por cada 100.000 individuos.

Pero, ¿cuáles son las causas de la tendencia a que cada vez haya más niños diabéticos, sobre todo en los que aún no han cumplido los cinco años? La respuesta es desasosegante. «No lo sabemos: los especialistas estamos analizándolo desde que detectamos el repunte», confiesa el doctor Joaquín Gómez Vázquez. Con la misma sinceridad se expresó a comienzos de esta semana la directora de la Unidad de Diabetes Pediátrica del Hospital Universitario Ramón y Cajal de Madrid. «Hay indicios que nos hacen pensar que posiblemente haya factores que intervengan en la vida intrauterina, aunque más precisión no podemos tener», señaló en la presentación del Día Mundial de esta patología, que se celebrará el próximo 14 de noviembre y que en esta edición se centrará en niños y en adolescentes.

La especialista del centro sanitario madrileño también apuntó, pero a modo de hipótesis, a que «los factores ambientales cada vez más agresivos» sean determinantes para el desarrollo de esta dolencia entre los pacientes de menos edad.

Lo único cierto es que la frecuencia con la que un padre o una madre llegan a una consulta de un pediatra preocupados porque su hijo ha comenzado a orinarse en la cama es mayor de temporada en temporada. «Las vías para el diagnóstico de la diabetes infantil son, básicamente, tres», explica el médico del Reina Sofía Joaquín Gómez.

La primera es la visita al especialista porque el menor orina más de lo habitual y también se excede en la ingestión de alimentos y en la de líquidos. La segunda es que se detecte la enfermedad casualmente cuando al paciente se le practica una prueba con otro objetivo médico.

La tercera manera de diagnóstico es más preocupante, al menos inicialmente. «En no pocas ocasiones los síntomas de la diabetes pasan desapercibidos para el entorno del niño, de forma que cuando éstos son extremos el menor entra directamente en coma», indica el pediatra del complejo sanitario cordobés. Esta situación se da en el 35 por ciento de los casos de diabetes infantil, pero por fortuna la recuperación del menor suele ser favorable. «Los niños suelen salir del coma sin dificultad y, cuando dejan la UCI se les trata la enfermedad», añade el doctor.

De otro lado, hay que destacar que Andalucía es la comunidad autónoma en la que se registra más diabetes infantil, que ha crecido un 3,4 por ciento en menores de cinco años en el último lustro. En España, unos 30.000 niños y adolescentes que aún no han cumplido los 15 años padecen esta dolencia. Cada doce meses se registran en todo el territorio nacional 1.100 nuevos casos.

21. Es dispara la diabetis de l'embaràs

Los casos de diabetes en el embarazo han aumentado debido a la obesidad juvenil

Foto: EP	Ampliar

MADRID, 22 Oct. (EUROPA PRESS) -

Los casos de diabetes en el embarazo han aumentado en los últimos años debido a la obesidad juvenil, llegando a afectar aL 8,6 por ciento de las mujeres gestantes, según informó hoy el jefe del servicio de Endocrinología y Nutrición del Hospital Universitario La Paz, el doctor Luis Felipe Pallardo.

Este experto, que ha participado en la elaboración del libro 'Diabetes y Embarazo', explicó que el problema de la diabetes y el embarazo hay que abordarlo médicamente ya que, de no ser controlado, tiene consecuencias para la madre y para el bebé.

"Aunque la madre no tiene ningún síntoma, en estos casos los niños pueden pesar más de los normal al nacer, hay mayor frecuencia de cesáreas, y un discreto aumento de malformaciones congénitas que, no obstante, dependerán también del nivel de gravedad de la diabetes", advirtió. Además, los hijos son proclives a desarrollar diabetes y/u obesidad en la adolescencia o vida adulta y las madres tienen un alto riesgo de padecer diabetes a largo plazo.

La diabetes gestante solo puede ser detectada a través de una prueba que se realiza de manera sistemática y rutinaria en todas las mujeres embarazadas durante el segundo trimestre y a través de una sobrecarga oral de glucosa.

"En algunos casos se descubre que la mujer ya era diabética antes del embarazo pero que, de no realizarse la prueba, la enfermedad hubiera pasado desapercibida; y, en la mayor parte, se trata de mujeres que sólo padecen la diabetes durante el embarazo (diabetes gestante)", señaló en declaraciones a Europa Press.

En el caso de las mujeres que sufren diabetes gestante sólo un 15 por ciento desarrollará después una diabetes leve o una pequeña alteración. El resto, tras el embarazo, no sufrirá ninguna alteración, lo cual no quiere decir que en unos años no puedan desarrollar la enfermedad.

MÁS PROBABILIDAD DE SUFRIR DAÑOS MÁS TARDE

De hecho, según aseguro este experto, "pasados los años tienen más probabilidad de desarrollar de manera definitiva una alteración diabética que una mujer que no ha tenido diabetes gestacional".

En cuanto al aumento de la diabetes, el condicionante básico es la obesidad, que cada vez afecta a una edad más temprana y, por tanto, a un mayor número de mujeres en edad de ser madres. "Si una mujer de por si es obesa y se queda embarazada tiene posibilidades de sufrir diabetes, ya que el embarazo es un empujón más añadido a la enfermedad".

Por tanto, a su juicio, la única herramienta útil contra la diabetes gestante es "luchar contra la obesidad". Para ello recomendó una buena alimentación antes y después del embarazo, que ayude a la madre a mantener su peso, y, por otra parte, revisiones constantes con los especialistas.

"Sólo con el codo a codo del diabetólogo y obstetra en el control de la paciente diabética gestante y con la correspondiente asistencia neonatológica al final del embarazo estaremos proporcionando una óptima asistencia a estas mujeres", afirmó.

LIBRO 'DIABETES Y EMBARAZO

Este experto, junto con otros especialistas en Endocrinología y Obstetricia del mismo centro hospitalario son los coordinadores del nuevo tratado médico, editado con el apoyo de Laboratorios Lilly, que supone una contribución a la enseñanza de la diabetes gestacional, una de las causas más frecuentes de alteraciones médicas durante el embarazo.

Durante 27 capítulos, el manual recoge ampliamente todos los aspectos relacionados con el diagnóstico, el control metabólico y obstétrico de la gestante diabética, así como el seguimiento posparto de la madre e hijo.

"Tras las ediciones de 1984 y 1999, este nuevo tratado ofrece amplias novedades y profundiza en aspectos de especial interés hoy en día en el cuidado de la gestante diabética como son, entre otros, la detección de diabetes gestacional, las malformaciones congénitas, el uso de "bombas de infusión de insulina" o la evolución metabólica posparto", explicó.

20. Llistes d'espera paradoxals

La metgessa em va encarregar aquest juliol passat un fons d'ulls. És una prova destinada a determinar si, arran de la diabetis diagnosticada a principis d'estiu, he desenvolupat o no una retinopatia diabètica. I si és el cas, en quin grau la podria tenir. La retinopatia és una de les pitjors complicacions que pot tenir una diabetis. És allò que de vegades sentíem a les nostres mares, o a les nostres àvies, en el sentit que els que tenien "sucre" (gran forma d'al·ludir a la diabetis) es podien quedar cecs.

Les nostres mares i àvies no tenien coneixements estadístics, però la clavaven bastant. Avui en dia, al món occidental la retinopatia diabètica és la principal causa de ceguesa entre els 30 i els 64 anys, el segment central d'edat de la vida o el que en diríem vida laboral. El 25% dels diabètics tenim una forma o altra de retinopatia i, com a norma general, un diabètic té 25 vegades més probabilitats de quedar-se cec que una persona no diabètica. Són xifres per pensar, evidentment. Per no fer-ho llarg jo explicant els detalls de la cosa, recomano visitar aquest enllaç. Comprovareu que la simple exposició objectiva ja fa la suficient por.

Però si volia escriure aquesta entrada és per cantar una mica la canya sobre la dilatada llista d'espera que hi ha per fer-se un fons d'ulls. La meva metgessa de capçalera va sol·licitar la prova el 17 de juliol passat i em van donar hora pel 24 de novembre. Són més de cinc mesos d'espera per a una prova que ha diagnosticar si tens o no una afecció especialment greu. És un temps excessiu de totes totes, però encara més si tenim en compte que la retinopatia diabètica pot controlar-se de forma eficaç si no està molt desenvolupada i sobretot considerant que, en el millor dels casos, no hi ha marxa enrera i que allò que haguem perdut ja no es pot recuperar.

No seria de rigor, doncs, tramitar aquestes visites per la màxima urgència?

A banda la falta de mitjans i personal, que és l'excusa universal per tot, tinc la sensació que el sistema sanitari té una actitud psicològica una mica equivocada amb les malalties cròniques, com és el cas de la diabetis: com que són per a tota la vida, no ve d'una setmana. Si no és el cas, no tinc inconvenient a retirar el comentari. Però crec preocupant el conjunt de la qüestió.

Aquesta llista d'espera de cinc mesos em resulta especialment sagnant quan la comparo amb els quinze dies que ha esperat la meva filla petita per graduar-se la vista. La criatura s'ha hagut de posar ulleres: era de preveure, ja que a casa en portem tots, inclosa la criatura gran. I escolteu, em sembla bé que la reacció del sistema hagi estat ràpida. La miopia progressiva, consistent en un creixement molt ràpid de la miopia coincidint amb l'adolescència, és fotuda. Jo la vaig patir i sé el que és trobar-te que en menys d'un any guanyis prop de 8 diòptries. Per tant, no puc estar més d'acord en la rapidesa de la reacció.

Però comptant que la diabetis és potencial causa de ceguesa, no seria d'esperar una reacció com a mínim igual de ràpida? La resposta del sistema sanitari ja la sé: la graduació de la vista no la fa un oftamòleg, sinó un professional diferent, un optimetrista. És veritat, i sóc capaç d'adonar-me que graduar la vista és una operació més simple i ràpida. I que, en conseqüència, hi ha més hores disponibles i menys espera. Però que l'argument sigui correcte no vol dir que sigui satisfactori.

Potser els usuaris de la sanitat estem tan acostumats al funcionament ordinari del sistema, en el qual no és infreqüent que l'hora de visita per a una afecció lleu te la donin per quan ja s'ha curat sola, que ja no ens escandalitzem per res. És tan normal esperar... Però què volen que els digui. Jo no estic especialment neguitós esperant la visita del 24 de novembre, però com és normal no les tindré totes fins que no em diguin que tinc els ulls més sans que un all. És un patiment afegit del tot gratuït i innecessari. I com a tal, per poc que sigui ja és més que suficient.

19. Una diabetis controlada

He estat al metge. Era una visita "pels resultats". Ja se sap, et fan anàlisis i al cap d'uns dies has de tornar-hi perquè t'expliquin com ha anat la cosa, et valorin la situació i prenguin, si és necessari, algun determini sobre el tractament. He sortit de la consulta al·lucinant en colors i dolby-stereo. Les anàlisis m'han sortit de conya. Qualsevol profà pensaria que sóc l'encarnació de la salut. Però no, simplement és que tinc la diabetis controlada. Molt ben controlada, tot i que encara em frego els ulls.

El cas és que la glucèmia i tots els altres factors que em vigilaven, com el colesterol, han sortit dins dels paràmetres que es consideren normals. És més, com que avui en dia et donen un full de resultats en què apareixen els valors "recomanables", els que tens tu i la variació que has experimentat des de les anteriors anàlisis, és fàcil comprovar els progressos (o el retrocés, és clar). I la veritat, encara ara em costa de creure l'evolució que ha tingut la cosa.

Que el colesterol t'hagi baixat a pràcticament la meitat o la glucosa en més d'un 40%, té un component intrínsec de mala notícia, perquè vol dir que abans ho tenies fatal. Però és clar, no pots deixar d'alegrar-te quan les coses es van posant a lloc.

La metgessa m'ha volgut frenar una eufòria que, de totes formes, no sentia, recordant-me que no he deixat de ser diabètic, sinó que tinc una diabetis controlada. És clar, jo ja ho entenia així, però suposo que els metges se les heuen amb un repertori humà tan divers que han d'usar arguments del tot genèrics per fer-se entendre. Aprofito per dir que si els metges paressin una mica d'atenció als pacients que atenen, si més no als que som habituals, no per gust sinó per força major, s'adonarien no tant del nivell cultural com de la capacitat d'entendre les coses de cadascú, i així no ens sentiríem tractats tan sovint com si fóssim rucs.

Tampoc vull esguerrar el que se suposa que és un dia d'alegria amb una diatriba contra el sistema sanitari, però les coses també són com són. M'han vingut al cap unes paraules de la Susanna Ferreres, una companya del grup d'exalumnes del col·legi tortosí de la Mercè, que va fer un comentari molt il·lustratiu i molt certer: "Realment és un canvi total dels hàbits, però molt beneficiós; també ficaràs a ratlla altres aspectes de salut i realment milloraràs molt en molt poquet".

Justa la fusta. En pocs mesos he passat a tenir una diabetis controlada i a controlar també els problemes de colesterol i de tensió arterial que jo ja tenia de mena, però que s'agreujaven amb la diabetis, que té tendència a descompensar-te molt el cos.

Certament, estic sotmés a un tractament farmacològic, segueixo una dieta i faig exercici. Però també és veritat que el tractament és el "mínim", que hi ha dies que la dieta costa molt de seguir i que tampoc he començat a córrer maratons. Tanmateix, si amb un esforç relativament reduït s'aconsegueixen aquests resultats, és que el problema és fàcil de dominar. Ep, no té solució i això cal assumir-ho. Tota la vida caldrà fer alguna cosa per controlar el problema. Però hi ha una gran diferència entre trobar-se bé i estar malament. I en termes d'eficiència (és a dir, resultat en relació a l'esforç) la cosa no pot ser millor.

Una altra cosa és que tot plegat a mi no em doni una trompada en carn viva, pel temps perdut quan el sistema sanitari no va lligar caps sobre els diferents motius de malestar que em feien anar al metge. Se suposa que ara hauria d'estar relativament satisfet de com van les coses, però sempre em queda aquest desencís. Potser si el diagnòstic hagués estat més matiner, ara, per exemple, no patiria per un fons d'ulls que m'he de fer el mes vinent, per comprovar si he desenvolupat o no una retinopatia diabètica. És veritat que aquesta afecció, de les més greus en què pot derivar una diabetis, pot aturar-se en sec amb un tractament relativament senzill, però no té marxa enrera: allò que haguem perdut ja no pot recuperar-se.

Ja veieu: en aquesta mena de lluites de llarg recorregut no és que les alegries comparteixin territori amb les preocupacions, és que cada notícia positiva porta implícita, si més no en el meu cas, una recança o una reflexió negativa.

18. Massa sucre als cereals

Demasiado azúcar en los cereales de los niños

• La OMS quiere crear un código de comercialización internacional de productos para niños

Uno de los productos más consumidos por los niños son los cereales. Los regalos y juegos que ofrecen en los envases, las formas de dibujos animados que presentan y los apetecibles sabores, como el del chocolate, ayudan a que sean el desayuno preferido para muchos. Pero ¿son tan saludables como los pinta la publicidad? Un nuevo informe de la Organización de Consumidores y Usuarios (OCU), señala que estos productos contienen más cantidad de azúcar de la recomendada.

La OCU ha analizado 10 productos internacionales (de Kellogg's y Nestlé) -para poder hacer la comparación entre países- y 11 cereales con mucha presencia en el mercado español (Weetabix, Pascual y nueve marcas blancas o de distribución). Y han encontrado que todos ellos sobrepasan los límites de azúcar recomendables. "El azúcar sobra por todos lados. Todos los productos superan con creces la barrera del 12,5%, el límite aceptable, y la mayoría pasa del 30%", señalan desde la Organización. También sobran otros añadidos como la miel o el chocolate.

Los Smacks, los Frosties, los chocos y los Choco Krispies Coco Rocks de Kellogg's y los Chocapic, los Cheerios, las Estrellitas y los Nesquik de Nestlé son los que más azúcar contienen de las marcas que sirvieron para la comparación internacional.

En Europa, la media de azúcar que presentan los cereales es del 32,9%, por debajo de lo que contienen en EEUU (37,1%), América del Sur (37,8%), Asia y Oceanía (ambas con el 35%) y por encima de África, en donde este ingrediente no supera el 27,3%.

Pero si con el azúcar los cereales pecan de exceso, con la fibra ocurre lo contrario y se quedan cortos. Según el análisis, la fibra es escasa en la mayoría de los productos, principalmente "porque se elaboran con harinas refinadas, lo que hace que se pierda la fibra que contiene la cáscara del cereal". Los productos que peor nota sacan por su contenido en fibra son: Kellogg's Rice Krispies, Kellogg's Frosties y Pascual Ñampa Zampa.

Sin embargo, no todo es negativo. El estudio también revela que los niveles de sal y grasas no son excesivos en casi ningún producto y, aquel que presenta más sal es porque contiene menos azúcar. "La forma de complacer al consumidor de este tipo de alimentos es a través del sabor y eso se logra con la sal o el azúcar", explica la OCU. Los resultados del análisis han sido enviados a la Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición y al Instituto Nacional de Consumo.

En cuanto a la información nutricional que facilitan las diferentes marcas, el informe concluye que el listado de ingredientes es correcto. El principal problema es que las informaciones sobre nutrientes por ración y día, aunque están presentes, se refieren a raciones de adultos y no de niños.

Además de los productos ya nombrados, las otras marcas analizadas han sido: Little Man Choco Moons y Bellona choco Rice de Lidl; Weetabix Weetos chocolate; El Corte Inglés Maxi Kids; Arroz Inflado y bolas de maíz de Carrefour; Choco Bills y Bagies de Eroski; Chops Choc y Choky Choc de Dia.

Junto a los regalos que ofrecen los envases, la publicidad es el otro recurso para captar consumidores. Durante una semana (del 7 al 13 de abril), la OCU contabilizó 168 anuncios de cereales para niños en las seis principales cadenas de ámbito nacional. La hora más cargada de este tipo de anuncios es de 9 a 10 de la mañana y son los fines de semana cuando las marcas prefieren aparecer.

La obesidad infantil es un problema en aumento en casi todo el mundo y que cada vez afecta a niños más pequeños. Para ponerle freno, la Organización Mundial de la Salud (OMS) ha puesto en marcha un estudio internacional para analizar todos los aspectos relacionados con los alimentos que se dirigen a los niños, desde el marketing hasta los ingredientes.

El análisis de la OCU, como miembro de Consumers International, junto a otras 220 organizaciones de consumidores, forma parte de esta iniciativa de la OMS, cuyo objetivo final es crear un código de comercialización internacional de alimentos para niños para que cada Gobierno lo aplique a través de su legislación.

La OMS, a través de su campaña 'Junk Food Generation' (Generación de la comida basura), pide: prohibir la emisión de anuncios de alimentos poco saludables entre las 6 de la mañana y las 21 horas en radio y televisión, no promocionar estos alimentos mediante los nuevos medios de comunicación, no incluir regalos ni permitir el uso de personajes famosos.

17. Diabetis i Ramadà (2)

La imatge és del sopar d'ahir a la nit.


Ahir al vespre vaig assistir a un acte que es feia a Calafell, organitzat per uns quants joves de la comunitat islàmica local per donar a conèixer la tradició del Ramadà. Ja hi havia estat l'any passat, quan la jornada de divulgació es va fer per primer cop. Llavors, jo no era "oficialment" diabètic (és a dir, ho era, però el diagnòstic continuava a la lluna de València) i ni se m'acudia fer-me plantejaments com el de l'entrada anterior.

Enguany anava preparat per fer una pregunta sobre la diabetis i el Ramadà als ponents de la taula rodona que es va fer. Els volia demanar el seu parer sobre les persones diabètiques musulmanes que, no obstant estar exceptuats d'observar el dejuni, insisteixen a fer-lo. Però no ha calgut, se m'han avançat. La presidenta d'una de les associacions culturals islàmiques que hi ha al Vendrell ha explicat qui està obligat a seguir el dejuni i qui no. I ha especificat clarament que les persones diabètiques no l'han de fer.

En línies generals, ella i la resta de ponents han assenyalat que el criteri general és que el dejuni del Ramadà l'han de fer les persones que gaudeixin de bona salut. Però m'ha agradat constatar el sentit "modern" (per anomenar-lo d'alguna forma) amb què alguns musulmans joves aborden les seves tradicions. No és una "modernitat" irrespectuosa. Tot el contrari.

Per posar un exemple que no té res a veure amb la diabetis: quan algú els ha preguntat si les persones que no seguien el dejuni eren mal vistes, ens han contestat que sí, però no per cap tradicionalisme ancestral, sinó perquè no és lògic que si t'omples la boca amb la teva condició de creient després no compleixis les obligacions mínimes d'aquesta condició. És a dir, no és una qüestió social, sinó de coherència personal. En darrera instància, ha comentat un dels ponents, és un afer entre tu i el teu Déu.

I és més: ens han recordat que el Ramadà no es limita al dejuni, sinó que és una època de retrobament amb la família, de record i solidaritat cap als que tenen menys i, bàsicament, de fidelitat a la pròpia religió. Jo potser afegiria que la cosa té un component de purificació semblant al de la Quaresma cristiana. I no em sembla malament la idea d'un cert període d'humilitat que ens baixi a tots plegats els fums. No tinc creences religioses i en aquestes qüestions tinc tendència a pensar que aquesta mena de "demostracions" són sovint pretextos per tranquil·litzar-nos la consciència. Però que cadascú faci el que vulgui per la via que cregui millor, si amb això es fa una mica més bona persona, que no anem tan sobrats de bondat en aquest món.

En acabar la xerrada, s'ha fet un sopar típic d'aquestes dates, amb els aliments característics que els creients musulmans consumeixen quan trenquen el dejuni en posar-se el sol. És curiós comprovar com el programa feia constar que el sopar seria a les 19.40. Vull dir que els actes s'acostumen a fer a hores rodones. De fet, la xerrada ha començat a les 18.30, que si anem a mirar no és una hora excessivament bona per a un acte pensat per a persones d'aquí (era un acte de divulgació). Sí que era dissabte, però penseu que Calafell és un poble turístic i el cap de setmana, quan ha acabat l'estiu, són els dies de més feina.

Però tot plegat té explicacions. N'hi ha hagut prou de veure com han anat de ràpid a menjar els organitzadors de l'activitat. Alguns assistents no musulmans potser s'havien aixecat de taula a les 5 de la tarda. Però els que segueixen el dejuni no havien ingerit cap aliment ni beguda des d'abans de les 5 de la matinada. És més, com que el Ramadà no té data fixa, ja que es basa en un calendari lunar, va rotant, cada any de 10 a 12 dies abans que l'any anterior. Com més coincideix amb l'estiu, més "dur" és de fer. En definitiva, les 19.40 hores era el primer moment en què es podia considerar oficialment que havia acabat el dia.

Jo, enguany, he pogut tastar relativament poques coses del sopar. Com he explicat en l'entrada anterior, en els dos àpats que es fan durant el Ramadà es compensa el dejuni amb aliments molt energètics. És a dir, carregats de sucre i d'hidrats de carboni d'absorció ràpida, que els diabètics hauríem d'evitar. M'he pres una sopa i una espècie d'empanades de formatge. La pastisseria àrab m'agradava molt, però aquest gust és un dels que he hagut d'abandonar, fora d'alguna excepció que ha de ser molt puntual.

He aprofitat la degustació per parlar una estona amb la Safiya, la presidenta de l'associació vendrellenca que he esmentat abans. Reprenent el fil inicial d'aquesta entrada, li he preguntat què passava amb les persones que, tot i no estar obligades per ser diabètiques, volen seguir el Ramadà. Hem coincidint amb què la diabetis de tipus 1 (la insulinodependent) la cosa és realment difícil. No obstant, si visiteu aquest enllaç veureu que pot ser viable modificar el tractament amb insulina per atenuar riscos.

La diabetis de tipus 2 dóna una mica més de marge al musulmà diabètic que vulgui seguir el precepte. Però també cal ajustar la medicació. Com hem comentat en l'entrada anterior, com que el tractament s'acostuma a prendre amb les puntes hiperglucèmiques del dia (per entendre'ns, desprès de l'àpat principal), cal traslladar la medicació de la mateixa forma que es traslladen els menjars.

Però la Safiya m'ha dit dues coses més molt importants. La primera, que els diabètics que vulguin observar el dejuni ho han de fer sota estricte control mèdic. M'ha agradat molt escoltar una resposta de les que abans qualificava de modernes: la religió està per a aportar coses a la vida, no per a perjudicar-la. Hi podem estar d'acord fins i tot els descreguts sense remei com qui subscriu. La segona important, el dejuni és només una part del Ramadà i ser diabètic no impedeix fer la resta d'activitats preceptuades per a aquests dies.

Hem acabat comentant com ho fan alguns esportistes professionals de fe islàmica. Alguns segueixen el dejuni i han de fer mans i mànigues per conservar l'alt rendiment físic que s'espera d'ells. Sense anar més lluny, tres jugadors del Barça, Abidal, Keita i Touré Yaya, són musulmans i observen el dejuni. Però també són professionals excepcionalment ben pagats que no poden minvar els seus resultats. Per això, cadascun opta per una "fórmula" personal per complir la norma de la seva religió el més estrictament que els permeti no fallar en la seva professió. Per no fer-ho llarg explicant-ho jo, podeu llegir-ho en aquesta notícia d'El Periódico de Catalunya.

16. Diabetis i Ramadà

Fins al 30 de setembre, els fidels musulmans observen el Ramadà. El precepte islàmic estipula que, en aquest període, no es pot menjar ni beure res durant les hores de llum solar. De fet, tampoc es poden prendre medicaments. Sovint es parla de les dificultats que pot produir l'observància estricta del Ramadà entre les persones que treballen. Però per als musulmans diabètics, la cosa es complica encara més.

Compteu que el primer que es recomana a una persona diabètica és que reparteixi la ingesta diària d'aliments en cinc o sis cops, per evitar que la glucèmia es dispari cap amunt o cap avall. En canvi, durant el Ramadà, només es fan dos grans àpats, un al caure el dia i l'altre abans que torni a sortir el sol. A més, per compensar la falta de menjars durant el dia, en aquests dos àpats es prenen aliments molt energètics, que tampoc són el més recomanable per a una persona diabètica. Una part del problema és que alguns d'aquests aliments tenen un component ritual, a més del fet, és clar, que el Ramadà no és un element accessori de l'islam, sinó un dels seus pilars. No poder prendre medicaments, que és una norma que jo desconeixia, no ajuda precisament a evitar els possibles problemes.

Però en sentit estricte, una persona malalta, o una que tingui una malaltia crònica, estan exceptuats de seguir el Ramadà. Metges i professionals de la mediació cultural recorden sovint que l'Alcorà estableix aquesta excepció. I per a intentar convèncer els reacis argumenten, molt raonablement per cert, que la religió potser no és per a facilitar la vida, però segur que no és per a empitjorar-la. Per la informació que m'arriba, de vegades la intervenció de l'imam soluciona les coses.

No obstant, hi ha musulmans als quals els costa no seguir el dejuni, per molts consells que rebin i per molt autoritzats que estiguin. Llavors no queda altre remei que controlar el dejuni i prendre un seguit de mesures mínimes. Això en el cas de la diabetis tipus 2: prendre la medicació a la nit, cosa lògica si considerem que sempre ha de coincidir amb un àpat una mica més ferm, i extremar les precaucions amb allò que es menja. En la de tipus 1, o insulinodependent, la cosa és bastant més complicada de quadrar i sospito que, en la pràctica, és inviable.

Recomano visitar aquest racó digital, que dóna alguns consells per minimitzar riscos a aquells musulmans que, malgrat tot, insisteixin a observar el Ramadà.

15. La primera "baixada" oficial

Una de les paradoxes de la diabetis que jo no entenia era que persones amb la glucèmia disparada (per això sóm diabètics, és clar) patissin hipoglucèmies. És a dir, baixades per sota dels nivells que es consideren normals. La hipoglucèmia es pot produir en persones sanes per un prolongat dejuni, per algun problema hepàtic o per consum excessiu d'alcohol. És més rar que es produeixi desprès d'un exercici físic important. En el cas dels diabètics sí. Si fem un exercici intens sense haver ingerit prous aliments, ens pot donar el "telele".

Com deia, per als diabètics "principiants" com jo és una paradoxa. Però és qüestió d'entendre que la diabetis ens "descompensa" (per dir-ho en un terme acientífic) molt el cos. La descompensació queda més acreditada que mai quan la medicació et torna a posar el cos al seu lloc. És un fet conegut que la simple medicació t'aprima. Puc donar-ne fe. Em van posar el tractament per a la diabetis de tipus 2 abans que la dieta, i en l'interval vaig perdre uns quilos. No gaires, però suficient per adonar-se'n. I és més, ja vaig explicar aquí mateix que havia experimentat una mena de "desinflament": no havia perdut al principi més enllà d'un quilo o dos, que ja m'havia hagut d'estrényer més el cinturó.

Tornant al tema de la hipoglucèmia, en tot cas és qüestió d'acostumar-s'hi. És un fenomen que no passa cada dia, però sí de tant en tant, per molt que et cuidis i controlis. Dimecres de la setmana passada, vaig tenir la primera "baixada" oficial. Vull dir, la primera que m'agafava desprès del diagnòstic. Ara sé que abans en tenia, però no les identificava com a tals. Ara ja sé perquè m'agafaven uns atacs de sudoració impressionants, que van ser el "problema" que va acabar propiciant el diagnòstic de diabetis.

Entre els símptomes d'una hipoglucèmia, hi ha suor freda, gana, confusió, visió borrosa, possibles tremolors, cansament, desorientació... I no sé si un cert grau de nerviosisme o d'angoixa es pot considerar símptoma o una conseqüència, però la veritat és que mentre dura no es passa gaire bé.

L'únic aspecte positiu de la hipoglucèmia és que s'hi pot posar remei molt ràpid. S'ha de fer una ingesta d'hidrats de carboni d'absorció ràpida: sucre, sucs de fruita... La idea del diabètic que porta un sobre de sucre a la butxaca, per si de cas, és del tot correcta. Una teoria molt estesa entre els diabètics és que el millor remei per a la hipoglucèmia és la Coca-Cola. Hi ha professionals sanitaris (no tots) que s'esgarrifen en sentir-ho. Però com que es tracta de donar-te un "chute" instantani de glucosa...

És més, el remei és rapidíssim en l'absoluta literalitat del terme. En uns segons et recuperes i et tornes a trobar bé. És possible que t'hagis de canviar la camisa per la suada o que estiguis cansat, però et trobes com a reviscolat instantàniament.

Jo vaig tenir bona i mala sort a la vegada. No he aconseguit agafar l'hàbit de portar un caramel a la butxaca i ho hauré de fer perquè no pots estar a expenses de tenir a prop un bar o una botiga per entrar a comprar alguna cosa. Per això, dimecres passat vaig tenir la bona sort d'estar a una recepció en què se servia un apertiu. La mala sort va ser que la hipoglucèmia em va agafar de ple al principi de l'acte i us puc assegurar que els discursos se'm van fer més llargs que mai. En aquell moment, vaig pensar que era de pèssima educació anar a la taula a picar alguna cosa. És una rucada, és clar, no val la pena jugar-se un disgust (o passar una estona molt dolenta). Però la solució és una altra. Això sí, allà mateix dos gots de suc i un grapat d'avellanes em van posar un altre cop en òrbita.

Haureu sentit a dir que els diabètics hem de distribuir els menjars diaris en cinc o fins i tot sis vegades. I que hem d'observar horaris de regularitat prussiana. L'objectiu de tot plegat és mantenir el més estable possible el nivell de glucèmia a la sang. I en un doble sentit: que no ens pugui massa desprès d'un àpat fort, o que no ens baixi en excès (provocant l'hipoglucèmia) si separem molt els menjars. Suposo que allò ideal seria dividir la dieta diària en sis porcions iguals. Però això és molt difícil, i potser per motius culturals més que no pràctics (que també). En tot cas, allò de prendre alguna cosa a mig matí (alguna cosa sòlida, no un simple café) i berenar, és el mínim imprescindible.

A banda, també hem de vigilar la pròpia medicació que ens prenem: com que és una medicació pensada per a baixar la glucèmica, cal prendre-la coincidint amb un àpat mínimament consistent (el dinar, per exemple), que de totes formes ja fa pujar el nivell de glucèmia. Prendre's la pastilla amb un esmorzar consistent en un café és prou arriscat. De fet, la vida sana que hauria de portar un diabètic ja exclou un esmorzar consistent en un café.

14. Quatre quilos i mig, ja veus quina victòria

Avui tenia hora amb la meva infermera, per tal de fer-me un control de glucèmia. Ja posats a fer, en la mateixa operació em pesen i em prenen la tensió arterial. Bé, ja posats a fer, no exactament. La diabetis va en el mateix paquet que l'obesitat o la hipertensió (o el colesterol). Són coses que van les unes amb les altres.

La meva sorpresa no ha estat haver perdut quatre quilos i mig en un mes, sinó l'alegria que ha experimentat la meva infermera. Admeto ser un bitxo rar, un individu molt fred que només expressa emocions quan se'n recorda, i de vegades ni així... És evident que la notícia no és dolenta, fins i tot considerada aïlladament, en comptes de com a part d'un procés. Però d'aquí a donar salts d'alegria...

És clar que així es comença. I si pugués mantenir aquest ritme de pèrdua de pes seria fantàstic. Sé que estic embarcat en una cursa de llarg recorregut, en la qual no hi haurà victòria final (la diabetis és per a sempre). I se suposa que m'hauria d'alegrar amb aquestes petites victòries, ja que seran les úniques que tindré. I és més, encara que poc, la meva salut i el meu benestar ja ho va notant gradualment.

Però deu ser que jo m'emociono amb altres coses. O que la meva infermera és més entusiasta que jo (això segur). Tot i entendre que sigui positiu insuflar ànims a situacions que tenen un component implícit de mal rollo (qui hagi fet alguna vegada dieta, sabrà que no sempre és fàcil, per dir-ho d'alguna forma), jo sempre sóc partidari de cert grau de mesura i de no portar les expansions més lluny del que és raonable.

13. Sóc diabètic, no invàlid

Aquest bloc l'he començat a escriure desprès d'una experiència personal amb la salut que m'ha fet reflexionar molt. He descobert que moltíssimes persones tenim diabetis i no ho sabem (bé, jo ara, ja sí), amb la qual cosa podem observar hàbits saludables en general, però no les atencions i cures específiques que necessitem. I com no em cansaré de repetir, com més temps passa sense que ho sapiguem, més risc tenim de patir les greus conseqüències que pot comportar la diabetis.

Però aquest bloc també va néixer arrel d'una empipada grossíssima, un dia que algú, amb les millors intencions (això no ho dubto), em va tractar com si fos un invàlid. La persona en qüestió no n'havia de fer res amb la meva diabetis, però si ho sabia era per alguna de les anècdotes que et passen quan estan canviat els teus hàbits de vida desprès del diagnòstic.

Al principi, si em prenia un café al bar hi afegia el sucre de forma inconscient. Em va passar tres o quatre vegades, sobretot si estava parlant amb algú altre, quan la maniobra del sucre la fem pràcticament sense mirar. Al fer el primer glop i detectar la dolçor, parava i em demanava un altre café. I davant la insistència del cambrer, o de la persona amb qui estaves, acabaves dient que al café no li passava res, però que no te'l podies prendre amb sucre. En alguna ocasió, lligaven caps i se'n feien el càrrec automàticament. Altres vegades, la sol·licitud arribava a l'extrem que havies de dir que eres diabètic perquè callessin d'una bona vegada.

Això em va passar amb un amic meu de molts anys. I va ser tot d'una que s'assabentés que era diabètic perquè canviés la seva actitud cap a mi. Em va començar a tractar millor: ho dic així perquè l'amic en qüestió és un tros d'animal, tot i que en el fons bastant bona persona. Jo ja anava amb la mosca darrera l'orella, quan un dia es va donar la situació en què em vaig haver de plantar.

Tots dos ens dediquem a la fotografia, d'una forma més professional que aficionada. El dia de marres vam coincidir a un acte públic que havíem de retratar . Jo em vaig voler enfilar a un petit entarimat que hi havia per allí per agafar un millor camp de visió. I el company no va tenir millor pensada que intentar ajudar-me. Consti que l'entarimat no aixecava ni mig metre de terra i que tal maniobra, o semblant, l'havia fet en desenes d'ocasions, si no centenars, en presència del company que en aquell moment havia passat a considerar que era incapaç de fer-la sol.

Vaig esperar al final de l'acte per no liar-ne una a la vista de tothom. Però en acabar, no em vaig voler estar de preguntar-li de què anava tot allò. I la resposta és la que tots vostès es poden imaginar: com que jo era diabètic m'havia volgut donar un cop de mà. Com que em vaig imaginar que ho feia de bona fe, em vaig privar de clavar-li una garrotada allà mateix. En canvi, vaig soltar-li un discurset improvisat sobre el fet que jo podia tenir una malaltia crònica, però no em considerava un malalt. I que tenir diabetis no vol dir ser invàlid, incapacitat o inútil.

Certament, vaig haver de reconèixer-li que la diabetis pot provocar situacions (una hipoglucèmia, per exemple) en què et calgui algun ajut. Però també vaig afegir que si tals situacions es donaven o ja es veurien a simple vista o l'ajut ja el demanaria jo.

Qui hagi llegit les primeres entrades d'aquest bloc, les que vaig dedicar a explicar perquè el començava, haurà reconegut aquí frases i arguments pràcticament idèntics. I així és. Aquest bloc també l'escric perquè les persones amb diabetis no siguem mirats com a bitxos rars.

Em diran que això ja no passa, que hi pot haver desinformació, però no discriminació. Però no és veritat. Si algú de vostès és diabètic, sobretot si ho és de tipus 1 (insulinodependent), que provi de presentar-se a les oposicions per a segons quins llocs de treball públic i ja ens ho explicarà. O provi de contractar una assegurança de salut i de vida i ja veuran la mala estona que li tocarà passar, per dir-ho de forma elegant. O si algú de vostès és xòfer professional i diabètic, ja sabrà que molt probablement li tocarà renovar-se el permís cada any, en comptes de cada quatre o deu (segons l'edat).

És més, hi ha coses que es poden racionalitzar, però no generalitzar. És possible que un diabètic insulinodependent no pugui ser policia o bomber. Ho he d'admetre. El risc de tenir una "baixada" és remot si la malaltia està ben controlada. Però puc entendre (per la via de racionalitzar, que no sempre és la d'entendre o compartir) que la "baixada" pugui ser un risc si ocorre en un moment "delicat" de la feina que fan policies i bombers.

No obstant, tot això, racionalitzat bastant a contracor, no hauria de ser ni de passar per mera comoditat de l'Estat. És més fàcil fer una exclusió general que analitzar cas per cas per veure si la diabetis, o qualsevol altra afecció, pot perjudicar o no l'exercici professional. És més fàcil, per entendre's, amagar-se darrera d'un problema potencial que, en realitat, tant podria produir-se com no.

En particular, la diabetis no hauria de ser causa d'exclusió genèrica per accedir a la funció pública. Estic segur que a la policia o als bombers hi ha moltes funcions que poden exercir (i que de fet deuen exercir) persones amb algun grau de discapacitat, que potser els impedeix treballar al carrer, però no en altres comeses. I aquest mateix criteri el crec ampliable a la pràctica totalitat dels àmbits professionals i laborals.

És més, tot i que jo tinc pensat demanar cap pensió per ser diabètic i vull continuar vivint del meu treball, trobo una contradicció que l'Estat determini que certes malalties incapaciten per treballar i, a la vegada, no les reconegui com a causa de minusvalia. Tot i que vivim en un país on la gent ens repengem una mica massa en l'Estat, també cal dir que contradiccions com aquestes s'haurien d'anar resolent.